08
d'abril
del
2018
Actualitzat
el
16
d'abril
a les
16:16h
Clara Queraltó (1988) és la protagonista d'un dels debuts més esclatants de l'any. Guanyadora del premi Mercè Rodoreda 2017 amb el recull de contes El que pensen els altres (Proa), el seu primer llibre és format per divuit contes, majoritàriament curts, on toca diversos temes i fa parlar narradors de diferents generacions. Un esclat de prosa àgil, nua de floritures, sempre gravitant al voltant d'un conflicte clar, amb temes eterns com la por, l'aïllament, la incomprensió o la solitud.
"És la vida mateixa: vas creixent i et vas ferint", remarca l'autora, entusiasmada amb l'obra, però també espantada per la incertesa d'arribar al món literari amb un premi de prestigi, sense saber com serà rebut el teu llibre. "Soc molt insegura –continua–. Quan em van dir que havia guanyat estava de tot menys contenta. Em feien por les presentacions, que no agradés, haver-ne de parlar en entrevistes. No m'agrada gens exposar-me". De fet, el mateix dia que li van comunicar que era la vencedora del premi va prendre consciència del neguit que sura per tot el llibre, tant proper al què sentia: "vaig ser conscient a tots els contes era molt present la mentida, el dubte, la culpabilitat i, evidentment, la por".
Una de les narracions més explícites en aquest sentit és la titulada, precisament, Por. "L'única manera de fer sentir la por al lector era imaginar-me la situació que em faria més por de viure. I aquesta, per mi, és la d'anar-se buidant d'un mateix". El que seria l'Alzheimer o una demència d'alt grau. Li va quedar un conte breu, el més curt de tots. "No calia fer un conte gaire més llarg, amb dues pàgines en vaig tenir prou per explicar-ho tal com creia que havia d'explicar-se".
El relat de l'1-O
Una por que pren cos del primer relat –que aconsegueix enganxar de ple el lector, "amb les pors compartides de la Mar, la protagonista"– fins a l'últim, titulat Dia 1. Un conte absolutament lligat a l'actualitat, on narra el primer dia d'una nova vida. El primer dia d'aquest darrer octubre. "El termini d'entrega del premi era el 7 d'octubre, i vaig presentar el llibre el mateix dia", rememora. Va començar el relat el 2 d'octubre. "Està escrit des de la ràbia i la impotència de veure aquelles imatges monstruoses de les càrregues policials". Un relat que crema i que havia de sortir per alguna banda.
La solució, per a Queraltó, va ser posar-se al cap d'un antidisturbis que justifica la violència d'una manera absurda. "M'interessava fer-ho així, perquè la violència és així, absurda. Escriure'l va ser un impuls". El relat, però, no és el tancament d'actualitat a un llibre polític, ans al contrari. "De fet, tampoc no és un conte polític, t'asseguro que no tenia cap ganes de posar-me en la pell d'un antidisturbis. També ens vam plantejar molt on posar-lo a dins del llibre. Al final, però, la construcció del llibre és molt intuïtiva i els contes segueixen un ordre molt similar a l'ordre d'escriptura".
La denúncia també és present a La ingravidesa, on retrata de manera crua –i sorprenent– la violència de gènere, amb una frase final que diu molt: "Si no t'hi fixes, gairebé ni ho veus". Queraltó volia que el conte fos així. "Tenia el tema al cap i els personatges. Sempre m'han interessat els que van una mica al límit. Aquests potser els has vist en un bar, i no t'ho semblaria, que hagin de tenir aquesta relació violenta". En el seu cas, també hi ha l'ingredient de l'alcoholisme. "Volia mostrar que de vegades acceptem situacions com a normals que no ho són gens", amb el punt de fer-nos reflexionar: "fins a quin punt no ho veiem o no ho volem veure?".
La contemplació de la vida
De vocació intergeneracional i gran domini del llenguatge –evident en la varietat de registres que trobem, com ara a La ingravidesa, amb un registre més sec i més baix–, Queraltó afirma que tots els relats "són la contemplació del que es la vida", dividida en diferents parcel·les. Bona part dels relats són ambientat en un poble, però tenen una lectura perfectament traslladable a l'entorn urbà. "Em diuen que el llibre és molt rural, però l'escenari podria ser un poble o un altre, o també una ciutat". Escrits en gran part al Pla del Penedès, a l'estiu, "l'escenari més fàcil de col·locar per mi", també destaquen per compartir finals molt potents i ben travats.
"M'hi he mirat molt, amb els finals. A mi m'agrada molt el relat curt i quan em vaig posar a escriure, esperonada per les classe al Laboratori de Lletres amb la Bel Olid, va ser perquè em captivava molt el relat curt. Sempre que em pregunten si he començat amb contes per fer provatura cap a la novel·la, dic que no. Si soc capaç d'explicar-te el que vull en un relat, per què cal una novel·la? Alice Munro, Carson McCullers constaten que la sensació que deixa un bon relat és incomparable, amb una idea final que et doblega. En aquest sentit, els finals em vénen, però la frase la treballo moltíssim".
Ofici i emoció, intuïció i ganes de saber què vindrà. En aquest punt és on es troba Clara Queraltó, l'autora que ha posat nom a El que pensen els altres, encapçalat amb una cita de Mercè Rodoreda. "Ella descriu quan es va proclamar la República, amb una veu molt naïf, molt de Colometa. Parla d'aquest aire i això lliga molt amb els meus personatges, una mica desemparats, amb aquesta idea del mai més, del que has perdut, del que et fa por i no tindràs, amb personatges viuen atrapats al passat, perquè amb el que tenen no se n'acaben de sortir". Un llibre per degustar una jove veu amb bones dosis de bona literatura i precisió emocional.
"És la vida mateixa: vas creixent i et vas ferint", remarca l'autora, entusiasmada amb l'obra, però també espantada per la incertesa d'arribar al món literari amb un premi de prestigi, sense saber com serà rebut el teu llibre. "Soc molt insegura –continua–. Quan em van dir que havia guanyat estava de tot menys contenta. Em feien por les presentacions, que no agradés, haver-ne de parlar en entrevistes. No m'agrada gens exposar-me". De fet, el mateix dia que li van comunicar que era la vencedora del premi va prendre consciència del neguit que sura per tot el llibre, tant proper al què sentia: "vaig ser conscient a tots els contes era molt present la mentida, el dubte, la culpabilitat i, evidentment, la por".
Una de les narracions més explícites en aquest sentit és la titulada, precisament, Por. "L'única manera de fer sentir la por al lector era imaginar-me la situació que em faria més por de viure. I aquesta, per mi, és la d'anar-se buidant d'un mateix". El que seria l'Alzheimer o una demència d'alt grau. Li va quedar un conte breu, el més curt de tots. "No calia fer un conte gaire més llarg, amb dues pàgines en vaig tenir prou per explicar-ho tal com creia que havia d'explicar-se".
Clara Queraltó Foto: Adrià Costa
El relat de l'1-O
Una por que pren cos del primer relat –que aconsegueix enganxar de ple el lector, "amb les pors compartides de la Mar, la protagonista"– fins a l'últim, titulat Dia 1. Un conte absolutament lligat a l'actualitat, on narra el primer dia d'una nova vida. El primer dia d'aquest darrer octubre. "El termini d'entrega del premi era el 7 d'octubre, i vaig presentar el llibre el mateix dia", rememora. Va començar el relat el 2 d'octubre. "Està escrit des de la ràbia i la impotència de veure aquelles imatges monstruoses de les càrregues policials". Un relat que crema i que havia de sortir per alguna banda.
La solució, per a Queraltó, va ser posar-se al cap d'un antidisturbis que justifica la violència d'una manera absurda. "M'interessava fer-ho així, perquè la violència és així, absurda. Escriure'l va ser un impuls". El relat, però, no és el tancament d'actualitat a un llibre polític, ans al contrari. "De fet, tampoc no és un conte polític, t'asseguro que no tenia cap ganes de posar-me en la pell d'un antidisturbis. També ens vam plantejar molt on posar-lo a dins del llibre. Al final, però, la construcció del llibre és molt intuïtiva i els contes segueixen un ordre molt similar a l'ordre d'escriptura".
La denúncia també és present a La ingravidesa, on retrata de manera crua –i sorprenent– la violència de gènere, amb una frase final que diu molt: "Si no t'hi fixes, gairebé ni ho veus". Queraltó volia que el conte fos així. "Tenia el tema al cap i els personatges. Sempre m'han interessat els que van una mica al límit. Aquests potser els has vist en un bar, i no t'ho semblaria, que hagin de tenir aquesta relació violenta". En el seu cas, també hi ha l'ingredient de l'alcoholisme. "Volia mostrar que de vegades acceptem situacions com a normals que no ho són gens", amb el punt de fer-nos reflexionar: "fins a quin punt no ho veiem o no ho volem veure?".
Clara Queraltó Foto: Adrià Costa
La contemplació de la vida
De vocació intergeneracional i gran domini del llenguatge –evident en la varietat de registres que trobem, com ara a La ingravidesa, amb un registre més sec i més baix–, Queraltó afirma que tots els relats "són la contemplació del que es la vida", dividida en diferents parcel·les. Bona part dels relats són ambientat en un poble, però tenen una lectura perfectament traslladable a l'entorn urbà. "Em diuen que el llibre és molt rural, però l'escenari podria ser un poble o un altre, o també una ciutat". Escrits en gran part al Pla del Penedès, a l'estiu, "l'escenari més fàcil de col·locar per mi", també destaquen per compartir finals molt potents i ben travats.
"M'hi he mirat molt, amb els finals. A mi m'agrada molt el relat curt i quan em vaig posar a escriure, esperonada per les classe al Laboratori de Lletres amb la Bel Olid, va ser perquè em captivava molt el relat curt. Sempre que em pregunten si he començat amb contes per fer provatura cap a la novel·la, dic que no. Si soc capaç d'explicar-te el que vull en un relat, per què cal una novel·la? Alice Munro, Carson McCullers constaten que la sensació que deixa un bon relat és incomparable, amb una idea final que et doblega. En aquest sentit, els finals em vénen, però la frase la treballo moltíssim".
Ofici i emoció, intuïció i ganes de saber què vindrà. En aquest punt és on es troba Clara Queraltó, l'autora que ha posat nom a El que pensen els altres, encapçalat amb una cita de Mercè Rodoreda. "Ella descriu quan es va proclamar la República, amb una veu molt naïf, molt de Colometa. Parla d'aquest aire i això lliga molt amb els meus personatges, una mica desemparats, amb aquesta idea del mai més, del que has perdut, del que et fa por i no tindràs, amb personatges viuen atrapats al passat, perquè amb el que tenen no se n'acaben de sortir". Un llibre per degustar una jove veu amb bones dosis de bona literatura i precisió emocional.
Clara Queraltó Foto: Adrià Costa