Clara Peya: vísceres i piano contra l'amor romàntic

Diu Clara Peya que al cor només hi sent el batec, i que és a l'estómac on realment ho sent tot. Per això el seu darrer disc es titula Estómac, perquè és en aquesta víscera, "que te la mires i no és bonica", on ella experimenta el buit, l'enyor o l'enamorament. No ho fa al cor, no ho fa en aquest òrgan vermell, brillant, i símbol de l'amor romàntic sobre el qual es rebel·la en les 13 composicions que ha presentat aquest dijous al vespre al majestuós Recinte Modernista de Sant Pau de Barcelona.

El que vol és deconstruir aquest amor romàntic perquè deixi de situar-se a dalt de tot de la piràmide de la nostra existència. Convertir-lo en horitzontal perquè tingui la mateixa importància que les relacions de veïnatge, amistat o germanor. I si no ho ha aconseguit, perquè ha admès és incapaç de posar-ho en pràctica, hi ha estat realment a prop. La connexió que ha creat amb el públic demostra que aquest amor horitzontal que reclama assoleix la seva màxima alineació quan s'asseu davant del piano.

Així, acompanyada de Vic Moliner,company de vida, coach emocional i productor, al baix, i de Magalí Sare, a la veu, les percussions i els samplers, Clara Peya ha brindat un recital de poc més d'una hora que ha arrencat amb Estómac de plàstic i I jo pensant. A partir d'allà, composicions com Cara a cara, Res és tot o Iceberg han estat un primer tastet de l'exploració musical, transgressió, presència escènica i seguretat compositiva de la pianista i Premi Nacional de Cultura.
 Clara Peya és una figura que inseparable de l'activisme i el compromís. Per això els seus concerts també són "un espai per a les veus silenciades". Durant el d'aquest vespre, dos representants del Sindicat del Top Manta han pogut explicar el seu projecte: la marca Top Manta. Li volen donar una empenta i han demanat al públic que els ajudés comprant les seves samarretes. "Entre comprar el disc i les samarretes, compreu les samarretes", ha reblat Peya.

Un aplaudiment tancat els ha acomiadat i han començat a sonar les notes de Tierra de Hielo, cantada per la mateixa Peya, que han vingut seguides de Cicatrius, ja amb Magalí Sare, de qui la compositora ha dit: "No tinc paraules per dir com l'admiro i com de feliç estic de cantar les meves cançons, perquè no veig ningú que ho pugui fer com ella". Peya ha tornat a agafar el micròfon per al rap de Vèncer el pols, estil amb el qual se sent més còmode vocalment, abans d'El teu refugi, bis amb el qual ha tancat el concert.

Tot amb tot, el concert de presentació d'Estómac al majestuós Recinte Modernista de Sant Pau, ha servit perquè Peya demostri, una vegada més, que és una compositora única en la música catalana, que ha aconseguit crear una poètica i llenguatge musicals propis. I també que sent realment el que fa només observant la passió i expressió facial que fa tan bon punt prem la primera tecla del piano. "Estimar és fer política", reivindica Clara Peya, i ella fa música, fa política i estima el que fa. Amb la suma d'aquests ingredients, l'amor romàntic s'anirà fent petit.