«Estiu 1993» i «Júlia Ist», les darreres benediccions del nou cinema català

Alguna cosa esta passant amb el cinema pensat, viscut i rodat en català. Després d'anys de cul-de-sac, de viure en un reducte de marginalitat autoral, els darrers temps mostren la gran eclosió d'una generació plena de ments talentoses que fan, per fi, allò que tan bé explicava Isona Passola en aquesta entrevista a NacióDigital: que "el nostre públic se senti concernit per la filmografia que fem".
 
Això és el que fan Júlia Ist i Estiu 1993, dos exemples recents que arriben a l'excel·lent tenint molt present que s'han d'alimentar de la complicitat màxima amb el públic, i sense renunciar a fer cinema d'alt voltatge, amb intenció i un interessant diàleg amb els referents. Les dues obres han aconseguit generar l'interès de públic i de distribuïdores i han estat guardonades arreu on han anat de manera pràcticament unànime. Les dues, a més, aconsegueixen fugir de tocs paternalistes i de clixés anquilosats per tocar temes que ens interpel·len. El fidel retrat d'un moment, d'un paisatge, d'una societat i, alhora, d'una generació.
 

Com si miréssim pel forat el pany d'una vida, Júlia Ist (Elena Martín, 2017) recorre pels sotracs i els passadissos d'un curs d'Erasmus: des del temor al desconegut, passant per la incertesa del paisatge i per la llunyania dels estimats. Amb serenor i cruesa, amb una posada en escena pràcticament nua de qualsevol artifici que vagi a la contra de la història i d'allò que es vol explicar. L'objectiu s'aconsegueix amb nota, exemple d'una mirada acurada i precisa.

La directora, la també jove Elena Martín, aconsegueix arribar a bon port gràcies a una quotidianitat que és lluny de l'estridència, valent-se d'un costumisme que reforça la idea de construcció de la personalitat, convertida en l'exemple d'un cinema sensible, conscient i que mostra veritat a cada fotograma, com també passa a Estiu 1993. No deu ser casual que les dues obres estiguin basades en l'experiència vital de les directores, que reflexionen sense pudor i amb la certesa de la feina ben feta.
 
Cinema a partir de la vida
 
L'opera prima de Carla Simón és l'última mostra d'aquest nou talent que esclata en noves i joves mirades, com a fruit que es recull després de la feina incessant de cineastes irreductibles com Marc Recha o Agustí Villaronga, entre molts d'altres, i que arriba fins a la fornada que encapçala Neus Ballús –amb la celebradíssima La Plaga, l'obra que marca un punt d'inflexió– i que coronen ara Elena Martín i Carla Simón. En aquest sentit, Estiu 1993 és una obra rodona, la baula justa per solidificar un nou marc en la història del cinema català.
 

Simón ens ofereix una obra que emociona, que ens fa estremir i que ens manté asseguts a la cadira mentre dura, sense caure en tòpics lacrimògens o en efectismes barats. Explica com la Frida (esplèndida Laia Artigas) viu el primer estiu sense la seva mare, que acaba de morir. Una nena de sis anys que haurà d'entomar el trànsit difícil cap a una nova vida, en un exercici valent i arriscat de la pròpia directora, que rememora allò viscut per ella l'any del títol. Un cinema construït a partir de la vida, sense oblidar que la vida és la matèria primera de tota la ficció que sap i pot emocionar-nos.
 
Però el film traça una veritat que no incomoda, sinó que ens abraça; amb un final que emociona per la sensibilitat amb què està rodat; amb uns personatges que ens fan addictes a cada escena, a cada acció, a cada línia de diàleg; amb uns actors en estat de gràcia (Bruna Cusí, David Verdaguer i la també petita i esplèndida Paula Robles); i amb la meravella de fer-nos partícips d'una història molt dolorosa, sempre lluny del dolor. No us perdeu aquest Estiu 1993 que batega als cinemes: sereu testimonis de la darrera benedicció del nou i talentós cinema català –i en català–, amb la promesa de portar grans coses en un futur no gaire llunyà.