10
de febrer
de
2024, 10:24
Actualitzat:
10:24h
Era el mític director d'orquestra romanès Sergiu Celbidache (1912-1996) qui, a través d'una combinació de conceptes provinents de la fenomenologia, però també de la seva genialitat i plena consciència artístiques, afirmava que no totes les interpretacions musicals permetien fer viure a l'oient una experiència d'accés als grans transcendentals, deixant al marge, ara i aquí, de si encara sabem el que són i poden significar aquests a les nostres vides. Per produir-se aquesta experiència, Celibidache, però, no en tenia dubte: l'obra, abans de tot, havia d'existir, no tan sols manifestar-se en una dimensió sonora. Cal dir-ho com més aviat millor. Si el lector vol accedir a una experiència d'accés a la "veritat" inherent que palpita en l'essència de l'òpera Un ballo in maschera (1859) de Giuseppe Verdi que, des d'aquest divendres i fins al pròxim dia 20 es representa al Gran Teatre del Liceu, que faci el favor d'anar-hi. Escoltarà una interpretació verdiana com les que alguns enyoràvem al teatre de les Rambles.
S'ha comentat molt entre els cercles musicals la gran quantitat d'assaigs desplegats en aquesta producció liceista i això s'ha notat en un resultat musical on, en primer lloc, el cronista no es pot esmentar d'esmentar la direcció de Riccardo Frizza (Brescia, 1971). Frizza acaba de demostrar, una vegada més, que és un dels grans especialistes des del fossar de les òperes belcantistes i verdianes. Coneixedors dels seus extraordinaris enregistraments amb l'Orchestra Gli Originali, formació històrica i que toca amb instruments originals, Frizza ha sabut fet sonar l'orquestra liceista amb tremp, sentit dramàtic, transparència i amb una paleta de colors que permet assentar la base de suport musical i dramàtic per a unes veus on s'imposa l'excel·lent Amelia d'Anna Pirozzi. La napolitana en signa una versió personal i de gran força i on sembla ser conscient que l'única forma de conservació de la tradició, una tradició a voltes perduda i/o enyorada, és operar dinàmicament en la mateixa interpretació. I això és el que fa Pirozzi.
Com peix a l'aigua i amb una desimboltura actoral i vocal, gairebé insultant, es desenvolupa l'Oscar de Sara Blanch on només la traeix una qüestió que no és a les seves mans: el fet que, en els nostres dies, l'escena s'imposi sempre a la música. I, en efecte, la col·locació en l'escenari en el primer acte de la soprano de Darmós no ens va permetre gaudir de la seva exuberància i facilitat vocal com sí que ho vam poder fer al tercer acte. Bo serà que, algun dia, els responsables del Liceu prenguin consciència que s'està fent cantar massa vegades als intèrprets molt lluny respecte al fossar orquestral.
Sense disposar d'una veu gran, però amb una excel·lent línia de cant, el polonès Artur Ruciński fa un Renato de molts quirats que s'afegeix a l'esperat debut del tenor britànic Freddie De Tommaso. Si bé ja vam poder-lo escoltar en el seu recital amb Lise Davidsen i fent algun Don Jose (Carmen) com a substitut, no és menys veritat que hem d'esperar grans coses d'un tenor que té 30 anys, una edat que en altres èpoques hagués estat de plena maduresa, però que ara encara es considera com "jove". De menys a més, De Tommaso va ratificar com la seva veu ens connecta amb la tradició vocal d'uns tenors que semblen haver desaparegut del nostre panorama com ho és la de mites com Enrico Caruso, Franco Corelli o Mario Del Monaco.
Ascendent va ser la participació del cor del Gran Teatre del Liceu que només va tenir en contra la col·locació en un pis superior de l'escenari i on, en algun moment, va patir els lògics problemes de concertació. Excel·lents, per la seva banda, la resta de personatges, quina Ulrica la de Daniela Barcellona!, contribuint a "l'existència musical" d'una obra on només la mirada bufonesca de la direcció d'escena de Jacopo Spirei (Roma, 1974), a partir del projecte de Graham Vick (1953-2021) s'ha erigit en un impediment al que és un dels anhels verdians en aquesta òpera, perfectament expressat en una carta de Verdi al seu llibretista Antonio Somma: fer quelcom íntim i senzill com ara La sonnambula (1831) de Vincenzo Bellini (1801-1835) o Linda di Chamounix (1842) de Gaetano Donizetti (1797-1848), "però que no siguin aquests dos títols".
Si, musicalment, podem dir que l'òpera "existeix", la posada en escena, més enllà dels aires de modernor i un kitsch que deambula entre el fet històric i l'extravagància postmoderna, ens ha allunyat de l'esperit d'una obra que és un intent de seguir avançant en la recerca de la unitat entre text i música, aquell anhelat i buscat concepte verdià de la parola scenica, que a través de la bellesa musical, i a fe de Déu que hi ha bellesa en aquest Un ballo in maschera, pot acostar-nos a la veritat que hi ha sempre en el magnicidi i en l'assassinat. I aquesta veritat ens porta a les profunditats de la moral i on la realitat acaba sent sempre efímera. Fins i tot per al veritable inspirador de tot plegat: el rei suec Gustau III i la seva mort per assassinat, el març de 1792. En aquest aspecte, cal dir que la presència a l'escenari, en tot moment, d'un àngel de la mort, de l'estètica d'un Thorvaldsen o un Canova, va imposar-se a la mascarada de Pirei i ens va ratificar com un dels majors secrets de l'ànima i de la pròpia vida, la realitat de la mort, acaba destruint sempre les pretensions estètiques de les direccions escèniques, raspallades per les institucions públiques que, llegint els comentaris a les xarxes socials, semblaven estar encantades amb el seu resultat. Hi tenen tot el dret, només faltaria. D'altres, però, després de la bellesa escoltada en el Finale amb una excel·lència musical immensa, no ens podíem estar de recordar l'avís de Heidegger: l'ésser humà no és algú que mori, sinó algú que en ell mateix és un ésser fet per a la mort. Siguem cantants, públic, crítics, polítics o monarques. Bellesa i Veritat a Un ballo in maschera.
Giuseppe Verdi: Un ballo in maschera. Freddie De Tommaso (Riccardo), Artur Ruciński (Renato), AnnaPirozzi (Amelia), Daniela Barcellona (Ulrica), Sara Blanch (Oscar) i altres. Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu. Direcció musical: Riccardo Friiza. Direcció d'escena: Jacopo Pirei. Gran Teatre del Liceu fins el 20 de febrer. Més informació en aquest enllaç.
S'ha comentat molt entre els cercles musicals la gran quantitat d'assaigs desplegats en aquesta producció liceista i això s'ha notat en un resultat musical on, en primer lloc, el cronista no es pot esmentar d'esmentar la direcció de Riccardo Frizza (Brescia, 1971). Frizza acaba de demostrar, una vegada més, que és un dels grans especialistes des del fossar de les òperes belcantistes i verdianes. Coneixedors dels seus extraordinaris enregistraments amb l'Orchestra Gli Originali, formació històrica i que toca amb instruments originals, Frizza ha sabut fet sonar l'orquestra liceista amb tremp, sentit dramàtic, transparència i amb una paleta de colors que permet assentar la base de suport musical i dramàtic per a unes veus on s'imposa l'excel·lent Amelia d'Anna Pirozzi. La napolitana en signa una versió personal i de gran força i on sembla ser conscient que l'única forma de conservació de la tradició, una tradició a voltes perduda i/o enyorada, és operar dinàmicament en la mateixa interpretació. I això és el que fa Pirozzi.
Com peix a l'aigua i amb una desimboltura actoral i vocal, gairebé insultant, es desenvolupa l'Oscar de Sara Blanch on només la traeix una qüestió que no és a les seves mans: el fet que, en els nostres dies, l'escena s'imposi sempre a la música. I, en efecte, la col·locació en l'escenari en el primer acte de la soprano de Darmós no ens va permetre gaudir de la seva exuberància i facilitat vocal com sí que ho vam poder fer al tercer acte. Bo serà que, algun dia, els responsables del Liceu prenguin consciència que s'està fent cantar massa vegades als intèrprets molt lluny respecte al fossar orquestral.
Sense disposar d'una veu gran, però amb una excel·lent línia de cant, el polonès Artur Ruciński fa un Renato de molts quirats que s'afegeix a l'esperat debut del tenor britànic Freddie De Tommaso. Si bé ja vam poder-lo escoltar en el seu recital amb Lise Davidsen i fent algun Don Jose (Carmen) com a substitut, no és menys veritat que hem d'esperar grans coses d'un tenor que té 30 anys, una edat que en altres èpoques hagués estat de plena maduresa, però que ara encara es considera com "jove". De menys a més, De Tommaso va ratificar com la seva veu ens connecta amb la tradició vocal d'uns tenors que semblen haver desaparegut del nostre panorama com ho és la de mites com Enrico Caruso, Franco Corelli o Mario Del Monaco.
Ascendent va ser la participació del cor del Gran Teatre del Liceu que només va tenir en contra la col·locació en un pis superior de l'escenari i on, en algun moment, va patir els lògics problemes de concertació. Excel·lents, per la seva banda, la resta de personatges, quina Ulrica la de Daniela Barcellona!, contribuint a "l'existència musical" d'una obra on només la mirada bufonesca de la direcció d'escena de Jacopo Spirei (Roma, 1974), a partir del projecte de Graham Vick (1953-2021) s'ha erigit en un impediment al que és un dels anhels verdians en aquesta òpera, perfectament expressat en una carta de Verdi al seu llibretista Antonio Somma: fer quelcom íntim i senzill com ara La sonnambula (1831) de Vincenzo Bellini (1801-1835) o Linda di Chamounix (1842) de Gaetano Donizetti (1797-1848), "però que no siguin aquests dos títols".
Si, musicalment, podem dir que l'òpera "existeix", la posada en escena, més enllà dels aires de modernor i un kitsch que deambula entre el fet històric i l'extravagància postmoderna, ens ha allunyat de l'esperit d'una obra que és un intent de seguir avançant en la recerca de la unitat entre text i música, aquell anhelat i buscat concepte verdià de la parola scenica, que a través de la bellesa musical, i a fe de Déu que hi ha bellesa en aquest Un ballo in maschera, pot acostar-nos a la veritat que hi ha sempre en el magnicidi i en l'assassinat. I aquesta veritat ens porta a les profunditats de la moral i on la realitat acaba sent sempre efímera. Fins i tot per al veritable inspirador de tot plegat: el rei suec Gustau III i la seva mort per assassinat, el març de 1792. En aquest aspecte, cal dir que la presència a l'escenari, en tot moment, d'un àngel de la mort, de l'estètica d'un Thorvaldsen o un Canova, va imposar-se a la mascarada de Pirei i ens va ratificar com un dels majors secrets de l'ànima i de la pròpia vida, la realitat de la mort, acaba destruint sempre les pretensions estètiques de les direccions escèniques, raspallades per les institucions públiques que, llegint els comentaris a les xarxes socials, semblaven estar encantades amb el seu resultat. Hi tenen tot el dret, només faltaria. D'altres, però, després de la bellesa escoltada en el Finale amb una excel·lència musical immensa, no ens podíem estar de recordar l'avís de Heidegger: l'ésser humà no és algú que mori, sinó algú que en ell mateix és un ésser fet per a la mort. Siguem cantants, públic, crítics, polítics o monarques. Bellesa i Veritat a Un ballo in maschera.
Giuseppe Verdi: Un ballo in maschera. Freddie De Tommaso (Riccardo), Artur Ruciński (Renato), AnnaPirozzi (Amelia), Daniela Barcellona (Ulrica), Sara Blanch (Oscar) i altres. Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu. Direcció musical: Riccardo Friiza. Direcció d'escena: Jacopo Pirei. Gran Teatre del Liceu fins el 20 de febrer. Més informació en aquest enllaç.