11
de juny
de
2021, 13:00
Actualitzat:
13:17h
Fascinant, absolutament fascinant el capítol de Mi casa es la tuya en què Bertín Osborne i Isabel Díaz Ayuso es van trobar al pornogràfic xalet de Miguel Ángel Rodríguez. Sí, el cap de gabinet de la presidenta de Madrid va cedir casa seva per l'encontre. No va fer d'amfitrió total sinó que va donar-los les claus i va aparèixer al mig de la conversa per a rematar-la amb la seva loquacitat i les seves anècdotes. Per què dic que va ser fascinant? Doncs d'entrada per comprovar com de planificat ho té tot Rodríguez amb la que sens dubte és l'obra mestra de la seva vida: l'entronització de Díaz Ayuso a la política espanyola.
Escotant-la, assistint a la seva total i absoluta desinhibició, un podia comprendre per què ha arrasat a les últimes eleccions a la comunitat de Madrid. Arribes a pensar que cap altra cosa hauria sigut una sorpresa majúscula. Veient-la parlar amb Osborne en total confiança i per molt que tot, en efecte, estigués calculat al mil·límetre, comproves que Díaz Ayuso no només no té filtres per a dir el que cregui convenient en cada moment, també té una desimboltura insòlita, cintura per l'humor, per les anècdotes, recursos expressius per caure simpàtica, propera, càlida i sincera. Una sorpresa total.
No m'havia preocupat, ho reconec, per escoltar Díaz Ayuso més enllà de les atzagaiades recurrents que corren com la pólvora per les xarxes socials. És una frívola amb tocs amorals, esclar -pertany al PP, no descobrirem la sopa d'all-. Però també té fusta de política orgànica, connectada amb el seu temps, amb la gent que la vota i que l'admira. Relativitza el feixisme de VOX sense cap mena de complexos –"Podemos és extrema esquerra i VOX no és extrema dreta"- perquè sap que no li convé clavar bastonades a la banda de tarats que li ha donat suport. Mostra feeling amb els barons regionals socialistes perquè sap que, en el fons, no tantes coses els separen i tenen un enemic comú: "el nacionalisme separatista". En canvi, estopa sense pietat a Pedro Sánchez. Bertín, perquè no sigui dit, li pregunta si creu que s'ha equivocat amb alguna cosa i ella llança pilotes fora, treu pit amb la gestió de la pandèmia i assegura que l'alcalde de Madrid és encantador.
Miguel Ángel Rodríguez entra en joc i amb aquells ulls blaus blavíssims que fan una mica de por i tot regala unes quantes historietes: la tossuderia de la presidenta, el seu afany controlador, la imprevisibilitat del seu nomenament com a candidata, com ha crescut amb el pas dels mesos, el famós espot corrent per Madrid, un parell de bastonades a Pablo Iglesias... I la cirereta final, Bertín li pregunta a la presidenta si se sent futurible inquilina de la Moncloa. "No", respon ella, a la Puerta del Sol hi està encantada. "Sí", n'estic segur que volia dir. Empassant-me tota la conversa, impossible alleugerir la certesa de què Díaz Ayuso serà, segur, presidenta del govern d'Espanya.
Escotant-la, assistint a la seva total i absoluta desinhibició, un podia comprendre per què ha arrasat a les últimes eleccions a la comunitat de Madrid. Arribes a pensar que cap altra cosa hauria sigut una sorpresa majúscula. Veient-la parlar amb Osborne en total confiança i per molt que tot, en efecte, estigués calculat al mil·límetre, comproves que Díaz Ayuso no només no té filtres per a dir el que cregui convenient en cada moment, també té una desimboltura insòlita, cintura per l'humor, per les anècdotes, recursos expressius per caure simpàtica, propera, càlida i sincera. Una sorpresa total.
No m'havia preocupat, ho reconec, per escoltar Díaz Ayuso més enllà de les atzagaiades recurrents que corren com la pólvora per les xarxes socials. És una frívola amb tocs amorals, esclar -pertany al PP, no descobrirem la sopa d'all-. Però també té fusta de política orgànica, connectada amb el seu temps, amb la gent que la vota i que l'admira. Relativitza el feixisme de VOX sense cap mena de complexos –"Podemos és extrema esquerra i VOX no és extrema dreta"- perquè sap que no li convé clavar bastonades a la banda de tarats que li ha donat suport. Mostra feeling amb els barons regionals socialistes perquè sap que, en el fons, no tantes coses els separen i tenen un enemic comú: "el nacionalisme separatista". En canvi, estopa sense pietat a Pedro Sánchez. Bertín, perquè no sigui dit, li pregunta si creu que s'ha equivocat amb alguna cosa i ella llança pilotes fora, treu pit amb la gestió de la pandèmia i assegura que l'alcalde de Madrid és encantador.
Miguel Ángel Rodríguez entra en joc i amb aquells ulls blaus blavíssims que fan una mica de por i tot regala unes quantes historietes: la tossuderia de la presidenta, el seu afany controlador, la imprevisibilitat del seu nomenament com a candidata, com ha crescut amb el pas dels mesos, el famós espot corrent per Madrid, un parell de bastonades a Pablo Iglesias... I la cirereta final, Bertín li pregunta a la presidenta si se sent futurible inquilina de la Moncloa. "No", respon ella, a la Puerta del Sol hi està encantada. "Sí", n'estic segur que volia dir. Empassant-me tota la conversa, impossible alleugerir la certesa de què Díaz Ayuso serà, segur, presidenta del govern d'Espanya.