20
de juliol
del
2018
Actualitzat
a les
19:34h
Venerat per autors il·lustres com Ted Hughes –assegurava que era "el pare de tots nosaltres"–, W.H. Auden –"és el poeta que sempre m'ha agradat més"– o Seamus Heaney –que el considerava un "mestre"–, Edward Thomas mai no va aconseguir publicar els seus poemes en vida. Tampoc va tenir massa temps per fer-ho: aquest 2018 fa 101 anys que moria a les trinxeres, en la batalla d'Arras, quan només tenia 39 anys. S'estroncava una carrera brillant, però naixia un mite, encara ara pràcticament desconegut a Catalunya.
Convertit per aclamació en un dels poetes més grans de tot el segle XX, Adesiara repara aquest buit de la mà del traductor Marcel Riera i fa que la Poesia completa d'Edward Thomas deixi de ser un llibre inèdit en la nostra llengua i que, alhora, es converteixi en una baula més de l'aposta de l'editorial per la poesia anglesa, sempre en edició bilingüe i amb reedicions com El paradís perdut de John Milton, Tots els sonets de Shakespeare o Els cantos pisans d'Ezra Pound, entre d'altres.
"Portar l'obra de Thomas en català era una de les meves dèries", confessa Riera, que recentment ha publicat les traduccions d'Emily Dickinson o d'Elna St. Vincent Millay. En aquest cas, la poesia de Thomas comprèn "només 142 poemes, però que demanen anar junts. Calia trobar l'editor que hi apostés i fer un llibre que tingués un pròleg que animés el lector, com és el cas del text de Pere Ballart. El llibre fa goig". Premisses que s'acompleixen, i amb escreix, amb un resultat final que és tot un luxe per a lectors exigents i, també, per a neòfits.
Paisatge i fugida del parany sentimental
Thomas mor, literalment, a la trinxera i això, per raons d'història de literatura i cronologia, el fa ser considerat un dels "war poets", quan en realitat no ho és. "No escriu cap poema sobre la guerra, ni des de la trinxera". Es casa molt jove, se'n va viure al camp i es vol dedicar a la literatura, i aconsegueix escriure per menjar: fa ressenyes, critiques literàries, guies i llibres de viatges. "Però té una salut feble, ha d'alimentar una família de tres fills, té depressions. La vida li costa", explica Riera. "Un dia, a Londres, tot canvia quan es troba amb un americà que vol publicar un llibre, Robert Frost. Dues ànimes bessones, interessats en el paisatge i en com extreure'n una literatura amb fondària: que no sigui un passatemps, ni sentimentaloide".
Esperonat per Frost, escriu els 142 poemes seguits, durant 22 mesos. L'obra resultant és tot un cicle complet, escrit entre els anys 1915 i 1916, "just quan les avantguardes anglosaxones exploten, moment en què ell opta per aquesta poesia elegíaca, amb el paisatge anglès com a temàtica, sense que sigui del tot una literatura de paisatge". Thomas parla del camp de manera no sentimental, fugint de la part més emotiva, amb una poesia que sempre té un punt de misteri, amb éssers i personatges estranys, llocs, llegendes, mites, tavernes.
El passat, "l'única cosa que fa bona olor"
"Thomas recupera un món que ha desaparegut. I no ho fa per enyorança, sinó per fer una introspecció sobre la duresa del camp, la dificultat de viure i la destrucció de les coses que semblaven permanents". La seva poesia no va d'acord amb els temps que li ha tocat viure, perquè lluita per "mantenir viu un mon que ja està acabat, però que es manté en la natura petita", tan present en l'ancestral terrer de Gal·les. "El passat és l'única cosa morta que fa bona olor", diu en el poema Un matí de maig, ben d'hora.
"La seva poesia és exigent malgrat que no és críptica. És el que diu i prou, però amb un rerefons mític i misteriós. Té una gran capacitat evocadora, una ànima solitària que vibra a dins" que el fa escriure al marge de la seva època, sense companys que l'agombolin, sense universitats a darrere, només encoratjat per la seva dona i per Robert Frost. Thomas, un poeta de la guerra que no fa poemes sobre això, sinó més aviat sobre l'absència dels qui són a la guerra. Un home que s'allista, voluntari, i que mor a la trinxera. I que es mereix la glòria i l'honor que no va rebre en vida, per fi en una esplèndida versió catalana.
Convertit per aclamació en un dels poetes més grans de tot el segle XX, Adesiara repara aquest buit de la mà del traductor Marcel Riera i fa que la Poesia completa d'Edward Thomas deixi de ser un llibre inèdit en la nostra llengua i que, alhora, es converteixi en una baula més de l'aposta de l'editorial per la poesia anglesa, sempre en edició bilingüe i amb reedicions com El paradís perdut de John Milton, Tots els sonets de Shakespeare o Els cantos pisans d'Ezra Pound, entre d'altres.
"Portar l'obra de Thomas en català era una de les meves dèries", confessa Riera, que recentment ha publicat les traduccions d'Emily Dickinson o d'Elna St. Vincent Millay. En aquest cas, la poesia de Thomas comprèn "només 142 poemes, però que demanen anar junts. Calia trobar l'editor que hi apostés i fer un llibre que tingués un pròleg que animés el lector, com és el cas del text de Pere Ballart. El llibre fa goig". Premisses que s'acompleixen, i amb escreix, amb un resultat final que és tot un luxe per a lectors exigents i, també, per a neòfits.
Paisatge i fugida del parany sentimental
Thomas mor, literalment, a la trinxera i això, per raons d'història de literatura i cronologia, el fa ser considerat un dels "war poets", quan en realitat no ho és. "No escriu cap poema sobre la guerra, ni des de la trinxera". Es casa molt jove, se'n va viure al camp i es vol dedicar a la literatura, i aconsegueix escriure per menjar: fa ressenyes, critiques literàries, guies i llibres de viatges. "Però té una salut feble, ha d'alimentar una família de tres fills, té depressions. La vida li costa", explica Riera. "Un dia, a Londres, tot canvia quan es troba amb un americà que vol publicar un llibre, Robert Frost. Dues ànimes bessones, interessats en el paisatge i en com extreure'n una literatura amb fondària: que no sigui un passatemps, ni sentimentaloide".
Esperonat per Frost, escriu els 142 poemes seguits, durant 22 mesos. L'obra resultant és tot un cicle complet, escrit entre els anys 1915 i 1916, "just quan les avantguardes anglosaxones exploten, moment en què ell opta per aquesta poesia elegíaca, amb el paisatge anglès com a temàtica, sense que sigui del tot una literatura de paisatge". Thomas parla del camp de manera no sentimental, fugint de la part més emotiva, amb una poesia que sempre té un punt de misteri, amb éssers i personatges estranys, llocs, llegendes, mites, tavernes.
El passat, "l'única cosa que fa bona olor"
"Thomas recupera un món que ha desaparegut. I no ho fa per enyorança, sinó per fer una introspecció sobre la duresa del camp, la dificultat de viure i la destrucció de les coses que semblaven permanents". La seva poesia no va d'acord amb els temps que li ha tocat viure, perquè lluita per "mantenir viu un mon que ja està acabat, però que es manté en la natura petita", tan present en l'ancestral terrer de Gal·les. "El passat és l'única cosa morta que fa bona olor", diu en el poema Un matí de maig, ben d'hora.
"La seva poesia és exigent malgrat que no és críptica. És el que diu i prou, però amb un rerefons mític i misteriós. Té una gran capacitat evocadora, una ànima solitària que vibra a dins" que el fa escriure al marge de la seva època, sense companys que l'agombolin, sense universitats a darrere, només encoratjat per la seva dona i per Robert Frost. Thomas, un poeta de la guerra que no fa poemes sobre això, sinó més aviat sobre l'absència dels qui són a la guerra. Un home que s'allista, voluntari, i que mor a la trinxera. I que es mereix la glòria i l'honor que no va rebre en vida, per fi en una esplèndida versió catalana.