Isabel-Clara Simó va néixer a Alcoi, l'any 1943. Potser això, tal com ha afirmat Carles Solà, membre del jurat del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, ha estat fonamental per confegir-li un caràcter "extraordinari, el de la saba que ve de la terra", com ja li passava a un altre alcoià il·lustre, Ovidi Montllor. Una escriptura que s'escampa, que prové del batec, de la voluntat de transcendir de manera individual, però també com a poble. "La cultura és la nostra manera de ser i la manera que tenim d'estar cohesionats". L'únic que ens defineix i ens diferencia dels altres pobles.
 
Aquesta ha estat l'aposta d'Isabel-Clara Simó des que va començar a escriure –en ple franquisme–, i des que va prendre consciència que la llengua era un bé preuadíssim, que ens interpel·lava de manera quotidiana, i que provenia d'una cronologia de conquestes, derrotes i resistència. "Al meu poble, malgrat les imposicions, la llengua no ha mort mai", assegura, subratllant aquest fet excepcional del català. En aquells temps, l'únic coneixement que una persona com Simó podia tenir de la llengua era la provinent de l'oralitat. Un dia, però, tot canvia: quan coneix Joan Fuster i la seva colla d'amics, ja a la universitat.
 
"Em van acollir amb gran alegria –explica–, perquè no hi havia cap noia al grup". Va ser un revelació, per les dues bandes. Uns, amb ganes de sumar talent; ella, amb ganes d'aprendre i descobrir un món immens. "Em van explicar que jo tenia una llengua mil·lenària, amb una cultura mil·lenària. Em van parlar d'Ausiàs March, que jo no sabia ni qui era". Un bon dia, els esdeveniments es precipiten. "Per què no escrius un conte?", es va preguntar. "Quan ho vaig fer, em van caure llàgrimes així de grosses. Per primera vegada a la vida escrivia en la llengua en què pensava! Va ser molt emocionant".
 
Debut amb premi i fermesa política

El primer llibre de tots va ser És quan miro que hi veig clar, premi Víctor Català 1978. El llibre li va presentar, tancant un cercle amb els orígens, Ovidi Montllor. Aquell primer guardó va ser un gran estímul per continuar. "Ja no hi havia Franco, però la Transició va ser una estafa pública, la vilesa més gran que ens han fet. L'hereu del dictador estava totalment garantit", s'indigna. "De quina manera érem demòcrates? Amb la Constitució que diu que l'Estat espanyol és una pàtria común y indivisible? Només sé que la paraula pàtria no és una paraula jurídica, sinó que fa referència a sentiments".
 
En aquest sentit, Simó és una independentista amb moltes ganes de deixar de ser-ho. "L'independentisme no és una ideologia, és un estat transitori per assolir la llibertat. I jo no sóc anti-espanyola, perquè vull que siguem bons veïns. Per al meu país, voldré que segueixi sent molt plural, perquè estic molt contenta de ser una barreja", afirma. Una autora que es mostra orgullosa de ser dona, recollint la tradició d'escriptores precedents amb qui comparteix lluita i il·lusions. I amb qui ha compartit, també, la passió per un ofici que dignifica la pròpia identitat.
 
Quan es fa un repassada al palmarès del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, és molt cridaner que només l'hagin guanyat cinc dones, ella inclosa, en 49 edicions. Senyal inequívoc d'una anomalia que pateix la societat literària i, per extensió, la societat en si mateixa. Però alguna cosa està canviant, com demostra que, des del 2000, l'entitat hagi premiat quatre dones: Teresa Pàmies (2001), Montserrat Abelló (2008), Maria-Antònia Oliver (2016) i la pròpia Simó. L'anterior havia estat Mercè Rodoreda, premiada el 1980.
 
Escriure, una forma de mantenir-se viva
 
Des d'aquell llunyà 1978, Simó ha publicat una cinquantena llarga de títols, principalment de narrativa, però també d'altres gèneres com poesia, teatre, assaig, guions, memòries o traduccions, sense citar els incomptables articles a la premsa. Una obra ingent que creu que no s'ha valorat prou. "Durant molt de temps, no m'he sentit corresposta, perquè molta gent ha donat la imatge que jo escrivia històries per a tietes. No ho he fet en ma vida! M'he sentit rebutjada, moltes vegades. I, tanmateix, no he plegat", afirma amb un somriure victoriós.
 
El reconeixement arriba ara, amb un guardó que recompensa tota una vida. "Si deixés d'escriure em sentiria morta, tot i que escriure és un sofriment". La literatura, però, no serveix de res. "No és útil, és una simple obra d'art. Si voleu coses útils, aneu a la ferreteria!", exclama. També que "la literatura és arquitectura i no decoració d'interiors. Detesto la literatura llepadeta que només pensa en la forma". És això, l'autenticitat i la devoció per la cultura, l'única divisa amb què s'ha enfrontat a la creació, sigui en el format que sigui, i que ara li ha valgut el premi més valuós que pot rebre un autor català. La mateixa llengua que va aprendre, a la universitat, a base de fermesa, conviccions i dignitat.