M'han dit que ningú entendrà res, que què és un fata morgana i que per què sempre he de complicar-ho tot tant. Però hi ha coses que és millor que no les entengui tothom. Com aquell grup de psicodèlia romanesa que només va treure un disc als setanta i que només escoltes tu. Però també hi ha coses que no les entén ni un mateix. Hi ha periodistes a qui els agrada escriure del que saben, però jo sempre he preferit l'aventura de sortir a descobrir allò que encara no sé.

"Fata Morgana" "és com una sensació", va dir la Marta Ferrusola el primer dia que va pujar al Dragon Khan. Aquesta referència cultural no em farà quedar gaire bé, així que ho tornaré a intentar. "Fata Morgana" també és com quan Tom Wolfe va dir que "el problema de la ficció és que sempre busca ser encomiable" però que, per sort, "això no passa amb la no-ficció". Perquè la realitat té aquesta cosa fantàstica que t'atrapa, per excitant o per miserable.

Però què és un fata morgana? "Al gra, al gra", m'escriuria al marge qualsevol editor amb una mica de sentit comú. Fata Morgana també és una cançó de punk d'un minut i mig: només necessites tres acords i la veritat. Tot i que al final t'adones que "te'n pots sortir només amb dos i una idea més o menys vaga". Això ho va dir Joe Strummer. No està malament, no?

Llavors, si recapitulem: "Fata Morgana" és una excusa per endinsar-me en "...la Vida". Això tampoc és meu, Tom Wolfe ja parlava de "...la Vida" com a racó íntim on escapar-nos en secret quan la resta no mira; lluny de la palla, el decorat i el costumisme crònic de "la vida".

Per fer-ho, he decidit colar-me en el dia a dia de personatges genuïns, autèntics i independents de l'escena catalana. Tot comença amb una intuïció i la resta ve sol. Ho gravo tot amb un mòbil, jo sola, sense estabilitzador ni llum artificial. El resultat no és perfecte però és real. Perquè és divertit estar viu o, almenys, és infinitament millor que estar mort. Això no sé qui ho va dir.

Si encara no has entès res, només em queda enganxar-te la definició del que s'entén tècnicament per un fata morgana: "Un efecte, miratge o il·lusió òptica que es deu a una inversió de temperatura. Quan passa, els objectes que ens trobem en l'horitzó -com, per exemple, illes, penya-segats, vaixells o pannes de glaç- adquireixen una aparença allargada i elevada, similar a un castell d'un conte de fades". Té sentit, ara?

Potser aquesta és la gràcia. Tu deixa't portar, que entendre-ho tot està sobrevalorat.

 Podeu seguir la sèrie al canal de Youtube de Nació i a les nostres xarxes socials.

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=mDLnatkOVPw[/youtube]