En Carles Armengol és psicòleg, escriptor i barman. Es va passar mitja vida al darrere de la barra de la casa de menjars dels seus pares a Collblanc. Primer fent-hi els deures i envoltat de tota classe de personatges marcians i, després, com a adolescent, treballant jornades infinites mentre els seus amics es divertien començant a tastar el sabor de la llibertat.
Créixer en aquestes circumstàncies tan especials el va fer desenvolupar una sensibilitat especial per trobar bellesa on a simple vista pot semblar que no n'hi ha: especialment entre els marges i en tota mena de racons subterranis. I ho ha reflectit amb perspicàcia i tragicomèdia en el seu celebrat primer llibre, Collado: la maldición de una casa de comidas, però també a les seves columnes i xarxes socials: on dissecciona les tendències i els costumismes de la seva estimada Barcelona.
Quan va complir 18 anys, va decidir estudiar Psicologia per no haver de tornar mai més a treballar en un bar. Però amb els anys es va cansar d'assessorar a multinacionals i va decidir deixar de vendre l'ànima al diable per reconciliar-se amb els seus orígens, fer-ser barman i escriure un llibre.
La primera oportunitat li va venir de la mà del Van Van Var i, ara, regenta el bar de la Llibreria +Bernat. Aquest canvi de direcció va coincidir amb el tancament del Collado, el restaurant que havia passat de generació en generació a la seva família i que, com la majoria dels bars populars, ja no existeix.
En parlem a Fata Morgana, la sèrie amb la qual vull convertir les entrevistes en gairebé una experiència sensorial: un dia sencer i sense filtres amb els personatges més genuïns, autèntics i independents de l'escena catalana.
No és molt habitual que hi hagi el llibre escrit pel barman amb el barman al darrere. Això és molt especial.
És com ser a una fira. Hi ha vegades que em passa que estic aquí fent entrepans i algú em diu: em pots firmar el llibre? I de fet li he embrutat la pàgina amb oli. El dia de Sant Jordi va ser bastant còmic perquè estava aquí treballant i firmant a la vegada i pensava: soc barman? Soc escriptor? Què soc? Què soc?
Has aprofitat per recomanar el teu llibre a algun client?
A veure, no l'he recomanat, però sí que una vegada va passar una història molt graciosa. Un personatge bastant conegut de la televisió que ve aquí sovint l'estava agafant perquè és bastant cridaner amb aquest color groguenc. I jo anava amb la safata plena de gots bruts i li dic: aquest és el bo. I marxo, però com vacil·lant una mica. No li vaig dir ni que era meu ni res. I vaig veure que al final el va comprar i al veure la foto va dir: hòstia, què cabró, si ets tu!
Amb el que vas arribar a odiar de petit i adolescent el bar restaurant dels teus pares, com és que has acabat a l'hostaleria?
Molt bona pregunta, perquè hi ha molta diferència. Jo realment el que odiava era el no poder estar amb els meus pares. Jo de fet vaig estudiar, vaig anar a la universitat i després he tingut la sort de poder construir un futur laboral dins l'hostaleria, però on la conciliació m'ha permès tenir una vida seguint el ritme una mica de la societat. Poder no fer torns partits, tenir caps de setmana. Em vaig formar com a psicòleg però per vendre'm al dimoni capitalista, diguem-ho així. Aleshores... estava una mica cremat i em va sortir l'oportunitat d'arrencar un bar: el Van Van Var, i vaig adonar-me'n que m'agradava i que ho gaudia.
Escrius una columna a Barcelona Secreta (a més de totes les reflexions que comparteixes a les teves xarxes socials) on sols compartir petites radiografies de la ciutat, sobretot a partir dels seus bars.
Sí, saps què em toca als ous? Que després veus foodies d'aquests, influencers, que només van a llocs que compleixen els codis estètics que marca l'algoritme. És tot estètica. Que, òbviament, el producte també és bo, però en acabat hi ha altres llocs que als seus ulls no són estètics, són lletjos i no compleixen uns codis, no tenen la fusteta i no interessen, tot i que potser tenen una proposta interessant. I llavors dius, hòstia, tot s'està homogeneïtzant tant, els gustos, tot, tot, tot, i la bellesa jo crec que està en la raresa de les coses, en la imperfecció, però sempre que hi hagi una qualitat.
Què és el millor i el pitjor de Barcelona?
El millor de Barcelona és no anar a la Sagrada Família, no haver visitat mai la Casa Batlló, no haver anat a veure les llums de l'Hospital de Sant Pau. Vaig anar a visitar la Casa Batlló crec que l'any passat, per primera vegada, a unes portes obertes que feien i el que més em va agradar és estar a la cua pensant que li estarien pispant la cartera a més de dues persones.
També em flipa anar a la Barceloneta, estar rodejat de turistes. Dic, mira, soc a Los Angeles. M'encantaria que un Vivari tingués un after, que la dependenta amb una xarxa al cap i amb guants et digués: passi, la sala del rock, està després del bany. És una pena que no passin aquestes coses.
A Collado expliques que la teva primera gran amiga és una prostituta que es diu Loli i que mentre fas els deures a la barra, anaven passant tota mena de personatges pintorescos. Creus que ara que hem parlat una mica de com estan canviant les coses, un nen creixeria amb aquestes companyies?
Segurament trucarien als Serveis Socials. Recordo una infantesa en la qual estava rodejat de gent rara, marcians. Però agraeixo molt com els meus pares han humanitzat moltes foscors de la gent. Jo això ho he mamat des de petit, perquè tots sabíem que aquesta persona potser era un delinqüent, però havia anat a escola amb el meu pare i era un bon amic i a mi em tractava superbé. I com aquesta, mil persones més que han passat per allà. La gent oblidada. Persones magnífiques amb les seves foscors i amb les seves misèries. Potser m'ha fet més humà, no ho sé, tenir més empatia... No ho sé, soc bastant egoista (riu).
Per què vas decidir escriure un llibre sobre la teva experiència a la casa de menjars dels teus pares?
La llavor va ser quan vam tancar el juliol del 2012, que vam ajuntar família, amics i clients i vaig veure mon pare plorant, que és un paio de ferro. Allà vaig dir: uau, tot el que ha passat aquí. T'adones que casa teva ja no és casa teva, i l'endemà passes per davant i hi ha una altra família allà dins, però a més ho van deixar tot igual. La caixa registradora, el pot dels bolis, la grapadora, els quadros, les fotos antigues del barri de la nevada del 62 i de com era abans. No era només la feina dels meus pares, era casa. Però bé, des de la llavor fins que va sortir el llibre van passar 10 anys.
Et conec de festes de northern soul i concerts i me'n recordo que anaves sempre en traju. Ara ja passes una mica més de tot això, no?
Home, jo crec que anar amb un traju entallat i fet a mida només té sentit quan tens vint anys. És el més punk que hi pot haver. Ser mod amb més de 40 anys, que en conec uns quants i els veus embotits amb aquells vestits fets a mida, creuats amb els botons... Sembles un venedor d'enciclopèdies.
Com vas entrar a l'escena mod de Barcelona?
El fet de criar-me rodejat de gent estranya i de rareses ja va fer que des de petit m'interessessin els marges i el que és poc convencional. A mi sempre m'ha interessat molt la música: la música jamaicana, afroamericana, el soul, el rhythm and blues, el jazz...I m'he anat construint musicalment a partir d'aquests estils. També m'agrada molt el punk, tot el que passi sota terra m'interessa. Potser ja no vas amb traju, però es pot continuar militant, però actualitzat.
Podeu veure l'entrevista sencera al canal de Youtube de Nació i a les nostres xarxes socials.
Recupera aquí el primer capítol de Fata Morgana
La primera a atrevir-se a viure un Fata Morgana va ser l'escriptora i periodista Laura Calçada, autora de Fucking New York, història dels meus límits, i els seguiran altres personatges genuïns, autèntics i independents de l'escena catalana.
Carles Armengol: «Soc escriptor? Soc barman? Què soc?»