Joan Dausà: «La música també ha de ser un mitjà de transformació social»

Va viure cinc anys intensos, de no parar, de concert en concert. Va gravar dos discos –Jo mai mai i On seràs demà?– i dues bandes sonores –Barcelona, nit d'estiu i Barcelona, nit d'hivern–. Va guanyar un Gaudí, premis Enderrock, va tocar al Palau de la Música, al Liceu. Però Joan Dausà (1979) necessitava repensar-se i escoltar-se. Tres anys després, trenca el silenci discogràfic de manera especialment lluminosa amb Ara som gegants. Deu cançons que demostren que l'aturada no era un simple assumpte cosmètic, sinó que anava de debò i implicava canvis.
 
"Portava cinc anys de no parar, de molta feina –explica–. Tenia molt clar que s'acabava una etapa que havia estat espectacular i que jo no hauria dit mai que viuria". Però tocava aturar-se i redreçar el rumb, replantejar, de manera honesta, una carrera artística que s'havia fet molt gran en un temps rècord. "Necessitava veure si realment em volia dedicar a la música, que no fos una qüestió accidental, sinó una decisió personal. I mirar de saber què és el que aporta Joan Dausà a la música". La feina i el camí emprès indiquen que ha trobat una resposta: "vull utilitzar la música per transmetre com entenc la vida".
 
Una vida que batega al nou disc, de dalt a baix, amb una mirada intransferible que compta amb l'habilitat de saber connectar amb la gent. En aquest sentit, Dausà valora que l'àlbum tingui moltes capes de lectura, tantes com certeses i sensibilitats. "Alhora, però, és el meu disc més personal. Jo mai mai tenia cançons tristes. A diferència d'aleshores, ara dono la volta a aquestes emocions, perquè no soc una persona trista, al contrari. Soc molt optimista i positiu, i sempre intento treure la cara bona de les coses". Uns principis que són el reflex d'un disc "tan dur com pot ser la vida, però alhora lluminós".
 
La música, una eina de transformació social
 
Un punt de partida que es veu a la primera cançó, que dona títol al disc, on hi ha un punt de reivindicació i d'autoestima, i que té una lletra que ens podria remetre a allò viscut l'1-O, malgrat que Dausà remarca que la composició és anterior als fets i que no la va fer a partir d'això. "Volia que fos una cançó prou oberta com perquè cadascú se la fes seva, tant a nivell individual com col·lectiu. La música no només ha de ser una reflexió interna, sinó també un mitjà de transformació social", admet. "Llàstima que encara no puguem dir, com a societat, que som gegants. Però la cançó busca donar sentit a la lluita, relativitzar-ho tot i veure-ho amb distància, amb molta seguretat col·lectiva".
 
El disc també s'aproxima a la temàtica social amb Obriu-me el cap, on Dausà parla de la pèrdua de la memòria –"vaig veure fa poc Bicicleta cullera poma i em va remoure, vaig tenir la necessitat immediata de fer una cançó"–, però també segueix revisitant paisatges "marca de la casa", com a Caure no feia mal, on torna a furgar en el record i a mostrar la fortalesa màgica de la infantesa. "T'asseguro que no estic gens atrapat en el passat", diu, amb un somriure. "El passat, però, em sembla molt interessant, és la clau de tot. Al final, m'agrada parlar-ne per analitzar què som i perquè som com som. Al capdavall, vull que aquest disc sigui un cant a la vida. De la cosa més dura a la confiança total".
 
Un disc ple de lluminositat

El disc també conté moments èpics, com La gran eufòria, una cançó feta "perquè necessitava aire" i que ha acabat sent el primer videoclip. "N'estic molt content, una gran feinada del Marc Pujolar i de tot l'equip, amb un disseny i concepte molt acurat, on hem treballat molt l'estètica i tot el que volíem transmetre amb la imatge del disc, molt lluminosa, amb un resultat final ple d'eufòria! Ha estat un regal, i una molt bona entrada per transmetre la il·lusió que buscàvem". Una precisió en cada detall que també es pot veure en els llocs escollits per mostrar el nou disc.
 
"Sempre hem cuidat el lloc on presentem les cançons. De la mateixa manera que demano que la gent se les escolti tranquil·lament, amb un tempo adequat, també hem volgut ser coherents i hem buscat llocs on pugui crear-se aquest espai idoni per gaudir-ho". Per això comencen gira a les escales de la Catedral de Girona, al festival Strenes (30 d'abril), i tancaran el Tibibado (25 de maig) en una festa molt especial. "A les set de la tarda, tothom qui tingui l'entrada podrà pujar a algunes atraccions. Ho volíem així, per donar valor al disc i a la gira. I perquè el Tibidabo és un lloc emocional molt concret".