Dario Fo, el talent més irreverent

Dario Fo ha mort aquest dijous a l'edat de 90 anys després de no superar uns problemes respiratoris. De carisma innegable i bufonesc, el dramaturg més irreverent d'Itàlia, aquell a qui agradava provocar i fer trontollar tots els sistemes de poder establerts, va passar a primera línia de la literatura mundial després de ser guardonat l'any 1997 amb el reconeixement més preuat de tots, el Premi Nobel de literatura –que l'atzar ha volgut que es falli aquest mateix dijous–. La notícia del premi, ja aleshores, va provocar fiblades i sotracs, perquè la seva era una figura molesta i inclassificable, sobretot pel que tenia de subversiva i d'atac al cor del sistema polític i clerical.
 
Revolucionari avant-la-lettre –i també amb totes les lletres–, el perfil de Dario Fo escapava dels meandres dels guanyadors tradicionals del Nobel, la gran majoria premiats després d'establir un ambient de consens al voltant de la seva figura. Un consens que el dramaturg mai no va tenir i que creava una disparitat d'opinions on ell se sentia còmode. Com és sabut, la controvèrsia acostuma a acompanyar les personalitats genials i, en el seu cas, Fo ha estat molt més que un incendiari d'esquerres –una ideologia que va esdevenir modus vivendi i exemple ètic per a futures generacions–, perquè llega una obra que ha transcendit moments i dèries per parlar-nos, directament, d'aquell "nosaltres" que mou el món.
 
Sovint valent-se del recurs del "boig", traçant un recorregut entre la Commedia dell'arte i els fonaments de l'obra shakespeariana, Fo aconsegueix forjar un estil propi ple de sàtires polítiques i retrats extremadament àcids, ja sigui de la màfia, del capitalisme o de la institució més sagrada de Roma –i part d'Europa–, el Vaticà. L'autor deixa obres memorables com Mistero buffo (1969) –un demolidor monòleg d'inspiració bufonesca medieval que va servir per estrenar el Temporada Alta de Girona l'any 2007–, Mort accidental d'un anarquista (Morte accidentale di un anarchico, 1979) o Aquí no paga ningú (Non si paga, non si paga!, 1974).
 
Obra, vida i compromís: puntals d'un provocador

Nascut a Leggiuno (Llombardia) el 1926, la Segona Guerra Mundial va ser el punt de partida perquè el Fo acadèmic, que aleshores estudiava Arquitectura a Milà, s'alineés decididament, i per sempre més, amb les forces antifeixistes. A partir del 1950, la seva activitat comença a ser un doll creatiu, primer en el terreny del guió radiofònic o televisiu i posteriorment en el món del cinema, on treballa en diverses ocasions amb productors com Dino De Laurentiis.
 
Al mateix temps que els seus guions són cada vegada més preuats, el verí del teatre fa el seu efecte i Fo comença a entendre l'expressió artística com un fet transformador i revolucionari. L'any 1959 crea la Compagnia Dario Fo-Franca Rame, conjuntament amb la seva esposa, un fet que marca tot el seu arc vital des d'aleshores. Franca va esdevenir una parella creativa i talentosa amb qui compartia un projecte fins a les darreres conseqüències. La mort de Franca Rame el 2013 va ser, tal com confessava el mateix Fo, el "cop més dolorós" que havia patit mai.

Vinculat tradicionalment al Partit Comunista Italià, i sempre incisiu en matèria política, en els darrers temps va prendre partit per la conveniència de celebrar un referèndum independentista a Catalunya –va signar el manifest "Deixin votar els catalans", conjuntament amb intel·lectuals com Noam Chomski o Ignacio Ramonet, entre d'altres– i pel Moviment Cinc Estrelles a Itàlia, comandat pel còmic Beppe Grillo, també amic personal i amb qui va escriure l'obra Il Grillo sempre canta al tramonto (2013), on detallava els principis i objectius d'aquest nou moviment polític. Utòpic, lluitador i bufonesc, com les tres divises de la seva celebrada trajectòria.