Joana Serrat: «Tota jo formo part d'un món que s'està extingint»

Joana Serrat (Vic, 1983) torna amb nou disc, Dripping Springs, una obra que sona convençudament americana, amb la textura analògica dels silencis i de cada so. Una proposta que ens convida a entrar a un món personalíssim, lluminós i que viu a l'interior del canvi. "Aquest disc és un renéixer. A Cross The Verge –l'àlbum anterior– era al llindar. Però ara ja soc a l'altra riba i m'he alliberat de tot l'equipatge", precisa, amb la voluntat de fer arribar el missatge, de mastegar les paraules amb la senzillesa de qui ha descobert el vestit que millor li escau.
 
Ara, la solitud és acceptada, i passa a formar part de la vida i de la professió. "Depèn del tipus de banda o gènere, sí que tens molta gent al teu voltant. Però les figures que sempre m'han agradat més són els cantautors, personatges una mica errants i solitaris. La meva feina implica molta solitud", afirma. Una condició que afecta la vida personal. "És molt difícil discernir on comença l'artista i on acaba la persona, com també ho és trobar l'equilibri entre la vida que somiem i les inquietuds que tenim". De fet, aquest és el gran marc temàtic de la música "americana", un estil on Serrat ha trobat una veu pròpia i sense limitacions.
 
"Un dels grans temes de l''americana' és la dificultat de trobar l'equilibri entre el que estem cridats a fer i el que tenim ganes de fer", puntualitza, mentre constata l'essència del músic, un ésser nòmada amb la necessitat de sortir i tocar. En aquest sentit, Serrat és una de les autores catalanes que més actua fora del país, amb un notable reconeixement entre el sector especialitzat. "Va ser un orgull ser la primera artista del sud d'Europa que tocava a l'Americana Fest. Quan hi ets, però, t'adones que tocant les cançons no hi ha cap distància ni cap frontera. De vegades, som més nosaltres els qui posem l'accent d'on venim. A ells els és igual, perquè els interessa què és el que expliques i com connectes amb el públic".
 
So compacte i lletres atemporals
 
Gravat a Texas amb Israel Nash, Dripping Springs presenta una sonoritat compacta, més rock, amb un embolcall acurat i precís. "Necessitava una cosa que tingués pes –raona–. Sempre faig una recerca per decidir amb qui vull treballar. L'Israel era la persona. Li vaig trucar, li vaig dir que volia treballar amb ell i això implicava fer-ho amb la seva banda i aconseguir una plasticitat concreta, una sonoritat amb els paisatges que tenia al cap. Per mi és molt important sentir que avanço. Com a artista, les meves aspiracions passen per ser feliç i treballar amb qui trio".
 
Serrat, de fet, no es planteja, en cap cas, una vida sense música. "Em costaria molt fer una altra cosa. No em lamento de si la industria va bé o malament, ni de tots els diners que inverteixo. Vull aportar el meu gra de sorra, sent conscient que no té perquè ser necessari". Una divisa vital que la fa entomar el moment que viu i la professió que ha escollit. "Tota jo formo part d'un mon que s'està extingint. És un món antic, analògic, en què es creu en les cançons, en els discos. I on escoltes els discos fins al final. Un món on dones valor al que dius, que va a l'origen de la comunicació humana. I intento ser coherent i conseqüent amb el que vull".
 
Una manera de viure que és totalment present a les lletres, on hi ha un denominador comú: el comiat, molt lligat amb l'estela que venia del disc anterior, on m'estava acomiadant d'un mon on no em sentia còmoda. A Dripping Springs m'he trobat, estic tranquil·la i m'accepto tal com soc". D'altra banda, també hi ha un component més polític, amb cançons com Shadows of time. "Fins a quin punt tenim llibertat? Fins a quin punt son lliures? Vivim a les ombres del temps, en un mon global", expressa. "Sempre intento fer lletres que tinguin més d'un significat i que puguin ser atemporals". Paraules que són l'esquelet d'un disc per sentir, per paladejar i per emportar-se arreu.