«Hermana Muerte»: venjança maternal i crisi de fe en un convent espanyol de postguerra

Paco Plaza ha inaugurat el Festival de Sitges 2023 amb una càtedra de cinema de terror clàssic com pocs cineastes poden impartir a l'Estat. Casualitat o germanor, el director valencià ha donat el tret de sortida de la mostra d'enguany just una edició després que ho fes Jaume Balagueró amb Venus, amb qui també va signar la saga de culte REC. Plaza, de la mà de Netflix, ha presentat Hermana Muerte, preqüela de la més que celebrada Verónica (2017), que arriba dos anys després de l'exitosa La abuela (2021). El film d'estrena és un popurri d'elements que confabulen una notable història de venjança, crisi de fe, feminisme, maternitat i postguerra.

A partir d'aquests elements, Plaza dibuixa un relat en el qual l'espectador acompanya la germana Narcisa, encarnada per una Aria Bedmar que s'estrena en un llargmetratge després de bones aparicions en televisió i teatre. Molts recordaran aquesta actriu i ballarina pel seu paper a la minisèrie d'El Cuerpo en Llamas sobre el crim de la Guàrdia Urbana. En aquest viatge, però, Bedmar interpreta una jove novícia que arriba a un convent en plena etapa dura del franquisme. El simbolisme de la religió ha estat sempre un tema central en el gènere del terror, però Plaza -com també Balagueró en moltes de les seves obres- aconsegueix explorar els matisos sense caure en clixés, aportant una perspectiva nova a uns escenaris mastegadíssims.

Primer, el metratge avança a través dels dubtes de la Narcisa, que quan era petita va ser beneïda amb la visió de la Verge, i ara pateix una crisi religiosa en els fonaments de la seva pròpia existència. Després, transcorre a través del convent en el qual comencen a passar coses realment estranyes. Amb aquesta dualitat, el director valencià s'endinsa en un viatge terrorífic gràcies al guió de Jorge Guerricaechevarría, ple de moments clàssics de tensió i terror, en què l'espectador patirà la claustrofòbia de les parets fredes, blanques i mancats de vida que envolten tot el complex. Així i tot, Guerricaechevarria, un dels clàssics guionistes per al reconegut cineasta Alex de la Iglesia, també regala perles còmiques a l'espectador.

A poc a poc descobrirem que les monges amaguen secrets d'un període funest -el de l'assalt als convents per part dels republicans, un fet significatiu que s'escenifica amb la barbàrie- que es vertebra en dos eixos: la defensa de la maternitat en la pitjor de les circumstàncies (què hi ha pitjor que acabar sent mare en un convent de monges radicals en ple franquisme?) i la cerca de la fe que permeti a la protagonista tornar a creure. 

De ritme pausat, amb pocs ensurts i cops d'efecte barats, el guió és solvent, però senzill. No és terror experimental -moviment a l'avantguarda del gènere actual- ni tampoc és una pel·lícula de sèrie B. És un clàssic en estat pur. Plaza, juganer, utilitza els simbolismes i els elements del convent per vertebrar aquesta sensació d'ofec, de persecució, d'opressió i secretisme. Costa moltíssim no fer comparatives amb les diverses obres modernes de terror que s'han construït al voltant de les monges, i fins i tot amb els films anteriors de Plaza, però la pel·lícula entreté fins al final. Bedmar es consolida com una gran promesa cinematogràfica, però l'aparició d'Almudena Amor -una protagonista recorrent de les pel·lícules del valencià- eleva l'actuació general d'Hermana Muerte. Menció d'honor amb lletres d'or per al conjunt de nenes que apareixen a la pel·lícula.

Plaza és un artesà del cinema de terror clàssic, enamorat de certs elements que surten recurrentment en les seves obres -caldria estudiar amb profunditat l'ús dels eclipsis en les seves pel·lícules, un fet que també repeteix Balagueró-, però Hermana Muerte no té l'efecte que va provocar Verónica. Explorar la història anterior de la monja àvia i cega que apareix en el film de 2017 és una bona idea, però podria haver resultat en una història molt més interessant. Intentar omplir els buits de la història original no era del tot necessari, però tampoc és un fet sobrer. Tot i això, la pel·lícula pot derivar en diverses lectures: la més superficial, d'entreteniment, que ni decep ni enamora; i la que provoca més repulsió o debat, al voltant de la figura de les monges, del secretisme, de la postguerra, de les violacions als convents o de la maternitat. La venjança, entesa des de la ràbia o des de la justícia divina, és un altre factor interessant que es desprèn de la història.

En definitiva, el Festival de Sitges enceta aquest dijous 10 dies de fantàstic, terror, ciència-ficció i animació de la millor manera possible. Amb un producte de qualitat d'un dels cineastes més destacats de la nostra graella i un repartiment de dones -l'home, com a tal només apareix representat un cop com una veu lúgubre en un confessionari i sense figura corpòria- que mantenen el llistó ben alt en la interpretació espanyola.