17
de juny
del
2016
Actualitzat
el
18
de juny
a les
16:49h
Rere el somriure de l’editora Matilde Martínez s’hi amaga una capacitat còmplice i una netedat d’intencions: s’ha engrescat en un projecte editorial perquè això és passió, aventura, felicitat, sí, i aquests trets invictes no estan en baralla amb la qualitat ni amb la intel·ligència, ans al contrari. En molt poc temps, Godall Edicions ha fet forat i s’hi ha quedat, ha establert un petit bastió de poesia catalana actual, amb recuperacions notables com el darrer nou volum de Laura López o la defensa d’autors transparents com Maria Dolors Coll, i ha tingut la meticulositat de començar a navegar en aigües estrangeres per alimentar l’estat actual de la qüestió en la nostra literatura.
Ara ens arriben Mark Strand, a partir de la feina de traducció de Joan Todó, i el recull de poemes de Jordi Mas, un autor que en poc temps ha aconseguit premis importants com el Senyoriu d’Ausiàs March de Beniarjó o el Premi Vicent Andrés Estellés dels Octubre. Rufaga d’un i El crit i l’eco són dues obres esplèndides que ens donen peu a constatar la salut d’un gènere que encara té molt a oferir, i més encara si arriba de la mà d’editorials valentes, atrevides, suïcides i ambicioses com Godall.
Rufaga d’un: Mark Strand i Joan Todó, oda al temps en blanc
Joan Todó va escriure, per a la revista L’Avenç, en què col·labora de forma assídua, una crítica del llibre Irlanda indòmita de William Butler Yeats. Es tracta d’una selecció de 150 poemes del Premi Nobel irlandès traduïda per Josep Maria Jaumà i publicada, una vegada més amb encert, a Edicions de 1984, al costat d’altres “esdeveniments literaris”. Un dels fragments finals d’aquell text feia així: “Tot plegat ens ve servit per Jaumà en una traducció que, a banda de l’amplitud de la selecció, actualitza l’idioma de la de Villangómez tot esquivant, alhora, la frondosa riquesa lèxica (i dialectal), un xic excessiva, de les versions de Roig.” Sens dubte, quan Todó comenta amb exactitud aquesta lloable tasca ho fa des de la seva perspectiva de com hauria de ser una traducció i com enfrontar-s’hi, ell que tímidament explica que una de les coses que més li agradaria en la vida “és fer de traductor”, amb tota la humilitat i tota la rebequeria a què ens té acostumats.
Però si Todó veu alguna mena d’excés en Albert Roig i en l’altra traductora de Yeats en aquell tàndem, Patrícia Manresa Ní Ríordaín, que va encarregar-se de traslladar L’espasa i la torre a Edicions 62, és perquè creu que el traductor té llibertat, però que no pot excedir-se rere el pressupòsit d’aquesta llibertat, en tot cas ha de ser una ombra al servei d’algú altre, ser algú altre, esdevenir algú altre, cosa que Todó explica amb més espai i consistència al pròleg que fa de la seva traducció de Rufaga d’un Mark Strand: “I aquesta credibilitat de la veu, aquest control virtuós del to, fins i tot la cadenciositat (sense agafadors mètrics) dels versos de Strand, són per a mi, poeta català relativament jove, la gran dificultat amb què em trobo, si volgués arribar a ser Mark Strand, traduir-me a ell. Però naturalment, si volia oferir-vos Blizzard of One en català, havia d’esdevenir Strand.”
I no, Joan Todó no és excessiu, però sí que juga al llindar del límit del que és l’excés quan fa alguna tria concreta, perquè traduir no és trair sinó triar, i aquesta tria pot ser tan sorprenent com, per exemple, convertir el verb anglès “clear” en “desembarassar” quan passa al català. Em sembla una tria molt curiosa, però si comprenem l’univers de Mark Strand, si ens hi amarem, entendrem que es tracta d’una decisió feta amb tot el sentit del món, a plena consciència: una mostra més de com Joan Todó fa una feina remarcable que podria estudiar-se a les aules de traducció. I no, no és ironia.
No vull mantenir cap tensió ni misteri, des de bon principi podem garantir sense peu a dubtes que Joan Todó aconsegueix superar el repte que es proposava dins d’aquesta batalla en la que surt victoriós. I ho fa sense excessos, com dèiem, tot i que sí es pren certes llibertats interessants perquè Strand soni todonià, o almenys com si Todó escrivís des del prisma de Strand. Perquè la traducció és aquest intent d’aproximació o d’apropiació: una porta d’entrada, un convit, i Todó es convida a ell mateix i ens convida a garlar amb Strand, però sobretot a escoltar-lo. Es tracta, com no, d’una correspondència. Perquè aquestes dues personalitats poden arribar a encaixar molt bé: per la tonalitat melancòlica dels versos, per la desolació d’índole quotidiana, fins i tot per certa brutalitat amb cops de puny metafòrics… Des d’aquesta mirada ens aproximem al fragment últim d’un poema strandià com “Matí, migdia i nit”:
Però Strand no és tampoc el lament constant d’un moribund, també té tendència a un punt feliç d’imaginació. Quan el llegim ho podem fer com aquell que contempla una obra pictòrica de Hopper que es veu infectada per alguns pigments al·lucinatoris de Magritte: paisatges devastats, buits, blancs, gèlids, però sempre dotats d’una nota de color surrealista que talla les expectatives i les situa a un nivell antònim. O sigui, com el poeta romanès Marin Sorescu, traduït per Xavier Montoliu i Corina Oproae, però a l’inrevés: l’autor de Per entre els dies, editat a la col·lecció La Fosca de Lleonard Muntaner Editor, configura un paisatge surrealista que es veu envaït per notes de realitat. Dues opcions que es basteixen en el caràcter imprevisible, màgic fins a cert punt, de la poesia. Per això, l’autor de La Sénia dialoga molt bé amb Strand: el responsable de llibres com Los fòssils (al ras) o El fàstic que us cega, ambdós a LaBreu, coneix bé el panorama que ha de traduir.
Mark Strand (1934-2014) va néixer a Summerside, Canadà, concretament a l’illa del Príncep Eduard, però es va educar als Estats Units i va residir per Sud-Amèrica i Amèrica Central, fet que el va permetre conèixer autors com Octavio Paz, amb qui va establir lligams literaris. Amb Borges, Strand basteix una conversa imaginària sobre l’ofici de la traducció en el volum The Continuous Life, base del que serà la posició de Joan Todó com a traductor d’aquests poemes. Strand va congriar amistat amb gent fonamental del segle XX com el Premi Nobel Joseph Brodsky, també quasi recentment portat a la llengua catalana gràcies a la traducció que va fer Judit Díaz per a Edicions de 1984, i es podria dir, sense cap mena de dubtes, que Strand és la culminació d’una tradició que té en Wallace Stevens tot un model per a la poesia nord-americana, un model que neix a partir de la modernitat continental de Walt Whitman i que es remolca en diferents fronts, tot per demostrar que la poesia és una eina d’expressió viva capaç d’alimentar-se de tota mena de materials. Amb Blizzard of One, aquest Rufaga d’un traduït per primer cop en català de la mà de Joan Todó i publicat a Godall Edicions, Strand va aconseguir el Premi Pulitzer. Aquesta publicació ens demostra la bona vista dels responsables de Godall, que han sabut veure en aquest autor un personatge important, revelador, capaç d’entrar en el mercat català sense estridències al costat d’un dels escriptors catalans més importants de l’actualitat, que el treballa amb autoritat i respecte.
Les notes que Todó ens ofereix al final de la seva Rufaga d’un de Mark Strand són molt aclaridores. Demostren documentació i erudició a l’hora de resoldre alguns punts foscos, o no tan foscos, dins dels poemes: també són una mà oberta perquè seguim indagant en l’univers de Mark Strand i en les seves veus poètiques. Un encert que esperem vingui seguit d’altres.
El crit i l’eco, de Jordi Mas: les cavernes de l’aleteig
“Una poesia del cos, entre el crit i el paisatge, en la cadència d’una respiració que és veu i alè alhora, amb el ritme secretat pels ressons i les reverberacions: heus aquí, en el llibre que comença, la matèria. I la forma, que Jordi Mas ha cercat i treballat ara i adés en la seva poesia, és l’haiku, o més aviat una idea de l’haiku que prové sens dubte de Carles Riba i que serva, del model original japonès, l’aire frèvol i fugisser de la contemplació. Emperò, com Riba, l’autor bescanta la rigidesa del poema japonès, les formes obligatòries del verb estacional. I, més enllà de Riba, cerca noves formes derivades de l’haiku, noves vies en aquest registre lleu dels mots que s’insinuen en l’aire, com deslliurats del paisatge i del moment que els crea, variants visuals més senzilles i eficaces, de vegades en el deixant d’alguns dels poemes de Joan Brossa o fins i tot, visualment, en el dels <> de Mallarmé.” Qui comenta amb sobrat encert el llibre de Mas és Joaquim Sala-Sanahuja al proemi d’El crit i l’eco, fixació d’unes coordenades precises per on viatjaran les composicions d’aquest poeta de tall oriental nascut a Santa Coloma de Queralt l’any 1972.
L’escriptura, aquí, és entesa sota la condició d’un procés orgànic que pretén fusionar-se amb l’absolut. Una visió panteista de les coses? Podria ser, en tot cas Mas troba poesia pels racons més insòlits i insospitats. La veu poètica espigola mots que fan referència a coses, però que no són les coses, ho fa potser amb ànim de col·leccionista, encara que no és només això: està inventant el món, li dóna una nova forma. Qui llegeix aquests versos volanders no pot deixar de pensar en naixements, en una espècie de declaració torrencial en el seu minimalisme en què la literatura encara pot ser entesa com una forma de fecunditat extrema. Perquè una síl·laba conté tot l’univers en el seu interior, l’amplifica i l’expandeix, i és a través de la seva ràbia, del crit i de l’eco que arriba, que veiem la connexió entre les coses, la forma que pren en el cosmos i la manera com després se simbolitza, i sempre amb un punt d’epifania, de descobriment, d’anar a la veritat amb sentències esmolades que vulguin respondre els dubtes existencials:
El paisatge no és només un aparador, per tant, es cossifica perquè s’interpreta i es viu. Per això El crit i l’eco també es pot entendre com un dietari verbal, com un quadern de notes o una investigació en poesia per arribar a esprémer tot el suc d’aquesta taronja que és el vers. En aquesta via, Jordi Mas cerca noves possibilitats d’expressió que encaixen amb els gestos anteriors de Joan Salvat-Papasseit o Josep Maria Junoy, però tampoc no podem deixar de banda l’acció d’esmentar altres imprescindibles com J.V.Foix, Carles Hac Mor o fins i tot Nora Albert, perquè aquests noms han estat bàsics a l’hora d’enfrontar-se a la rigidesa del vers amb la intensitat de paraules ben triades, sacsejadores, de les que generen un pòsit quan entren dins del marge de la visibilitat.
Quan llegim El crit i l’eco no podem evitar pensar, tampoc, en Felip Costaglioli, que a LaBreu Edicions va publicar Aire i sang a la butxaca i Aprendre, dos poemaris que utilitzen el sacseig de l’estructura dels poemes per oferir lectures múltiples: lineal (mot a mot, com estem acostumats, una paraula rere l’altra en el tarannà prototípic) però també a partir de diferents tècniques combinatòries que van en diferents direccions (de forma vertical, de forma horitzontal, en diagonal…) i per això cada peça admet un nivell molt elevat de lectures, quasi infinit, tal com ja ens havien demostrat Cortázar amb Rayuela o Sterne amb Tristram Shandy. Només cal que cada lector s’acosti a aquestes pàgines, que les fullegi i que contempli la fuita riquesa d’aquests mots en llibertat a la manera d’aquell que va intentar renovar les paraules de la tribu:
Al final del llibre, a manera de poètica personal, Jordi Mas ens ofereix una espècie de llarg poema en prosa, o narració lírica, en què podem copsar algunes de les seves obsessions vitals però també creatives a partir de l’observació directa del món i d’algunes escenes experimentades en el dia a dia. I és que Mas entén el fet quotidià com un laboratori, espai de recerca constant en què les categories i les etiquetes tornen a perdre la seva tirania, bona conclusió per a un poemari atrevit, ultrasensorial, hipnòtic i interessantíssim.
Ara ens arriben Mark Strand, a partir de la feina de traducció de Joan Todó, i el recull de poemes de Jordi Mas, un autor que en poc temps ha aconseguit premis importants com el Senyoriu d’Ausiàs March de Beniarjó o el Premi Vicent Andrés Estellés dels Octubre. Rufaga d’un i El crit i l’eco són dues obres esplèndides que ens donen peu a constatar la salut d’un gènere que encara té molt a oferir, i més encara si arriba de la mà d’editorials valentes, atrevides, suïcides i ambicioses com Godall.
Rufaga d’un: Mark Strand i Joan Todó, oda al temps en blanc
Joan Todó va escriure, per a la revista L’Avenç, en què col·labora de forma assídua, una crítica del llibre Irlanda indòmita de William Butler Yeats. Es tracta d’una selecció de 150 poemes del Premi Nobel irlandès traduïda per Josep Maria Jaumà i publicada, una vegada més amb encert, a Edicions de 1984, al costat d’altres “esdeveniments literaris”. Un dels fragments finals d’aquell text feia així: “Tot plegat ens ve servit per Jaumà en una traducció que, a banda de l’amplitud de la selecció, actualitza l’idioma de la de Villangómez tot esquivant, alhora, la frondosa riquesa lèxica (i dialectal), un xic excessiva, de les versions de Roig.” Sens dubte, quan Todó comenta amb exactitud aquesta lloable tasca ho fa des de la seva perspectiva de com hauria de ser una traducció i com enfrontar-s’hi, ell que tímidament explica que una de les coses que més li agradaria en la vida “és fer de traductor”, amb tota la humilitat i tota la rebequeria a què ens té acostumats.
«Rufaga d'un», de Mark Strand
I no, Joan Todó no és excessiu, però sí que juga al llindar del límit del que és l’excés quan fa alguna tria concreta, perquè traduir no és trair sinó triar, i aquesta tria pot ser tan sorprenent com, per exemple, convertir el verb anglès “clear” en “desembarassar” quan passa al català. Em sembla una tria molt curiosa, però si comprenem l’univers de Mark Strand, si ens hi amarem, entendrem que es tracta d’una decisió feta amb tot el sentit del món, a plena consciència: una mostra més de com Joan Todó fa una feina remarcable que podria estudiar-se a les aules de traducció. I no, no és ironia.
No vull mantenir cap tensió ni misteri, des de bon principi podem garantir sense peu a dubtes que Joan Todó aconsegueix superar el repte que es proposava dins d’aquesta batalla en la que surt victoriós. I ho fa sense excessos, com dèiem, tot i que sí es pren certes llibertats interessants perquè Strand soni todonià, o almenys com si Todó escrivís des del prisma de Strand. Perquè la traducció és aquest intent d’aproximació o d’apropiació: una porta d’entrada, un convit, i Todó es convida a ell mateix i ens convida a garlar amb Strand, però sobretot a escoltar-lo. Es tracta, com no, d’una correspondència. Perquè aquestes dues personalitats poden arribar a encaixar molt bé: per la tonalitat melancòlica dels versos, per la desolació d’índole quotidiana, fins i tot per certa brutalitat amb cops de puny metafòrics… Des d’aquesta mirada ens aproximem al fragment últim d’un poema strandià com “Matí, migdia i nit”:
Llavors em vaig despertar,
I l’ombra del futur es va abatre sobre el meu llit, i sobre les ruïnes líquides
Del mar a fora, i sobre les closques dels edificis vora l’aigua,
Un grup veloç va bufar, doblegant els arbres i aplanant els camps. Vaig restar al llit,
Amb l’esperança que passés. Allò que podria haver succeït va seguir esperant la seva oportunitat.
Però Strand no és tampoc el lament constant d’un moribund, també té tendència a un punt feliç d’imaginació. Quan el llegim ho podem fer com aquell que contempla una obra pictòrica de Hopper que es veu infectada per alguns pigments al·lucinatoris de Magritte: paisatges devastats, buits, blancs, gèlids, però sempre dotats d’una nota de color surrealista que talla les expectatives i les situa a un nivell antònim. O sigui, com el poeta romanès Marin Sorescu, traduït per Xavier Montoliu i Corina Oproae, però a l’inrevés: l’autor de Per entre els dies, editat a la col·lecció La Fosca de Lleonard Muntaner Editor, configura un paisatge surrealista que es veu envaït per notes de realitat. Dues opcions que es basteixen en el caràcter imprevisible, màgic fins a cert punt, de la poesia. Per això, l’autor de La Sénia dialoga molt bé amb Strand: el responsable de llibres com Los fòssils (al ras) o El fàstic que us cega, ambdós a LaBreu, coneix bé el panorama que ha de traduir.
Mark Strand (1934-2014) va néixer a Summerside, Canadà, concretament a l’illa del Príncep Eduard, però es va educar als Estats Units i va residir per Sud-Amèrica i Amèrica Central, fet que el va permetre conèixer autors com Octavio Paz, amb qui va establir lligams literaris. Amb Borges, Strand basteix una conversa imaginària sobre l’ofici de la traducció en el volum The Continuous Life, base del que serà la posició de Joan Todó com a traductor d’aquests poemes. Strand va congriar amistat amb gent fonamental del segle XX com el Premi Nobel Joseph Brodsky, també quasi recentment portat a la llengua catalana gràcies a la traducció que va fer Judit Díaz per a Edicions de 1984, i es podria dir, sense cap mena de dubtes, que Strand és la culminació d’una tradició que té en Wallace Stevens tot un model per a la poesia nord-americana, un model que neix a partir de la modernitat continental de Walt Whitman i que es remolca en diferents fronts, tot per demostrar que la poesia és una eina d’expressió viva capaç d’alimentar-se de tota mena de materials. Amb Blizzard of One, aquest Rufaga d’un traduït per primer cop en català de la mà de Joan Todó i publicat a Godall Edicions, Strand va aconseguir el Premi Pulitzer. Aquesta publicació ens demostra la bona vista dels responsables de Godall, que han sabut veure en aquest autor un personatge important, revelador, capaç d’entrar en el mercat català sense estridències al costat d’un dels escriptors catalans més importants de l’actualitat, que el treballa amb autoritat i respecte.
Les notes que Todó ens ofereix al final de la seva Rufaga d’un de Mark Strand són molt aclaridores. Demostren documentació i erudició a l’hora de resoldre alguns punts foscos, o no tan foscos, dins dels poemes: també són una mà oberta perquè seguim indagant en l’univers de Mark Strand i en les seves veus poètiques. Un encert que esperem vingui seguit d’altres.
Jordi Mas, autor d'«El crit i l'eco» Foto: Irina Gimeno Coso
El crit i l’eco, de Jordi Mas: les cavernes de l’aleteig
“Una poesia del cos, entre el crit i el paisatge, en la cadència d’una respiració que és veu i alè alhora, amb el ritme secretat pels ressons i les reverberacions: heus aquí, en el llibre que comença, la matèria. I la forma, que Jordi Mas ha cercat i treballat ara i adés en la seva poesia, és l’haiku, o més aviat una idea de l’haiku que prové sens dubte de Carles Riba i que serva, del model original japonès, l’aire frèvol i fugisser de la contemplació. Emperò, com Riba, l’autor bescanta la rigidesa del poema japonès, les formes obligatòries del verb estacional. I, més enllà de Riba, cerca noves formes derivades de l’haiku, noves vies en aquest registre lleu dels mots que s’insinuen en l’aire, com deslliurats del paisatge i del moment que els crea, variants visuals més senzilles i eficaces, de vegades en el deixant d’alguns dels poemes de Joan Brossa o fins i tot, visualment, en el dels <
L’escriptura, aquí, és entesa sota la condició d’un procés orgànic que pretén fusionar-se amb l’absolut. Una visió panteista de les coses? Podria ser, en tot cas Mas troba poesia pels racons més insòlits i insospitats. La veu poètica espigola mots que fan referència a coses, però que no són les coses, ho fa potser amb ànim de col·leccionista, encara que no és només això: està inventant el món, li dóna una nova forma. Qui llegeix aquests versos volanders no pot deixar de pensar en naixements, en una espècie de declaració torrencial en el seu minimalisme en què la literatura encara pot ser entesa com una forma de fecunditat extrema. Perquè una síl·laba conté tot l’univers en el seu interior, l’amplifica i l’expandeix, i és a través de la seva ràbia, del crit i de l’eco que arriba, que veiem la connexió entre les coses, la forma que pren en el cosmos i la manera com després se simbolitza, i sempre amb un punt d’epifania, de descobriment, d’anar a la veritat amb sentències esmolades que vulguin respondre els dubtes existencials:
on escopir-la
l’agror de la paraula
emmetzinada
El paisatge no és només un aparador, per tant, es cossifica perquè s’interpreta i es viu. Per això El crit i l’eco també es pot entendre com un dietari verbal, com un quadern de notes o una investigació en poesia per arribar a esprémer tot el suc d’aquesta taronja que és el vers. En aquesta via, Jordi Mas cerca noves possibilitats d’expressió que encaixen amb els gestos anteriors de Joan Salvat-Papasseit o Josep Maria Junoy, però tampoc no podem deixar de banda l’acció d’esmentar altres imprescindibles com J.V.Foix, Carles Hac Mor o fins i tot Nora Albert, perquè aquests noms han estat bàsics a l’hora d’enfrontar-se a la rigidesa del vers amb la intensitat de paraules ben triades, sacsejadores, de les que generen un pòsit quan entren dins del marge de la visibilitat.
Coberta del nou llibre de Jordi Mas
el sol
s’ofusca
en trobar-se a la bassa
l’urc
que buscava
Al final del llibre, a manera de poètica personal, Jordi Mas ens ofereix una espècie de llarg poema en prosa, o narració lírica, en què podem copsar algunes de les seves obsessions vitals però també creatives a partir de l’observació directa del món i d’algunes escenes experimentades en el dia a dia. I és que Mas entén el fet quotidià com un laboratori, espai de recerca constant en què les categories i les etiquetes tornen a perdre la seva tirania, bona conclusió per a un poemari atrevit, ultrasensorial, hipnòtic i interessantíssim.