"Lo escribí para olvidarme de su contenido, pero no quiero hablar de ello". Endinsar-se en una sala de cinema per veure la nova pel·lícula de Pedro Almodóvar, Dolor y Gloria, produeix la mateixa sensació que entrar en un confessionari amb el director manxec. En la penombra, l'espectador assisteix a una de les produccions més íntimes del director manxec, que esquinça el cor a través de ficcionar els seus records d'infància, joventut i els dolorosament més recents.
La pel·lícula presenta Salvador Mallo (Antonio Banderas), un director de cinema immers en els dolors físics i mentals, que té l'oportunitat de retrobar-se amb un film que va estrenar 32 anys enrere. Aquest capbussament cap al passat l'endinsa en un conjunt de records de la seva infància (on hi apareixen Penélope Cruz i Raúl Arévalo, com els seus pares), reunir-se amb l'actor protagonista amb qui s'havia enemistat (Asier Etxeandía) i amb un amor passional de joventut perdut (Leonardo Sbaraglia).
Almodóvar juga amb la seva iconoclàstia però sense ingredients d'ego. El manxec més aviat confessa les seves pors, els seus dolors, les seves angoixes que l'han marcat en el camí de la glòria. Els personatges de la pel·lícula són esbossos ficcionats de la vida i llàgrimes del director, que vol fer còmplices als espectadors del seu recorregut.
Amb una fotografia excepcional, un panteó de colors digne de les millors pel·lícules cridaneres d'Almodóvar i una banda sonora excel·lent, Dolor y Gloria vertebra un metratge que a estones sembla massa atrafegat en voler explicar-ho tot, amb la pressa de qui s'emociona en explicar-te les seves vivències però que, òbviament, tu no has viscut i has d'anar agafant el fil.
La trama, en certs moments, es refreda per la descontextualització de certes escenes. Almodóvar saltironeja cap al passat en diversos moments, sense gaire sentit al principi, però vertebrant una peça filmogràfica que s'acaba exhibint en tota la seva esplendor al final de la pel·lícula. Dolor y Gloria, aplaudida amb vehemència per molts crítics, ha rebut matisos negatius per la baixa empatia que poden produir certs actors, com ara Banderas. Més enllà de la realitat, el malagueny no ironitza, ni imita ni caracteritza a Almodóvar. Vertebra un personatge amb sentit, sentiment i dolor, molt dolor.
El desig i la sexualitat, temes recurrents en els films del director, són també ingredients vertebrats a partir de la visió del Salvador més infant, quan els descobriments i els primers desitjos afloren des de la més sentida puresa. Dolor y Gloria és un monòleg dins la cova, un cant de sirena d'Almodóvar a si mateix per allunyar-se del patiment, per desempolsar-se la vellesa i contenir una emoció molt sentida.
Els detractors del manxec, si s'alliberen dels seus prejudicis, es trobaran amb una pel·lícula sincera, passional i emotiva. Els simpatitzants i acèrrims d'Almodóvar gaudiran d'un viatge a un dels cocidos madrileños cinematogràfics més distingits que ha fet mai. Retrobar-se, estimar, mirar-se als ulls, confessar les angoixes. La gloria és inaccessible si no se sent dolor. Fa mal, sí, però val la pena.
