07
de maig
de
2023, 17:45
Actualitzat:
18:29h
Una lona gegant a l'estil Laporta va sorprendre els veïns i vianants que aquest dimecres passejaven per la Rambla de Catalunya de Barcelona. També va sorprendre l'anunci que hi ha imprès: Joan Dausà farà el concert final de la gira dels deu anys de Jo mai mai al Palau Sant Jordi el 24 de gener del 2024. El cantant de Sant Feliu de Llobregat (1979) ja li ha posat nom, més de mig any abans, i ja se l'imagina mentalment. "La gran bogeria" vol ser una gran festa final abans de tancar-se per seguir creant música.
Tot i haver publicat diversos discos, composat bandes sonores i innovat amb concerts de tota mena, el seu Jo mai mai nascut el 2011 li marca la trajectòria. Parlem amb ell als peus de la lona, al número 50 de la Rambla de Catalunya, el dia abans que enceti la gira a l'Strenes de Girona. Sobre la continuació de la cançó deu anys després, el català, els seus referents i el seu estil inconfundible.
- Deu anys de Jo mai mai i la cançó continua triomfant i sent una aposta segura vagi on vagi. Què té?
- És una cançó d'amor i, si a sobre li sumes un amor no resolt, genera una tensió que la fa encara més intrigant, emocionant, dolorosa, però alhora amable. Té una mica de tot. Cadascú se la pot agafar pel costat que vulgui: la resignació, l'aposta, entendre que hi ha moltes vides possibles. Amb el temps he vist que té moltes més lectures de les que jo plantejava.
- I Judit. La resposta, la continuació, 120.000 reproduccions a YouTube en menys d'una setmana i multiplicat a la resta de plataformes. La gent l'esperava i ho ha demostrat. Cap a on ens portarà?
- Tenim deu anys més per pensar-ho. De moment hem vist que ells tenien ganes d'estar junts sigui com sigui i que deu anys després es troben i no poden evitar, com a mínim, anar a sopar i passar la nit junts. Això era previsible, però el dilema que s'obre ara és què els passarà com a personatges: apostes per l'amor després d'haver patit tant fa deu anys per oblidar-la, com ara el Joan, i ara què? La gent tenia ganes de veure què passava i jo el que he fet és l'exercici d'avançar una passa més sense desgranar molt més. De moment, els fem retrobar i es hem vist l'energia que comparteixen.
- Aquest primer pas vol dir que n'hi haurà més?
- No ho sé. De la mateixa manera que fa deu anys no sabia que hi hauria Judit, ara no sé si d'aquí deu anys hi haurà una altra cançó.
- No hi ha disc nou, però la resposta dels seguidors ha estat increïble amb només una cançó. El públic sembla que demani a crits més música, més Joan Dausà. Està previst el moment d'explotar de nou amb un nou disc?
- La idea és ara celebrar aquests deu anys amb la gira d'aquest estiu que culmina al Palau Sant Jordi. Després descansar, fer cançons, preparar un disc i tornar-lo a presentar.
- Per tant...
- Ara estem a 2023, maig. D'aquí un parell d'anys i mig potser surt un nou disc. Això va llarg.
- En realitat són deu anys i quatre discos.
- Doncs és això, una mitjana de dos anys i mig entre disc i disc.
- La discografia durant aquests deu anys ha seguit un estil molt Joan Dausà, un estil que ja pràcticament porta el seu nom. Hi ha previstos canvis? Li agradaria experimentar i sortir de la comoditat de l'estil cultivat fins ara?
- Com que a mi el que em mou més a l'hora de fer cançons és explicar històries des d'una emoció real, per molt que me'n vagi a molts estils, l'essència mai la vull perdre. I, per tant, sempre hi haurà un segell Dausà, crec, en les cançons que jo faci. Té ja un tipus d'arranjament i de producció musical que li va a favor, són vestits que li van bé. I a la mínima que ens n'anem una mica cap enllà es perd una part d'aquesta essència i ja no em sento jo tan representat. No vull que l'experimentació m'allunyi d'allò que realment vull fer i no em preocupa ni m'espanta seguir estirant aquesta manera de fer les coses perquè potser és la que a mi em defineix i em representa. Ara bé, d'aquí dos anys no sé què tindre ganes de fer, però sí que he entès que em sento còmode en aquest estil meu perquè, en el fons, em sento còmode connectat amb mi mateix.
- Un estil que, a més, agafa uns oients que poden anar des dels 15 anys en endavant, però també nens de sis o set que l'escolten amb els pares al cotxe. Explicar històries perquè la gent pugui sentir-se interpel·lada és una manera d'expandir l'audiència?
- Sí, és bonic. És una cosa que no planteges quan estàs escrivint la cançó perquè tu el que fas és parlar de la teva veritat emocional, des de la teva edat, el teu moment, i costa imaginar que el que tu estàs sentint des d'aquella sinceritat pugui interessar un nen de sis anys. Aquí té molta importància també la producció musical i com acompanya la lletra. Una lletra pot ser molt adulta, però el color o l'arranjament fan que els nens es puguin enganxar a cançons que a vegades canten i no saben què estan cantant, però que detecten que hi ha alguna cosa que els atrau. I crec que és el que ha passat: la família té els adults que connecten amb la lletra o la història i els nens que connecten amb la producció musical que els diu alguna cosa.
- De fet, una de les altres coses que té Joan Dausà són els concerts. Podem anar a vint concerts i cap dels vint són iguals, tot i ser dos edicions en una mateixa tarda. Com afronta cadascun dels concerts perquè no siguin idèntics?
- Intento observar molt. Jo surto amb un esquema que em dona el camí per anar tirant, però el contingut entre cançó i cançó me'l dona l'observació: com està el públic, si hi ha algú que pot aportar accidental alguna cosa peculiar o interessant aquell al concert. Jo això m'ho imposo com a norma, per mi mateix, perquè em fa passar-m'ho bomba, em fa estar actiu, viu i gaudir del concert sense pensar: "Osti, això ja ho acabo de fer". El públic et dona el fet que cada concert pugui ser especial.
- Aquesta naturalitat dels concerts també es pot veure a les cançons. Pot ser això sigui el que ajudi a connectar l'audiència amb allò que està explicant?
- Vinc d'uns referents de cançons d'autor que juguen una mica a això. Sobretot Serrat, un Llach potser juga a una cosa més èpica, tot i que també té cançons molt emocionals. Però hi ha cançons de Serrat que són tan petitones i de veritat que et fan tenir la sensació que parla de tu, i això és el que a mi també m'agrada fer. Crec que la gent connecta amb aquesta cosa tan quotidiana, molt honesta i gens pretensiosa.
- Quins referents té Joan Dausà, més enllà de Serrat?
- Més que noms, parlaria d'estils. Hi ha un referent de cançó d'autor, però també un referent d'energia pop en concerts. Podríem mencionar Bruce Springsteen, no en les cançons, però sí en l'actitud dalt l'escenari. Per a mi són dues coses que, a vegades, la cançó d'autor no s'ha fixat massa en com defensar-se d'una manera pop, festiva. I jo estic en el punt de pensar com celebrar d'una manera festiva cançons que poden ser tan íntimes en alguns moments. Potser per això els meus concerts són contrastos que la gent no acaba d'entendre fins que no es deixa portar i veu què està passant.
- Això també es veu en la diversitat de cançons de Joan Dausà, les més íntimes o tranquil·les, barrejades amb les més explosives. El contrast, els dos estils diferents que es troben en un mateix disc.
- Jo soc bessons i potser té alguna cosa a veure en això. Però tots tenim la cara alegre i la nostàlgica o melancòlica. Vaig començar la meva trajectòria en aquesta cara trista, dramàtica, que em semblava molt interessant, però he reivindicat la cara més alegre, festiva, de celebració, perquè és necessari. Representa aquests dos moments de cadascú, el de reflexió intro i el d'explosió cap enfora.
- Seria una mica la representació d'un Jo mai mai amb una Gran eufòria.
- Per exemple. O Caure no feia mal amb Ho tenim tot.
- I sobre la llengua, els Tyets han rebut moltes crítiques per cantar un català urbà amb tocs de castellà, però Joan Dausà sempre ha defensat poder cantar amb les dues llengües perquè s'hi sent còmode. Què els diria als més crítics?
- Les crítiques al català, el català urbà, no correcte... Són crítiques polítiques a què, a vegades, els falta un context i entendre per què l'artista ha decidit fer-ho així. En el cas dels Tyets seria interessant sentir la seva resposta en per què aposten per fer un català urbà, a mi em sembla collonut. I en el meu cas jo tenia ganes de cantar en català i en castellà igual com els meus referents ho van fer sempre i els meus seguidors ho han entès sempre i ho hem normalitzat moltíssim.
- Veu possible una col·laboració amb ells, tot i la diferència d’estils?
- Seria molt divertit. Em consta que tenim unes cançons, De l'1 al què i el Jo mai mai, que tenen aquesta cosa de confessar i de jugar a la nit amb la colla, i algun dia hem fet la broma a xarxes de col·laborar... Seria molt divertit, i tant!
- Joan Dausà al Palau Sant Jordi és la notícia musical del mes i de la primavera. Quin és el secret per omplir-lo el pròxim gener?
- El primer és creure-s'ho i projectar-ho, i generar aquesta possibilitat. Jo ja ho estic veient. Jo em veig a l'escenari i veig el públic. I com que ja ho he vist, ja ha existit. I ara, es tracta de generar aquest pensament en la gent que et segueix. És el concepte aquest de gran bogeria. Hem embogit, és un projecte que ni nosaltres l'haguéssim pensar, però és un dir: "Quants bojos ens segueixen?". També és veritat que és un salt amb xarxa: volíem fer un final de gira per vuit o deu mil persones que crec que és el que tenim capacitat de fer. Com que a Catalunya no hi ha un espai així per a deu mil persones, agafem el Palau Sant Jordi i limitem l'aforament amb un teló, i aquest és l'element realista que a mi em fa viure-ho sense pressió. Si allò funciona moltíssim, també podem apujar el teló i fer-ho per a 15.000 persones. Aquest és el punt on ens trobem ara, la resta... Obrirem més ampolles de cava a mesura que es venguin més entrades, per celebrar.
- La resposta, en les primeres 24 hores, quina és?
- La sensació és que la gent en té moltes ganes, que estan entenent que és un concert diferent, especial. Començant per la lona i per aquesta campanya de comunicació on volem explicar la il·lusió que ens fa celebrar aquests deu anys d'una manera compartida. Són deu anys que potser ens avalen: hem anat fent petites bogeries, però cada vegada la bogeria semblava enorme. Aquesta també, i per això és la gran bogeria. Però nosaltres ens la creiem. Veurem què passa.
- Quin públic espera al Sant Jordi?
- Vull explicar això perquè la gent pugui entendre que jo al Sant Jordi m'imagino un públic familiar, de tot tipus, com ha passat aquests deu anys. Pot venir canalla, poden venir parelles, pot venir gent gran, amics i amigues... M'imagino un públic transversal perquè és el públic que hem compartit aquest temps. Ara, la planificació familiar que cadascú faci el que cregui. Tot estarà bé.
- D'ara al Sant Jordi, hi ha alguna cosa que haguem d'esperar?
- Hem gastat totes les bombes. Ja no ens queden lones, ja no ens queden cançons. Hem posat totes les cartes sobre la taula, és un all in. Veurem què passa la setmana que ve, quina resposta tenim i com preparem aquest concert, i anar veient. Tu dispares una opció o proposta i, en funció de com respon la gent, et vas situant i decidint.
- Quina és l'agenda d'ara i fins al Sant Jordi?
- És una agenda de gira d'estiu de celebració d'aquests deu anys, alguns de molt especials, com ara al Teatre Grec. Serà un estiu molt bonic i pinta molt bé perquè ja hi ha moltes entrades venudes, i és el que ens ha animat a fer el Sant Jordi. Gaudirem d'un repertori que fa un recorregut des que vam començar fins ara en ordre cronològic i anirem escalfant motors.
- Una mica com posar la mel als llavis.
- Sí. A tothom que vingui als concerts d'enguany els diré: "Moltes gràcies per haver vingut, però ens veiem al gener".
Tot i haver publicat diversos discos, composat bandes sonores i innovat amb concerts de tota mena, el seu Jo mai mai nascut el 2011 li marca la trajectòria. Parlem amb ell als peus de la lona, al número 50 de la Rambla de Catalunya, el dia abans que enceti la gira a l'Strenes de Girona. Sobre la continuació de la cançó deu anys després, el català, els seus referents i el seu estil inconfundible.
- Deu anys de Jo mai mai i la cançó continua triomfant i sent una aposta segura vagi on vagi. Què té?
- És una cançó d'amor i, si a sobre li sumes un amor no resolt, genera una tensió que la fa encara més intrigant, emocionant, dolorosa, però alhora amable. Té una mica de tot. Cadascú se la pot agafar pel costat que vulgui: la resignació, l'aposta, entendre que hi ha moltes vides possibles. Amb el temps he vist que té moltes més lectures de les que jo plantejava.
- I Judit. La resposta, la continuació, 120.000 reproduccions a YouTube en menys d'una setmana i multiplicat a la resta de plataformes. La gent l'esperava i ho ha demostrat. Cap a on ens portarà?
- Tenim deu anys més per pensar-ho. De moment hem vist que ells tenien ganes d'estar junts sigui com sigui i que deu anys després es troben i no poden evitar, com a mínim, anar a sopar i passar la nit junts. Això era previsible, però el dilema que s'obre ara és què els passarà com a personatges: apostes per l'amor després d'haver patit tant fa deu anys per oblidar-la, com ara el Joan, i ara què? La gent tenia ganes de veure què passava i jo el que he fet és l'exercici d'avançar una passa més sense desgranar molt més. De moment, els fem retrobar i es hem vist l'energia que comparteixen.
- Aquest primer pas vol dir que n'hi haurà més?
- No ho sé. De la mateixa manera que fa deu anys no sabia que hi hauria Judit, ara no sé si d'aquí deu anys hi haurà una altra cançó.
- No hi ha disc nou, però la resposta dels seguidors ha estat increïble amb només una cançó. El públic sembla que demani a crits més música, més Joan Dausà. Està previst el moment d'explotar de nou amb un nou disc?
- La idea és ara celebrar aquests deu anys amb la gira d'aquest estiu que culmina al Palau Sant Jordi. Després descansar, fer cançons, preparar un disc i tornar-lo a presentar.
Joan Dausà, entrevistat aquest dijous al centre de Barcelona. Foto: Ricard Novella
- Per tant...
- Ara estem a 2023, maig. D'aquí un parell d'anys i mig potser surt un nou disc. Això va llarg.
- En realitat són deu anys i quatre discos.
- Doncs és això, una mitjana de dos anys i mig entre disc i disc.
- La discografia durant aquests deu anys ha seguit un estil molt Joan Dausà, un estil que ja pràcticament porta el seu nom. Hi ha previstos canvis? Li agradaria experimentar i sortir de la comoditat de l'estil cultivat fins ara?
- Com que a mi el que em mou més a l'hora de fer cançons és explicar històries des d'una emoció real, per molt que me'n vagi a molts estils, l'essència mai la vull perdre. I, per tant, sempre hi haurà un segell Dausà, crec, en les cançons que jo faci. Té ja un tipus d'arranjament i de producció musical que li va a favor, són vestits que li van bé. I a la mínima que ens n'anem una mica cap enllà es perd una part d'aquesta essència i ja no em sento jo tan representat. No vull que l'experimentació m'allunyi d'allò que realment vull fer i no em preocupa ni m'espanta seguir estirant aquesta manera de fer les coses perquè potser és la que a mi em defineix i em representa. Ara bé, d'aquí dos anys no sé què tindre ganes de fer, però sí que he entès que em sento còmode en aquest estil meu perquè, en el fons, em sento còmode connectat amb mi mateix.
"No vull que l'experimentació m'allunyi d'allò que realment vull fer"
- Un estil que, a més, agafa uns oients que poden anar des dels 15 anys en endavant, però també nens de sis o set que l'escolten amb els pares al cotxe. Explicar històries perquè la gent pugui sentir-se interpel·lada és una manera d'expandir l'audiència?
- Sí, és bonic. És una cosa que no planteges quan estàs escrivint la cançó perquè tu el que fas és parlar de la teva veritat emocional, des de la teva edat, el teu moment, i costa imaginar que el que tu estàs sentint des d'aquella sinceritat pugui interessar un nen de sis anys. Aquí té molta importància també la producció musical i com acompanya la lletra. Una lletra pot ser molt adulta, però el color o l'arranjament fan que els nens es puguin enganxar a cançons que a vegades canten i no saben què estan cantant, però que detecten que hi ha alguna cosa que els atrau. I crec que és el que ha passat: la família té els adults que connecten amb la lletra o la història i els nens que connecten amb la producció musical que els diu alguna cosa.
- De fet, una de les altres coses que té Joan Dausà són els concerts. Podem anar a vint concerts i cap dels vint són iguals, tot i ser dos edicions en una mateixa tarda. Com afronta cadascun dels concerts perquè no siguin idèntics?
- Intento observar molt. Jo surto amb un esquema que em dona el camí per anar tirant, però el contingut entre cançó i cançó me'l dona l'observació: com està el públic, si hi ha algú que pot aportar accidental alguna cosa peculiar o interessant aquell al concert. Jo això m'ho imposo com a norma, per mi mateix, perquè em fa passar-m'ho bomba, em fa estar actiu, viu i gaudir del concert sense pensar: "Osti, això ja ho acabo de fer". El públic et dona el fet que cada concert pugui ser especial.
Dausà s'ha convertit en un dels referents de música en català en l'última dècada. Foto: Ricard Novella
- Aquesta naturalitat dels concerts també es pot veure a les cançons. Pot ser això sigui el que ajudi a connectar l'audiència amb allò que està explicant?
- Vinc d'uns referents de cançons d'autor que juguen una mica a això. Sobretot Serrat, un Llach potser juga a una cosa més èpica, tot i que també té cançons molt emocionals. Però hi ha cançons de Serrat que són tan petitones i de veritat que et fan tenir la sensació que parla de tu, i això és el que a mi també m'agrada fer. Crec que la gent connecta amb aquesta cosa tan quotidiana, molt honesta i gens pretensiosa.
- Quins referents té Joan Dausà, més enllà de Serrat?
- Més que noms, parlaria d'estils. Hi ha un referent de cançó d'autor, però també un referent d'energia pop en concerts. Podríem mencionar Bruce Springsteen, no en les cançons, però sí en l'actitud dalt l'escenari. Per a mi són dues coses que, a vegades, la cançó d'autor no s'ha fixat massa en com defensar-se d'una manera pop, festiva. I jo estic en el punt de pensar com celebrar d'una manera festiva cançons que poden ser tan íntimes en alguns moments. Potser per això els meus concerts són contrastos que la gent no acaba d'entendre fins que no es deixa portar i veu què està passant.
"He entès que em sento còmode en aquest estil meu perquè estic connectat amb mi mateix"
- Això també es veu en la diversitat de cançons de Joan Dausà, les més íntimes o tranquil·les, barrejades amb les més explosives. El contrast, els dos estils diferents que es troben en un mateix disc.
- Jo soc bessons i potser té alguna cosa a veure en això. Però tots tenim la cara alegre i la nostàlgica o melancòlica. Vaig començar la meva trajectòria en aquesta cara trista, dramàtica, que em semblava molt interessant, però he reivindicat la cara més alegre, festiva, de celebració, perquè és necessari. Representa aquests dos moments de cadascú, el de reflexió intro i el d'explosió cap enfora.
- Seria una mica la representació d'un Jo mai mai amb una Gran eufòria.
- Per exemple. O Caure no feia mal amb Ho tenim tot.
- I sobre la llengua, els Tyets han rebut moltes crítiques per cantar un català urbà amb tocs de castellà, però Joan Dausà sempre ha defensat poder cantar amb les dues llengües perquè s'hi sent còmode. Què els diria als més crítics?
- Les crítiques al català, el català urbà, no correcte... Són crítiques polítiques a què, a vegades, els falta un context i entendre per què l'artista ha decidit fer-ho així. En el cas dels Tyets seria interessant sentir la seva resposta en per què aposten per fer un català urbà, a mi em sembla collonut. I en el meu cas jo tenia ganes de cantar en català i en castellà igual com els meus referents ho van fer sempre i els meus seguidors ho han entès sempre i ho hem normalitzat moltíssim.
Dausà, davant la lona que promociona el concert del Sant Jordi. Foto: Ricard Novella
- Veu possible una col·laboració amb ells, tot i la diferència d’estils?
- Seria molt divertit. Em consta que tenim unes cançons, De l'1 al què i el Jo mai mai, que tenen aquesta cosa de confessar i de jugar a la nit amb la colla, i algun dia hem fet la broma a xarxes de col·laborar... Seria molt divertit, i tant!
- Joan Dausà al Palau Sant Jordi és la notícia musical del mes i de la primavera. Quin és el secret per omplir-lo el pròxim gener?
- El primer és creure-s'ho i projectar-ho, i generar aquesta possibilitat. Jo ja ho estic veient. Jo em veig a l'escenari i veig el públic. I com que ja ho he vist, ja ha existit. I ara, es tracta de generar aquest pensament en la gent que et segueix. És el concepte aquest de gran bogeria. Hem embogit, és un projecte que ni nosaltres l'haguéssim pensar, però és un dir: "Quants bojos ens segueixen?". També és veritat que és un salt amb xarxa: volíem fer un final de gira per vuit o deu mil persones que crec que és el que tenim capacitat de fer. Com que a Catalunya no hi ha un espai així per a deu mil persones, agafem el Palau Sant Jordi i limitem l'aforament amb un teló, i aquest és l'element realista que a mi em fa viure-ho sense pressió. Si allò funciona moltíssim, també podem apujar el teló i fer-ho per a 15.000 persones. Aquest és el punt on ens trobem ara, la resta... Obrirem més ampolles de cava a mesura que es venguin més entrades, per celebrar.
"El públic et dona el fet que cada concert pugui ser especial"
- La resposta, en les primeres 24 hores, quina és?
- La sensació és que la gent en té moltes ganes, que estan entenent que és un concert diferent, especial. Començant per la lona i per aquesta campanya de comunicació on volem explicar la il·lusió que ens fa celebrar aquests deu anys d'una manera compartida. Són deu anys que potser ens avalen: hem anat fent petites bogeries, però cada vegada la bogeria semblava enorme. Aquesta també, i per això és la gran bogeria. Però nosaltres ens la creiem. Veurem què passa.
- Quin públic espera al Sant Jordi?
- Vull explicar això perquè la gent pugui entendre que jo al Sant Jordi m'imagino un públic familiar, de tot tipus, com ha passat aquests deu anys. Pot venir canalla, poden venir parelles, pot venir gent gran, amics i amigues... M'imagino un públic transversal perquè és el públic que hem compartit aquest temps. Ara, la planificació familiar que cadascú faci el que cregui. Tot estarà bé.
Dausà, a Rambla Catalunya. Foto: Ricard Novella
- D'ara al Sant Jordi, hi ha alguna cosa que haguem d'esperar?
- Hem gastat totes les bombes. Ja no ens queden lones, ja no ens queden cançons. Hem posat totes les cartes sobre la taula, és un all in. Veurem què passa la setmana que ve, quina resposta tenim i com preparem aquest concert, i anar veient. Tu dispares una opció o proposta i, en funció de com respon la gent, et vas situant i decidint.
- Quina és l'agenda d'ara i fins al Sant Jordi?
- És una agenda de gira d'estiu de celebració d'aquests deu anys, alguns de molt especials, com ara al Teatre Grec. Serà un estiu molt bonic i pinta molt bé perquè ja hi ha moltes entrades venudes, i és el que ens ha animat a fer el Sant Jordi. Gaudirem d'un repertori que fa un recorregut des que vam començar fins ara en ordre cronològic i anirem escalfant motors.
- Una mica com posar la mel als llavis.
- Sí. A tothom que vingui als concerts d'enguany els diré: "Moltes gràcies per haver vingut, però ens veiem al gener".