Els mites cinematogràfics són molt difícils de crear, encara més difícil millorar-los o atrevir-se a superar-los. El personatge del Joker és un exemple clar d'icona que es converteix en llegenda, en una creació artística que reposada amb els anys guanya valor, segueix eriçant la pell dels qui veuen la seva obra i magnifica la seva pròpia existència. El director Todd Phillips i l'actor Joaquin Phoenix han decidit baixar a les tenebres, als origens de la creació fictícia del Joker i reescriure la història, per enèsima vegada, del malvat més famós de DC Comics.
El resultat és un exercici cinematogràfic brillant, un homenatge intrínsec a la versió del personatge de Heath Ledger a The Dark Knight i un bitllet exprés als premis Oscar. La incòmoda riallada de Phoenix penetra a les orelles, es clava al cervell i demostra la brillant creació interpretativa de l'actor. El film no és cap anagrama ocult en favor de la violència, com alguns volen fer veure, sinó un retrat deformat -al pur estil d'un còmic de DC- d'una societat malalta com l'estatunidenca.
Joker ens trasllada a Gotham, la ciutat fictícia creada en els còmics de Batman. Ens presenten a Arthur Fleck, un home que treballa com a pallasso en diversos esdeveniments. Pateix diversos trastorns mentals que li provoquen unes riallades terrorífiques i incòmodes per a tothom que l'escolti. Todd Phillips vertebra els ingredients originals del còctel del personatge: ens retrata com la societat apallissa, mastega, vomita i escup l'Arthur a través de tots uns mecanismes decadents, esdevenint una clara -i tòpica, també com en un còmic- crítica del neoliberalisme modern.
La interpretació de Joaquin Phoenix és digne de la nominació a l'Oscar, amb molts números per aconseguir l'estatueta. La seva versió del Joker encetarà debats que duraran anys, aplaudiments, pànic i moltes disfresses. Recorda de manera clara -i amb un homenatge subtil, delicat i amb cap intenció de plagi- la versió creada per Heath Ledger a la segona part de la trilogia de Christopher Nolan sobre Batman. Els cabells, certs moviments i certes escenes són un petó al cel per a Ledger, que va morir abans de rebre l'Oscar pel seu Joker. La seva riallada avança per la dreta la de Ledger i arriba als nivells de la terrorífica de Mark Hamill.
Un dels moments de la pel·lícula «Joker», amb Phoenix i Robert De Niro Foto: Warner Bros
Phillips ens enlluerna amb una fotografia sensacional, acompanyant la trama amb un mestratge extraordinari. L'aroma cinematogràfic que desprèn el Joker recorda a una fusió entre Psicosis i Taxi Driver, adaptada per al món fictici de Batman. Robert De Niro, com a secundari de luxe, forma part dels retocs finals d'una pel·lícula que arrossegarà -ja ho està fent- les masses a les sales de cinema, es convertirà en una icona immediata i retornarà a Hollywood el protagonisme que es mereix, lluny dels blockbuster insípids de Marvel i Disney.
Una monstruositat cinematogràfica per a amants del personatge i una gran pel·lícula per a aquells que no s'ubiquin en el món de fantasia de DC, Batman i Gotham. Un exquisit viatge per les tenebres d'un mite com el Joker, per a reescriure els seus origens i filar molt prim per lligar-ho amb l'origen de Batman. Una deconstrucció del personatge i una magnífica construcció visual i sonora -amb un in crescendo constant en la banda sonora-. Cinema adult i per a adults, sense cap al·legoria estúpida a la violència. Un relat cinematogràfic d'alt nivell, sota una riallada que eriçarà la pell. Quanta tristesa en els ulls de Joaquin Phoenix i quin talent transpira a través de la pantalla. "Durant tota la meva vida no sabia si existia realment. Ara ho sé i la gent començarà a notar-ho".
