Joel Díaz: «Perdre la feina, per mi, és un límit de l'humor»

L'humor en català és un producte que cotitza a l'alça per l'aparició de figures com la seva. Joel Díaz, un dels impulsors del fenomen de La Sotana, presentarà a TV3 Zona Franca, el seu primer programa en solitari. Ho farà a partir de la setmana que ve, de dilluns a dijous a les 00.05 hores, en una franja que la cadena pública vol recuperar: la del late night show.

En una temporada enfocada a l'entreteniment, TV3 confia en Díaz, que ho compaginarà amb L'última hora de Catalunya Ràdio, per reforçar el seu impacte a les xarxes socials i recuperar part del públic jove que ha desconnectat de la televisió convencional. L'estructura és la clàssica del format, amb un monòleg, una entrevista i diversos col·laboradors. Això sí, el programa aposta per cares noves amb un futur prometedor en el món de l'humor per marcar la diferència.

- Què vol que sigui el Zona Franca?

- Un programa divertit.

- I ja està?

- Sí, un programa divertit. Sembla senzill, però és molt complicat de fer. Quan veig la tele em diverteixo bastant poc. Vull que sigui un programa d'humor, però d'humor divertit. Hi ha un humor capciós, més de pensar; doncs a mi m'agradaria que el Zona Franca fos un programa d'humor en el sentit que et descollones. Vull que la gent es descolloni de riure.

- No farà pensar, doncs?

- Redefineixo la idea. El Zona Franca serà, segur, un programa d'humor. I, a part, volem generar aquella sensació que generen els bons late night shows, que són programes on tens la sensació que pot passar de tot. Partint de l'estructura bàsica d'un late: monòleg, peça de taula, col·laborador, l'entrevista central, un altre col·laborador i cap a casa.

- Com va, de temps?

- Fatal.

- I això el fa patir?

- Faig un programa a Catalunya Ràdio i, almenys aquesta temporada, hauré d'intentar no morir fent aquestes dues feines. Encara no he començat, però crec que ho portaré bé perquè segur que els equips de cada programa m'ajudaran a no treballar tant com jo voldria.

"Hi ha una feinada de collons darrere d'un programa de tele i suposo que per això són tan cars"

- Com és crear un programa des de zero?

- Un merder indescriptible. Jo no era ni remotament conscient de la quantitat de coses que s'han de tenir en compte a l'hora de fer un programa de tele. Hi ha mil coses tècniques, mil coses relacionades amb el màrqueting, la promoció, la gestió d'equips, trobar col·laboradors... i llavors resulta que un col·laborador que vols ja és en un altre programa. Hi ha una feinada de collons darrere d'un programa de tele, suposo que per això són tan cars. També m'he envoltat de gent que té molta experiència i talent. Jo seré el presentador, però aquest programa té un director, uns guionistes, un subdirector i tota una sèrie de gent que en sap molt més que jo que, en el fons, seran els que faran que aquest programa funcioni. Jo només tinc la responsabilitat de donar la cara i no cagar-la. I amb això ja em dono per satisfet.
 
- No és poc.

- No és poc, no. Hi ha molta gent que va a la tele i, efectivament, la caga.
 
- Què el motiva més del projecte?

- Donar veu i altaveu a gent del món de l'humor català que són completament desconeguts i que espero que gràcies a aquest programa deixin de ser-ho, perquè són boníssims.

- I què li fa més mandra?

- Que sortiré per la tele cada dia, si tot va bé, durant una temporada. Això vol dir que, espero, em veurà força gent. I això voldrà dir que quan surti al carrer segurament n'hi haurà força que farà això de demanar-me una foto o pensar-se que són amics meus.

- Això ja li deu passar ara.

- Em passa una mica sortint cinc minuts a la setmana amb l'APM?, però ara penso que si així ja em passava, ara que sortiré una hora cada dia és possible que la quantitat de pesats que es creuen amb el dret d'agafar-te i dir-te "una foto Joel" s'incrementi de manera exponencial.

- No porta gaire temps en el focus mediàtic: l'atropella una mica?

- Tinc una sort i és que soc una persona que viu molt al dia perquè no soc capaç de projectar la meva vida gaire enllà. Vaig superant petites proves diàries i així he fet quaranta anys. Suposo que si hi pensés gaire, m'angoixaria, però només penso a solucionar el que tinc avui i demà, el que tindré demà.

- Com podríem etiquetar el programa? Un producte trencador fet dins del mainstream de TV3?

- Diria que TV3 ho ven com a gamberro, irreverent, disruptiu, canalla, jove –això em va fer molta gràcia perquè tinc 41 anys–. Totes aquestes etiquetes les compro. A la promoció vaig d'Hannibal Lecter i TV3 em promociona com "la bèstia". Doncs bé, espero que TV3 estigui disposada a conviure amb la bèstia i no domesticar-la gaire.
 
- És la bèstia de l'anunci?

- Allò és una paròdia que em fa molta gràcia perquè no em veig a mi mateix com una bèstia, però suposo que, vist per segons qui, puc arribar a ser algú susceptible de dir-les una mica més grosses del que normalment es diuen en aquesta casa.

- Com valora que la televisió pública aposti per un perfil arriscat com el seu?

- Ho veig imprescindible, és un programa amb el que, si ens donen temps i més recursos, segurament salvarem Catalunya. És un programa que està pensat per salvar Catalunya.

"Zona Franca és un programa que està pensat per salvar Catalunya"

- Tot i el pes de les xarxes, se sentirà pressionat per les dades d'audiència?

- Crec que sí. Idiota no soc, a la tele en principi s'hi ve a fer audiència i si no en fas gaire et foten al carrer. També és veritat que nosaltres anem a una franja que d'audiència, en general, en té poca. Sembla que han canviat molt els hàbits televisius respecte a fa vint anys. A les 12 de la nit hi ha molta gent que abans estava mirant la tele i ara estan mirant la sèrie de torn a Netflix o HBO. El repte serà tornar a fer que alguns d'aquests mirin la tele amb el comandament, com s'ha fet tota la puta vida de Déu, i deixar-se estar de dracs, anells i merdes d'aquestes.

- Precisament el programa vol connectar amb els joves, no?

- Jo no he pensat mai en cap target. Jo vull fer un programa que m'agradi a mi i a la gent amb qui el faré.

"Idiota no soc, a la tele en principi s'hi ve a fer audiència i si no en fas gaire et foten al carrer"

- Però el perfil d'una tieta catalana no seria el target...

- A mi això de la tieta catalana em sembla una falta de respecte. Es refereix bàsicament a dones d'edat mitjana-avançada de Catalunya. A mi m'encanten les tietes catalanes.

- I a elles els encantarà vostè?

- És que potser són més el meu target que no pas els adolescents. Jo, segons com, estic més a prop d'una tieta catalana que d'un noi de quinze anys.
 
- Com veu el gir de TV3 cap a la despolitització i l'aposta per l'entreteniment?

- Ara tu vols que em foti en algun problema, oi? Doncs això ho solucionarem dient que em sona això de despolititzar TV3, però a mi personalment ningú m'ha dit que jo hagi de despolititzar el meu programa. És a dir, TV3 quan em va fitxar ja saben que jo, a part d'aquesta imatge de canalla, gamberro, etc. soc una persona amb unes opinions bastant clares i amb ganes de donar-les. Soc molt d'esquerres i soc molt independentista. És difícil que a mi, fent un programa de tele, en algun moment no es noti que soc molt d'esquerres i molt independentista.

"El repte serà tornar a fer que alguns tornin a mirar la tele amb el comandament, com s'ha fet tota la puta vida de Déu, i deixar-se estar de dracs, anells i merdes"

- De política n'hi haurà, doncs, al Zona Franca.

- És que tot és política a la vida. Aquesta entrevista és política.

- Com creu que està el sentit de l'humor dels catalans?

- Jo crec que Catalunya ha estat sempre un país amb molt sentit de l'humor. No sé si és Woody Allen que diu que la comèdia és drama més distància. Això vol dir que la matèria primera sobre la qual es construeix la comèdia és el drama. El fet de poder-lo transformar depèn de la distància que tu tinguis respecte al drama. Per exemple, fa quaranta anys no es podien fer acudits sobre l'holocaust. Ara ja se'n fan. Hi ha algú que ja ha considerat que té prou distància respecte al drama per fer-ne comèdia. Si d'alguna cosa anem sobrats a Catalunya és de drama.

- Però de distància potser no n'hi ha tanta.

- Bé, això és el que intentarem posar a prova al Zona Franca. És, entre altres coses, veure si realment els catalans som tan capaços de riure'ns de nosaltres mateixos com anem dient.

"Si d'alguna cosa anem sobrats a Catalunya és de drama"

- I hi haurà una mica del que a la xarxa s'anomena putaespanyisme?

- Això del puta Espanya és un exabrupte que es pot expressar de maneres molt més elegants. Si hi ha algun espanyol que vol mirar el Zona Franca, també vull que li agradi. Jo no tinc res en contra dels espanyols; en contra d'Espanya, sí. Espanya és un estat fallit, aquesta és una realitat innegable.

- Quin és el tema que li genera més mal de cap tractar per les reaccions que provoca?

- El procés. Jo faig moltes bromes a Twitter, i ara mateix la política catalana independentista està socialment bastant polaritzada. Facis una broma en el sentit que la facis, sempre hi haurà un dels dos bàndols que s'indigna molt i t'acusa de ser de l'altre bàndol. A mi en un mateix dia m'han arribat a dir convergent, podemita i d'ERC. És fort.
 
- Entenc que en farà igualment, i fins i tot més.

- I tant. A mi m'agrada molt Twitter i no ho deixaré. Al programa, si algun dia s'ha de parlar de política, el que intentarem és fer-ho de forma equànime, perquè tots els partits polítics són criticables gairebé per igual. Puc garantir que els criticarem tots per igual; si cal ho cronometrarem.

"Jo no tinc res en contra dels espanyols; en contra d'Espanya, sí"

- I hi haurà clatellades?

- Clar, jo l'humor l'entenc com una eina. Com un mitjà, no com un fi. A mi no m'interessa gaire fer riure la gent perquè sí. Jo sempre he utilitzat l'humor com una eina per fer que la gent m'escolti. Jo vull dir la meva opinió sobre una cosa: si agafo i la dic seriós no em farà cas ningú, i de petit vaig aprendre que si això ho deia fent riure la gent em prestava més atenció.

- Quins són els temes que més reivindicació necessiten des de l'humor?

- Jo crec que es pot fer humor absolutament de tot, sempre i quan hi hagi conflicte, i de conflicte n'hi ha en tots els àmbits de la vida. No negaré que la política catalana en si mateixa és un material humorístic molt potent com per renunciar-hi, però també es poden fer altres tipus d'humor. A mi m'agrada molt l'absurd, que al programa en tindrem perquè hi haurà col·laboradors d'aquest estil. Un humor que no pretén canviar el món, sinó simplement provocar situacions absurdes que fan gràcia. També vindrà gent del món de l'stand up comedy que basen el seu humor en situacions més quotidianes. No ens passarem el programa fotent hòsties a polítics però alguna de tant en tant, sí.

"De petit vaig aprendre que si deia les coses fent riure la gent em prestava més atenció"

- El Zona Franca neix amb algun límit?

- Moralment, els límits de l'humor no existeixen. L'únic límit moral que hi ha per mi és la meva consciència. Considero que els meus pares em van educar bastant bé i soc un bon paio, així que em refio de la meva consciència a l'hora de decidir si val la pena fer una broma o no. Però després hi ha uns límits molt més tangibles que sí que s'han de tenir en compte, com per exemple la possibilitat de perdre la feina. Això, per mi, és un límit de l'humor. Si se me'n va l'olla i insulto el director de TV3, l'endemà em fotrà fora. Això és un límit de l'humor que jo no vull traspassar perquè no vull perdre la feina. Un altre límit de l'humor és el dret penal. Hi ha una sèrie de codis que expliquen el tema del dret a l'honor, injúries, calúmnies, etc. Si no estàs segur d'una cosa, no la diguis perquè et caurà una querella.

"La política catalana és un material humorístic molt potent com per renunciar-hi, però també es poden fer altres tipus d'humor"

- Però al seu públic fins i tot agrairia una querella contra el programa.

- El públic que esperi el que vulgui, però jo no vull cap querella. És un merder, això de les querelles. Has de buscar un advocat, anar a la demanda de conciliació, després a judici... El més fàcil és insultar. El que és difícil, i per això tinc grans guionistes, és aconseguir dir el que vols dir d'algú sense insultar-la i amb suficient elegància per a no donar-li motius per enfadar-se amb tu, que et posi una querella o que et facin fora de la teva feina. L'elegància és la clau.