Aurélia Lassaque: «Quan escric poesia tinc la sensació que ho faig amb sang i no amb tinta»

En el seu darrer viatge per terres catalanes, vaig poder conversar amb Aurélia Lassaque (1983) i amb la seva editora, Ester Andorrà de LaBreu Edicions, a la llibreria Calders. Durant mesos, aquesta entrevista inèdita ha estat esperantel seu moment, i no podia haver arribat millor ocasió que el solstici d’estiu, un dels protagonistes del llibre Perquè cantin les salamandres, amb traducció d’Albert Mestres. L’obra està farcida de rituals profans, instants sublims i reveladors, versos incandescents i una naturalesa rebel que desafia les fronteres textuals.
 
- Com l’estan tractant els seus editors catalans de LaBreu Edicions?
 
- Fatal, fatal . La veritat és que ha estat una acollida preciosa. Hem presentat el meu llibre a diferents llocs, com l’Horiginal i la llibreria Nollegiu de Poblenou, i després he fet algunes entrevistes, com aquesta mateixa. Estic molt contenta. No hagués pogut anar millor.
 
- Té una bona relació amb Catalunya. Ja va ser una de les poetes convidades al cicle Veus Paral·leles, i així va ser com va conèixer Albert Mestres, que li ha acabat traduint Perquè cantin les salamandres.
 
- I ha fet una feina fantàstica. Per a mi el que dóna vida a la literatura, almenys a la meva literatura, són les històries humanes, les casualitats, el concepte de familiaritat. O sigui, la història que s’amaga darrere un llibre i com les persones van teixint aquests lligams especials. Com una família que es va fent lentament.
 
- De fet, a LaBreu Edicions ja hi ha una persona publicada que li és molt especial, com Felip Costaglioli.
 
- Si existeix el concepte de família literària sens dubte Felip Costaglioli en forma part. Una part molt especial.
 
- Perquè cantin les salamandres és un llibre amb molt recorregut, amb moltes edicions i moltes traduccions. Fins i tot l’han esmentat al diari The Guardian. Poca broma. Com ha estat, aquesta propagació?
 
- Per a mi és encara un misteri. Són precisament aquestes històries secretes les que acaben escrivint un llibre alternatiu al llibre publicat. A vegades em fa l’efecte que és com si hi hagués un pla estratègic per part dels déus.
 
- Borges va dir que si mirem, des de dalt, tots els camins per on hem passat, aquests acaben dibuixant el nostre retrat més perfecte.
 
- Doncs crec que amb els meus llibres passa això. De fet, jo mai no hagués pensat que seria poeta. Tot va començar quan un amic d’Anglaterra em va demanar que li enviés un poema per a un premi en què s’hi podien presentar poemes escrits en llengües romàniques. Però jo encara no escrivia. Encara no sé per què aquest amic em va demanar un poema. Tot es va produir com un accident.
 
- Ell devia intuir alguna cosa…
 
- Va activar el mecanisme, certament. Per a mi escriure en occità era un repte, per la seva situació, però també un paper en blanc, perquè per a mi era una llengua verge amb la qual experimentar. I vaig començar a treballar. Llavors, aquest amic que m’havia demanat el primer poema va conèixer, en un recital públic, una persona que estava fent una antologia de literatura occitana. Aquest antologador em va escriure i em va demanar que anés a Londres, on vaig conèixer l’editor de l’antologia, i que em va demanar un llibre en solitari. I després d’això va arribar la ressenya a The Guardian.
 
- I al final tot acaba connectant amb tot, gairebé de forma poètica.
 
- Potser el que explico sembla poc professional, però la meva vida i la meva literatura tenen aquests mecanismes secrets al darrere. Com per afinitats. Així va ser com vaig començar a publicar. Després, més tard, vaig anar a Noruega a un festival de poesia. Vaig compartir aquella jornada amb tres traductors exquisits d’una editorial exquisida, que es varen enamorar de la meva poesia i em varen traduir abans de trobar una editorial. Una cosa porta a l’altra i no sabem on arribarem. És la bellesa de tot procés que avança.
 
- Actualment està estudiant la literatura barroca.
 
- Vaig arribar al treball de recerca després d’escriure els meus primers poemes. El que fins ara t’estava explicant: un fet porta a l’altre. Jo volia ser actriu teatral. Em passava tot el dia fent cursos de teatre. Era la meva passió. Tanmateix la meva família no ho veia amb bons ulls.
 
- Què significa escriure en occità al segle XXI?
 
- Per a mi escriure no té temporalitat. Per a mi no és cap paradigma. No penso en el temps històric quan estic escrivint. Dins del meu cap estic més enllà de la temporalitat, per tant. Tot mor, i aquesta consciència de la mortaldat total és un dels motors de la meva escriptura.
 
- Per tant no escriu poemes, escriu epitafis.
 
- Això, en un sentit, és veritat. Alguns dels meus poemes semblen preqüeles d’Homer, com si expliquessin els antecedents d’obres com L’Odissea. Altres poemes parlen d’un temps gairebé apocalíptic. No estan abans ni després del temps sinó que intenten anar més enllà del temps que hem fixat. A vegades penso que en mi el temps no té tres dimensions sinó que funciona a través de bucles.

"Tot mor, i aquesta consciència de la mortaldat total és un dels motors de la meva escriptura"

- Ana Blandiana explica que en literatura no podem aplicar el concepte d’evolució, perquè el concepte d’evolució faria que fóssim més bons que William Shakespeare en tant que apareguts després que ell.
 
- Exacte. Això mateix! La literatura no pot ser cronològica sinó més com una xarxa amb ponts que van en diferents direccions. Quan vaig començar a estudiar la literatura occitana vaig patir un trauma en el moment d’entendre tot el que havíem perdut. Vaig trobar una solució per a la tristesa, i és aquest pensament: totes les llengües existeixen durant èpoques, i s’emmirallen en les veus humanes. Però les boques de les persones acaben desapareixent. Com les llengües. És terrible, cert, però inevitable, i pensar això em calma. No penso en la història, ni en quin moment històric estic i escric, sóc conscient de la mort, i com que hem de morir, escric.

- Això ofereix una enorme llibertat, al final.
 
- Sí. I faig servir aquesta llibertat en les dues llengües amb què escric: occità i francès. No faig traducció d’una llengua a l’altra, escric de forma simultània. I em prenc llibertats des del mateix moment en què preparo els meus llibres, sempre bilingües.
 
- Perquè cantin les salamandres és un llibre amb un personatge bilingüe, amb dues cares, com el déu Janus.
 
- També representa el solstici d’estiu, que és un dels altres protagonistes del llibre. El solstici d’estiu és també un Janus de doble rostre: és un dia de festa, però també és un dia de mort, és el principi del començament d’un declivi de la llum.
 
- I ha fet moltíssims recitals per propagar la seva obra i col·laborar amb altres artistes.
 
- Per a mi l’oralitat és una tercera llengua. Venir aquí ho constata. El poema s’acaba quan el recito en veu alta. El poema també és bilingüe: escrit i recitat. Mentre escric, a més d’escriure a la vegada en occità i en francès, també vaig fent gravacions amb la meva veu. Com una partitura. És part de l’esborrany i part del procés d’escriptura.
 
- Quan he llegit Perquè cantin les salamandres he tingut la sensació que cada text és una mena de cant a la pèrdua.
 
- Sóc melancòlica de mena, i la pèrdua és quelcom indissociable de la melancolia. Però al final tot funciona en cicles: començament, desenvolupament, acabament. D’això parla precisament el solstici d’estiu, que serveix d’estructura. Durant el solstici d’estiu diem adéu, i celebrem un final. Talment una faula.
 
- De fet, la mitologia és important per a la seva obra.
 
- Dins Perquè cantin les salamandres hi ha una referència, dins del poema del solstici d’estiu, a l’Au Fènix. Perquè representa la mort i el renaixement. La mitologia ens ajuda a entendre la natura que s’oculta rere la consciència. El mateix procés d’escriptura del poema parla de la desaparició i del retorn. Vaig escriure el poema del solstici d’estiu a l’hivern.
 
- Bon contrast.
 
- És el que cercava. Però després, a l’estiu, vaig voler escriure un poema per al solstici d’hivern. Però no va funcionar perquè era com si m’estigués imitant a mi mateixa. Ara bé, una cosa sí que va romandre, que és el fragment amb el Fènix, que va persistir. Va sobreviure, es podria dir.
 
- I el resultat actua com a xoc, estilístic i conceptual, amb la resta del llibre.
 
- En efecte. Fons i forma connectats, de la mateixa manera que l’Au Fènix parla de dicotomies i de natures contraposades: el naixement i la mort, com escriure un poema d’estiu durant l’hivern.
 
- Força l’escriptura amb temptatives com aquesta?
 
- En un principi hi ha inspiració, aquesta força màgica que t’atrapa i que t’obliga a escoltar les veus que t’envolten. Jo, abans, cercava aquests moments d’epifania. Els perseguia. I vaig entendre que la meva vida seria un infern si anava al darrere d’aquesta follia constant. Vaig entendre que havia de cercar, investigar, experimentar i, sí, com tu dius, forçar l’escriptura. Cada vegada és més fàcil. Però Perquè cantin les salamandres va venir gairebé a raig, com una fogonada.
 
- Per què Amèrica té tanta presència a Perquè cantin les salamandres?
 
- Perquè volia transmetre la imatge de l’estrangeria. Amèrica és un altre continent, separat per l’oceà. El tema del viatge és important a Perquè cantin les salamandres, perquè també representa un trencament. M’agrada, en els meus llibres, sobretot en el darrer, desafiar i inestabilitzar i violentar les fronteres, que al final són separacions que els éssers humans ens hem inventat des de la nostra animalitat intel·lectual. Perquè, al final, perquè neixi alguna cosa abans n’ha de morir una altra, que torna al tema del solstici, el tema del Fènix, el tema de Janus…

"Faig servir la llibertat en les dues llengües amb què escric: occità i francès. No faig traducció d’una llengua a l’altra, escric de forma simultània"

- De fet algunes persones que creiem que totes les històries són una mateixa història dual, o bilingüe: algú abandona el poble o algú arriba al poble…
 
- Si m’aturo a pensar-hi, tots els meus llibres, inclòs Perquè cantin les salamandres, es poden llegir des d’aquesta certesa que comentes. Ara que hi penso, com passa amb la mitologia, hi ha uns patrons ocults. Esbrinar-los és la tasca quan escrivim.
 
- I en què treballa ara?
 
- Estic escrivint una novel·la ara mateix. És el meu desafiament. Necessito obstacles i traves per escriure. I quan escric sols puc escriure una cosa. Si vull mantenir l’energia no em puc dispersar.
 
- Perquè una novel·la no és sols inspiració, és també moltíssima feina constant.
 
- Quan escrivim estem forçant la inspiració perquè arribi, en el fons. Quan escric poesia tinc la sensació que escric amb sang i no amb tinta. Quan escric aquesta novel·la sento una pau interna. No hi ha tant dolor com quan escric poesia.