19
d'abril
de
2017, 13:37
Actualitzat:
20
d'abril,
20:05h
No és estrany que recentment l’editor Josep Cots, capità d’aquesta gran nau literària anomenada Edicions de 1984, hagi estat reconegut merescudament amb el Premi Nacional de Cultura. I és que el seu gest de voler publicar llibres de poesia que fugin de les convencions habituals, i de les restriccions del mercat, és quelcom que s’ha de defensar a ultrança. És gràcies a ell, i a un equip amb persones valuoses com Laura Baena i Miquel Adam, que gaudim d’obres poètiques que serien impensables a cap altra banda: des de Blai Bonet fins a Óssip Mandelstam i Anna Akhmàtova, traduïts per Jaume Creus (Premi Serra d’Or), Àngel Guimerà o un imprescindible Lluís Solà, que ha aconseguit el Premi Cavall Verd al millor llibre de poesia publicat el 2016.
Dintre d’aquesta constant aparició de títols alternatius s’ha de parlar de les obres traduïdes, així com també de llibres que no són obres completes però que sí completen la trajectòria d’un poeta destacable. Per això destaquen tres llançaments recents que són una absoluta meravella i que mereixen més propagació: Teories del no d’Eduard Sanahuja Yll, Premi de Poesia Jocs Florals de Barcelona 2016; Història parcial de la meva estupidesa i altres poemes d’Edward Hirsch, amb traducció d’Ernest Farrés i Gemma Gorga; i Trobadors amb turbant, el personal diwan andalusí que ens arriba antologat i versionat per Josep Piera, el treball de tota una vida que ara arriba al cim final.
Per resumir el que està assolint aquesta editorial, només cal rellegir les paraules amb què l'escriptor Joan Todó acabava un article a la revista L’Avenç a l’hora de comentar la selecció i traducció que Josep Maria Jaumà havia fet de cent-cinquanta poemes de William Butler Yeats, també a Edicions de 1984, també Premi Cavall Verd Rafel Jaume de Traducció Poètica i Premi Serra d’Or de la Crítica: "Tot plegat és un esdeveniment. Un altre." I és que sembla que d’esdeveniment en esdeveniment avança el catàleg, entès com a obra d’art, d’un Josep Cots que és guanyador pel premi que ha fet però també guanyador pels llibres que ha tret a la llum.
Un llibre-sentència
Nascut a Barcelona l’any 1953, Eduard Sanahuja Yll és un dels autors que va començar a donar-se a conèixer durant la dècada dels anys setanta, i tot i que sens dubte forma part de la generació que se’n deriva, per afinitat i per estil però també per confluències, és un dels exponents menys coneguts. I això és una llàstima, ja que una obra de valor com la seva, modelada amb anys i anys d’insistència, de treball sensible i de rigor intel·lectual, hauria de tenir més repercussió. Per sort, un guardó com el Premi de Poesia Jocs Florals de Barcelona ha permès que aquest poeta hagi tornat a situar-se en un espai destacat, que és el que en el fons hauria de possibilitar un premi d’aquestes característiques: una reivindicació subtil, una celebració pertinent, un premi justificat.
En aquest sentit, Teories del no és la culminació, que no l’acabament en cap cas, d’una trajectòria que compta amb capítols excepcionals: des d’El gos del galiot i Mirador (Llibres del Mall 1981 i 1983) fins a l’antologia panoràmica Sang barata (AdiA Edicions, 2015), amb etapes destacades com En defensa pròpia (Bromera, 1994), Compàs d’espera (Bromera, 2006) i El llançador d’espases (Pagès Editors, 2013). Com comenta Isabel Graña al pròleg que acompanya al recull: “La saviesa del poeta madur traspua en els versos d’aquestes Teories del no, com un senzill programa d’acceptació de la vida tal com raja. Davant la perplexitat del món, i des de la consciència que la veritat no depèn d’un mateix, l’opció és viure sense por, passejar-se per les artèries del foc deixar-se fascinar pel món, aprendre a besar, a parlar poc i a fer de la vida una lliçó d’estètica La novetat d’aquestes Teories del no és subratllada, a més, pel despullament del vers i la manca absoluta d’ornaments i paraules sobreres, perquè en aquest llibre és més clara la voluntat de transmissió de l’experiència viscuda, cosa que el fa més concís, més proper sense llevar-li atractiu, i, per contra, suma la bellesa del pas del temps, que sap engrandir l’art/a costa de la vida".
Teories del no és, en efecte, un llibre de poemes que es despleguen com sentències devastadores, sentències que ens ajuden a comprendre l’univers a partir d’una veu ufanament brutal, crípticament diàfana, obscurament vitenca. Sanahuja Yll proporciona eines dialèctiques, però també emocionals, per copsar l’abast de totes i cadascuna de les elementalitats que ens envolten, i ens ofereix els resultats de les seves investigacions a través de versos agres i preciosos alhora, versos savis dotats per a la revelació. La poesia, tant la que frapa com la que aconsegueix Sanahuja Yll, no ens descobreix res de nou, ens torna a evidenciar allò que ja sabíem però que havíem oblidat, i només per això donen valor sencer. Eduard Sanahuja Yll ens reconcilia amb el nostre quefer quotidià i li dóna un nou prisma, un significant més latent que mai. Cada poema, doncs, s’entén com una clarividència, i estableix un sistema filosòfic propi, tal com passa aquí, en aquesta peça titulada Teoria amb la veritat:
La veritat fou l’ull que mira un mapa,
els bous que en trepitjar feien camins,
el llangardaix que aprèn dels ous de mosca,
un cuc que pon un nus als intestins.
Ja no depèn de tu la veritat.
Ja no és vidre trencat
ni l’ostra en el mirall.
No hi ha cap veritat per majoria.
Només el que no saps
és veritat.
Eduard Sanahuja Yll també s’atreveix a traduir poemes d’altres poetes i incloure’ls dintre del volum, cosa que ens acosta a veus que en certa manera l’han influenciat des d’un nivell literari però sobretot vital. Aquests poemes pertanyen a Nerval, Khayyam i Arquíloc. Per què els tradueix? Perquè se’ls vol ser seus, en efecte, i perquè els vol compartir, però també perquè l’ajuden a crear els fonaments que basteixen l’estructura d’aquest llibre que parla de l’existència com una lluita incansable a favor d’una supervivència fosca, hedonista, salvatge i sapiencial.
Tal com ho comenta Nicole Brossard en el volum I de sobte sóc aquí a punt de refer el món, una poètica traduïda per Antoni Clapés i publicada per Cafè Central i AdiA en una nova col·lecció anomenada Ferida oberta: “Ho he dit sovint: el que es llegeix en un poema és la seva energia i és sens dubte el que serà més difícil de traduir, perquè l’energia és el que s’allibera del calibratge, del dispendi o de la contenció en un text i és aquesta incandescència, aquesta seda fina del viure que caldrà traduir.” I continua: “L’energia és la forma del poema en vida, en constant lliscar de sentit, que caldrà fixar sense que ho sembli.” I, sí, Eduard Sanahuja Yll es contamina, i frueix, dins d’aquesta energia, i es transforma, i ens la proporciona, perquè estableix un lligam amb la seva pròpia energia. Perquè llegir és també dialogar, com escriure, i sobretot llegir i escriure des d’altres veus que ofereixen consciències no paral·leles però sí complementàries.
Per aquest motiu moltes són les concordances amb altres poetes, tant els que tradueix com els que simplement cita, perquè els versos esmentats o referenciats són un camp més on es produeix aquest diàleg fructífer, enriquidor. Curiosament, una de les cites de Teories del no ve del poeta àrab, trobador amb turbant, d’Ibn-Al-Labbana de Dènia, amb versió de Josep Piera. Que Sanahuja i Piera hagin coincidit publicant gairebé a l’uníson un llibre propi i el llibre de versions és més que una casualitat ètica i estètica: és la seguretat que Josep Cots està bastint un catàleg amb sentit.
Traduir la neu
Nicole Brossard també comenta això dins del seu I de sobte sóc aquí a punt de refer el món, amb traducció d’Antoni Clapés: “Més que cap altre gènere, la poesia afavoreix la presa de decisions arriscades, agreuja la tensió de la tria i estimula un anhel de llibertat”. I continua: “Desafiament, compartició, amistat, complicitat, solidaritat estètica, tot això no solament constitueix la vida de la traducció sinó també la de la literatura. La curiositat que porta a voler traduir l’altre poeta és una curiositat que nodreix les literatures dites nacionals.”
Exacte. És aquesta curiositat el que ha menat Ernest Farrés i Gemma Gorga a traduir Edward Hirsch, i és també aquesta curiositat el que ha menat Josep Piera, durant molt de temps que ara s’aglutina de cop, a arreplegar les versions dels seus trobadors amb turbant, que finalment es poden llegir gairebé com heterònims seus, a la manera d’un Fernando Pessoa valencià. Perquè d’engrandir es tracta, d’amplificar la pròpia vida i la dels altres, la pròpia literatura gràcies als altres i viceversa. I aquests tres poetes i traductors ho certifiquen amb el seu quefer magistral.
Edward Hirsch, per exemple, arriba per primer cop en català, i és estrany que sigui tan tard perquè es tracta d’un dels poetes nord-americans de més projecció. Va néixer a Chicago l’any 1950, i és amic de la poesia entesa com a expressió quintaessencial. La seva és una reflexió sobre què vol dir ser un ésser humà en el segle XX des de la condició d’urbanitat, d’intel·lectualitat i de judaisme. I sempre amb el desig de fons, un desig d’assoliment de l’absolut. Enfrontades, doncs, la realitat i aquest desig permanent. Ja sigui amb un poema aparentment senzillíssim com Figues verdes o amb una ars poetica com Sucre filat o una còmica provocació antidarwiniana com Cant contra la selecció natural. Hirsch sempre té una força submergida, però present.
En el fons, cada poema de Hirsch és un moment de complicitat que ens permet primer descansar i després pensar què som, qui som, com som, i cap a on ens dirigim, i per què. Com a exemple, volia destacar un els poemes que més m’han colpit, però no sabria explicar per quina causa. Potser pel secret que es trenca des del seu interior, com un ou, un secret que roman entre les línies talment un cristall hermètic, o potser perquè el poema en el seu conjunt em recorda, des d’un nivell estrictament personal, el matí en què vaig saber que havia mort Francesc Garriga, ara ja fa dos anys i escaig… Sigui com sigui, aquí arriba En l’aniversari de la mort de Joseph Brodsky (Gener del 2001), i només diré que Brodsky, curiosament de bell nou en una concordança factible gràcies a la voluntat de fer catàleg, és un altre dels autors estrella d’Edicions de 1984:
Arkhànguelsk, fred salat, gèlids països bàltics,
nens que llancen boles de neu a les estàtues soviètiques.
Fredor àrtica de la lluna al migdia,
arbres embolicats, vianants enfardellats.
Com tremolava el sol rere les xemeneies,
talment un soldat immòbil que s’està congelant.
Mig a les fosques, al Museu de l’Extrem, Nord,
el tema era l’exili interior del poeta,
la metafísica enfront de la història, la fatídica
lluita entre la poesia i el temps,
una guerra freda que no s’acabarà mai.
I també el seu amor pels ports marítims
i els gats tossuts, sobretot el gat blau
rus, que procedeix del mar Blanc.
Després, un tomb per la neu enfangada, l’aire salobre,
dormir amb abric en una caserna reconvertida.
Tota la nit vaig sentir el pas esmorteït
de la tropa que marxava pels carrers
sota el mantell espès de la foscor.
Però el matí de l’aniversari de la seva mort
em vaig despertar enmig d’un silenci autoritari.
La neu havia ocupat la ciutat.
La feina feta per Ernest Farrés i Gemma Gorga és fantàstica, i ho és a cada poema. Ho certifico com a lector, però també com a persona que coneix una mica aquest difícil ofici. La tasca en mans d’aquests dos poetes és d’una sonoritat que flueix a bon ritme, que aconsegueix fer-nos creure que aquests textos havien de ser, o podien ser, (re)escrits en català. Perquè traduir no és trair, com deia aquell, sinó que traduir és triar, i les tries que fan aquests traductors responsables solen ser les més encertades.
No puc deixar d’aprofitar per comentar que Gemma Gorga en solitari va aconseguir els premis Jordi Domènech de Traducció Poètica i després el Cavall Verd Rafel Jaume amb Vint esmorzars cap a la mort de Dilip Chitre (Eumo/Cafè Central, 2012). Per tant ens trobem davant d’una autora i traductora implacable, que ara amb Ernest Farrés al costat continua insistint en una immillorable capacitat lírica.
"¿Som ells i jo una invenció literària?"
És el que es qüestiona Josep Piera a la “Invitació a la lectura” d’aquest seu Trobadors amb turbant, una antologia fonamental de poetes andalusins dels segles XI al XIII. Piera intenta esbrinar, a través d’aquesta indagació de caràcter borgesià, si en el fons totes aquestes figures primordials varen arribar a existir o no, si són heterònims seus, o epígons seus, o pures invencions seves, una fantasia o una realitat. Qui sap… Del que es tracta, per tant, és de tornar a evidenciar el poder de la paraula poètica, i com aquesta al final acaba superant qualsevol barrera: el llegat d’aquests poetes clàssics, aparentment tan allunyats de nosaltres en temps i en espai, és la prova fefaent que res no acaba morint mai del tot, i molt menys allò poètic, que roman, que perdura, que reverbera i que encara té la capacitat d’emocionar-nos. De fet, aquest volum memorable, pecaminós de tan excessiu i proper, es pot llegir com la primera part d’una possible obra poètica de Josep Piera a Edicions de 1984.
Com va arribar Piera a establir contacte amb aquestes figures misterioses que es perden en la nit del temps i que tan poc sabem d’ells? El mateix poeta, narrador i versionador ho explica molt bé, i és que Piera, a més de poeta, és també un prosista que ha sabut dibuixar amb precisió les evanescències de la seva memòria prodigiosa, tant en les seves obres en prosa com en els seus dietaris memorialístics: “Jo, aleshores, amb l’entusiasme dels vint anys, buscava una poètica pròpia que fora no sols capaç de dir emocions inexpressables, sinó també de fer-les sentir, perquè la poesia calia llegir-la com el músic interpreta la música quan té davant la partitura: fent-ne audibles els sons escrits del silenci. Sensació, emoció i imaginació havien de fondre’s en una composició única, és a dir, una poesia feta de mots, d’imatges, de sentits, que expressaren just allò que als humans els costa tant de dir, perquè els brolla de dins, com un crit callat que pot ser de goig com de dol. Va ser, per tant, mentre estava embolicat en aquesta personal recerca poètica, que vaig trobar en la poesia andalusina una dicció distant i propera, visual i emotiva, antiga i moderna, fantàstica i pròxima, exòtica i íntima, mística i pagana.”
Josep Piera versiona, sol o acompanyat d’Emilio García Gómez, Mahmud Sobh o Josep Gregori, una prolixa selecció de poemes que mostren afinitats amb la seva pròpia poètica, que sí ha acabant bastint després de cinquanta anys. I és aquí on es veu clarament que traduir, en certa forma, també és apropiar-se. En paraules de Nicole Brossard, traduïdes per Antoni Clapés: “En el verb escriure hi ha aquesta idea d’esdevenir un altre, prenent riscos amb el sentit, la llengua i un mateix. Altres diran: voldria ser jo. Trio traduir-te perquè les teves paraules dibuixen al meu entorn el bon paisatge, o simplement perquè en els teus mots hi reconec coratge que em porta aquí i a la llunyania.” I continua: “Només en la literatura i en el teatre es pot compondre d’una manera versemblant una nova identitat.” I Josep Piera es transforma, s’arrisca i es confirma, vitalment i literària, a través d’Ibn Khafaja, Ar-Russafí, Marj Al-Khul o Abu Walid.
Al diari Levante el poeta i crític Enric Sòria va dedicar aquestes sàvies i emotives paraules a Trobadors amb turbant: “En resum, és una antologia magnífica. L’opulència verbal, les metàfores rutilants i les al·lusions felices tornen a somriure’ns en aquests versos, com el dolor que sent qui deixa enrere el paradís perdut. Aquests poemes trasplanten el jardí de l’Orient a l’Horta valenciana, i ens parlen d’unes ciutats, uns rius i una llum que han perdurat. Ara canten i ploren en la llengua dels hòmens que els van substituir, i, gràcies a un savi traductor que els estima, el seu aroma ha perdurat també. Com que la terra importa, hi ha dret a dir que aquests poetes i el seu jardí són nostres. I la poesia és de tots.”
Aquests poetes andalusins, i les seves obres defensores del paisatge i de la vida i dels plaers bàquics, ens poden servir d’eina per establir una baula entre Occident i Orient, ara que les relacions entre els dos pols mundials són més turbulentes que mai, ara que hem oblidat que aquests poetes àrabs també es propulsaven a experimentar la vida amb frenesí. Penso també, i cal que aquí quedi anotat, en el Llibre de la frontera de Musa Ibn-Al-Tubbi de Jaume Pont, publicat a Proa i que va merèixer el Premi de la Crítica catalana de poesia l’any 2001, una antologia ben especial, única i inclassificable de tan imaginativa i portentosa, dels poetes andalusins de les Terres de Ponent. Piera i Pont dialoguen, amb amistat i coneixença, en connexió i intel·lecte, des de la realitat i la ficció, i els seus andalusins antologats són un més que bon llegat per tal de fer avinent el fet que aquesta cultura va ser grandiosa.
Us ofereixo una mostra. El poema Menorca de Saïd Ibn Al-Hàkam, nascut a Tavira l’any 1204 i mort a Menorca l’any 1281, un poema que no ha perdut gens ni mica la seva gràcia juganera:
Menorca és excel·lent,
i la seua gent, honrada.
Déu ens duga la pluja a tots!
Amb ells, terra i gent,
m’he portat bé i generós.
Ells van trobar el just comportament;
jo, el millor lloc per a viure.
Menorca du la ema de magnificència,
la ena de noblesa,
la erra de realisme
i la ce de cohesió col·lectiva.
Déu sap com me l’estime.
A Menorca, me l’estime
amb l’amor malenconiós
de qui n’enyora la unió.
I per què no aprofitar per celebrar un poema tan majestuós com Autoretrat d’Ibn Khafaja, segurament el poeta andalusí més important?
Tot i creure’m fort i ferm com una roca,
la bellesa em sacseja com a una dèbil branca.
Era dur de coratge i, de sensibilitat, tendre.
No m’he mantingut mai en una sola postura
ni he anat mai pel mateix camí.
No m’agrada la rigidesa en l’home,
que el transforma en una estàtua;
ni qui no ha passat nits despert
per l’insomni de l’amor,
ni aquell a qui el desig no ha doblegat mai el cos.
Jo, que només parle d’amor,
he estat cruelment colpejat a pedrades.
Jo, que rebutge les vileses
i estime el que és bo i bell alhora.
Ara penedit, ara abrandat, plore
pels meus pecats i gemegue per les ruïnes.
Sóc talment la tendra branca d’un salze
que el vent du de banda a banda.
Josep Piera es fon de forma absoluta amb aquestes veus, i les versions que ens regala són portentoses. M’imagino els dos Joseps, tant Piera com Cots, asseguts en butaques luxoses, aquest llibre entre les mans, i una bona copa de vi al costat mentre es reciten mútuament en veu alta poemes andalusins, ells, sí, ells, ambdós, que són celebradors de l’existència, i rient com riuen, amb les boques obertes com si volguessin devorar el que els envolta i fer-s’ho seu per sempre més. Quin altre poeta en llengua catalana podria enfrontar-se a aquests poetes com Josep Piera? I quin altre editor publicaria un volum d’aquestes característiques si no fos Josep Cots? No existeixen altres noms. Tots dos han donat el millor de si mateixos. I els resultats es noten. I tant!
En conclusió, Edicions de 1984 està publicant llibres boníssims, en efecte, tant en narrativa com en assaig, però estic plenament convençut que si aquesta editorial es distingeix d’altres, que també publiquen molt bé aquests gèneres, és perquè han sabut convertir “la parenta pobra”, com en deia Bartomeu Fiol, en una carta de presentació i en un segell de marca de qualitat: la publicació d’aquesta bona poesia aquí comentada, arriscada, frement de llibertat, és el que fa que Edicions de 1984 es desmarqui de forma sobirana, és la que fa que després Josep Cots pugui rebre aquests reconeixements més que merescuts.
Dintre d’aquesta constant aparició de títols alternatius s’ha de parlar de les obres traduïdes, així com també de llibres que no són obres completes però que sí completen la trajectòria d’un poeta destacable. Per això destaquen tres llançaments recents que són una absoluta meravella i que mereixen més propagació: Teories del no d’Eduard Sanahuja Yll, Premi de Poesia Jocs Florals de Barcelona 2016; Història parcial de la meva estupidesa i altres poemes d’Edward Hirsch, amb traducció d’Ernest Farrés i Gemma Gorga; i Trobadors amb turbant, el personal diwan andalusí que ens arriba antologat i versionat per Josep Piera, el treball de tota una vida que ara arriba al cim final.
Per resumir el que està assolint aquesta editorial, només cal rellegir les paraules amb què l'escriptor Joan Todó acabava un article a la revista L’Avenç a l’hora de comentar la selecció i traducció que Josep Maria Jaumà havia fet de cent-cinquanta poemes de William Butler Yeats, també a Edicions de 1984, també Premi Cavall Verd Rafel Jaume de Traducció Poètica i Premi Serra d’Or de la Crítica: "Tot plegat és un esdeveniment. Un altre." I és que sembla que d’esdeveniment en esdeveniment avança el catàleg, entès com a obra d’art, d’un Josep Cots que és guanyador pel premi que ha fet però també guanyador pels llibres que ha tret a la llum.
Un llibre-sentència
Nascut a Barcelona l’any 1953, Eduard Sanahuja Yll és un dels autors que va començar a donar-se a conèixer durant la dècada dels anys setanta, i tot i que sens dubte forma part de la generació que se’n deriva, per afinitat i per estil però també per confluències, és un dels exponents menys coneguts. I això és una llàstima, ja que una obra de valor com la seva, modelada amb anys i anys d’insistència, de treball sensible i de rigor intel·lectual, hauria de tenir més repercussió. Per sort, un guardó com el Premi de Poesia Jocs Florals de Barcelona ha permès que aquest poeta hagi tornat a situar-se en un espai destacat, que és el que en el fons hauria de possibilitar un premi d’aquestes característiques: una reivindicació subtil, una celebració pertinent, un premi justificat.
En aquest sentit, Teories del no és la culminació, que no l’acabament en cap cas, d’una trajectòria que compta amb capítols excepcionals: des d’El gos del galiot i Mirador (Llibres del Mall 1981 i 1983) fins a l’antologia panoràmica Sang barata (AdiA Edicions, 2015), amb etapes destacades com En defensa pròpia (Bromera, 1994), Compàs d’espera (Bromera, 2006) i El llançador d’espases (Pagès Editors, 2013). Com comenta Isabel Graña al pròleg que acompanya al recull: “La saviesa del poeta madur traspua en els versos d’aquestes Teories del no, com un senzill programa d’acceptació de la vida tal com raja. Davant la perplexitat del món, i des de la consciència que la veritat no depèn d’un mateix, l’opció és viure sense por, passejar-se per les artèries del foc
Teories del no és, en efecte, un llibre de poemes que es despleguen com sentències devastadores, sentències que ens ajuden a comprendre l’univers a partir d’una veu ufanament brutal, crípticament diàfana, obscurament vitenca. Sanahuja Yll proporciona eines dialèctiques, però també emocionals, per copsar l’abast de totes i cadascuna de les elementalitats que ens envolten, i ens ofereix els resultats de les seves investigacions a través de versos agres i preciosos alhora, versos savis dotats per a la revelació. La poesia, tant la que frapa com la que aconsegueix Sanahuja Yll, no ens descobreix res de nou, ens torna a evidenciar allò que ja sabíem però que havíem oblidat, i només per això donen valor sencer. Eduard Sanahuja Yll ens reconcilia amb el nostre quefer quotidià i li dóna un nou prisma, un significant més latent que mai. Cada poema, doncs, s’entén com una clarividència, i estableix un sistema filosòfic propi, tal com passa aquí, en aquesta peça titulada Teoria amb la veritat:
La veritat fou l’ull que mira un mapa,
els bous que en trepitjar feien camins,
el llangardaix que aprèn dels ous de mosca,
un cuc que pon un nus als intestins.
Ja no depèn de tu la veritat.
Ja no és vidre trencat
ni l’ostra en el mirall.
No hi ha cap veritat per majoria.
Només el que no saps
és veritat.
Eduard Sanahuja Yll també s’atreveix a traduir poemes d’altres poetes i incloure’ls dintre del volum, cosa que ens acosta a veus que en certa manera l’han influenciat des d’un nivell literari però sobretot vital. Aquests poemes pertanyen a Nerval, Khayyam i Arquíloc. Per què els tradueix? Perquè se’ls vol ser seus, en efecte, i perquè els vol compartir, però també perquè l’ajuden a crear els fonaments que basteixen l’estructura d’aquest llibre que parla de l’existència com una lluita incansable a favor d’una supervivència fosca, hedonista, salvatge i sapiencial.
Retrat del poeta Eduard Sanahuja, guanyador dels Jocs Florals de Barcelona 2016. Foto: ICUB/ACN
Tal com ho comenta Nicole Brossard en el volum I de sobte sóc aquí a punt de refer el món, una poètica traduïda per Antoni Clapés i publicada per Cafè Central i AdiA en una nova col·lecció anomenada Ferida oberta: “Ho he dit sovint: el que es llegeix en un poema és la seva energia i és sens dubte el que serà més difícil de traduir, perquè l’energia és el que s’allibera del calibratge, del dispendi o de la contenció en un text i és aquesta incandescència, aquesta seda fina del viure que caldrà traduir.” I continua: “L’energia és la forma del poema en vida, en constant lliscar de sentit, que caldrà fixar sense que ho sembli.” I, sí, Eduard Sanahuja Yll es contamina, i frueix, dins d’aquesta energia, i es transforma, i ens la proporciona, perquè estableix un lligam amb la seva pròpia energia. Perquè llegir és també dialogar, com escriure, i sobretot llegir i escriure des d’altres veus que ofereixen consciències no paral·leles però sí complementàries.
Per aquest motiu moltes són les concordances amb altres poetes, tant els que tradueix com els que simplement cita, perquè els versos esmentats o referenciats són un camp més on es produeix aquest diàleg fructífer, enriquidor. Curiosament, una de les cites de Teories del no ve del poeta àrab, trobador amb turbant, d’Ibn-Al-Labbana de Dènia, amb versió de Josep Piera. Que Sanahuja i Piera hagin coincidit publicant gairebé a l’uníson un llibre propi i el llibre de versions és més que una casualitat ètica i estètica: és la seguretat que Josep Cots està bastint un catàleg amb sentit.
Traduir la neu
Nicole Brossard també comenta això dins del seu I de sobte sóc aquí a punt de refer el món, amb traducció d’Antoni Clapés: “Més que cap altre gènere, la poesia afavoreix la presa de decisions arriscades, agreuja la tensió de la tria i estimula un anhel de llibertat”. I continua: “Desafiament, compartició, amistat, complicitat, solidaritat estètica, tot això no solament constitueix la vida de la traducció sinó també la de la literatura. La curiositat que porta a voler traduir l’altre poeta és una curiositat que nodreix les literatures dites nacionals.”
Exacte. És aquesta curiositat el que ha menat Ernest Farrés i Gemma Gorga a traduir Edward Hirsch, i és també aquesta curiositat el que ha menat Josep Piera, durant molt de temps que ara s’aglutina de cop, a arreplegar les versions dels seus trobadors amb turbant, que finalment es poden llegir gairebé com heterònims seus, a la manera d’un Fernando Pessoa valencià. Perquè d’engrandir es tracta, d’amplificar la pròpia vida i la dels altres, la pròpia literatura gràcies als altres i viceversa. I aquests tres poetes i traductors ho certifiquen amb el seu quefer magistral.
Edward Hirsch, per exemple, arriba per primer cop en català, i és estrany que sigui tan tard perquè es tracta d’un dels poetes nord-americans de més projecció. Va néixer a Chicago l’any 1950, i és amic de la poesia entesa com a expressió quintaessencial. La seva és una reflexió sobre què vol dir ser un ésser humà en el segle XX des de la condició d’urbanitat, d’intel·lectualitat i de judaisme. I sempre amb el desig de fons, un desig d’assoliment de l’absolut. Enfrontades, doncs, la realitat i aquest desig permanent. Ja sigui amb un poema aparentment senzillíssim com Figues verdes o amb una ars poetica com Sucre filat o una còmica provocació antidarwiniana com Cant contra la selecció natural. Hirsch sempre té una força submergida, però present.
En el fons, cada poema de Hirsch és un moment de complicitat que ens permet primer descansar i després pensar què som, qui som, com som, i cap a on ens dirigim, i per què. Com a exemple, volia destacar un els poemes que més m’han colpit, però no sabria explicar per quina causa. Potser pel secret que es trenca des del seu interior, com un ou, un secret que roman entre les línies talment un cristall hermètic, o potser perquè el poema en el seu conjunt em recorda, des d’un nivell estrictament personal, el matí en què vaig saber que havia mort Francesc Garriga, ara ja fa dos anys i escaig… Sigui com sigui, aquí arriba En l’aniversari de la mort de Joseph Brodsky (Gener del 2001), i només diré que Brodsky, curiosament de bell nou en una concordança factible gràcies a la voluntat de fer catàleg, és un altre dels autors estrella d’Edicions de 1984:
Arkhànguelsk, fred salat, gèlids països bàltics,
nens que llancen boles de neu a les estàtues soviètiques.
Fredor àrtica de la lluna al migdia,
arbres embolicats, vianants enfardellats.
Com tremolava el sol rere les xemeneies,
talment un soldat immòbil que s’està congelant.
Mig a les fosques, al Museu de l’Extrem, Nord,
el tema era l’exili interior del poeta,
la metafísica enfront de la història, la fatídica
lluita entre la poesia i el temps,
una guerra freda que no s’acabarà mai.
I també el seu amor pels ports marítims
i els gats tossuts, sobretot el gat blau
rus, que procedeix del mar Blanc.
Després, un tomb per la neu enfangada, l’aire salobre,
dormir amb abric en una caserna reconvertida.
Tota la nit vaig sentir el pas esmorteït
de la tropa que marxava pels carrers
sota el mantell espès de la foscor.
Però el matí de l’aniversari de la seva mort
em vaig despertar enmig d’un silenci autoritari.
La neu havia ocupat la ciutat.
La feina feta per Ernest Farrés i Gemma Gorga és fantàstica, i ho és a cada poema. Ho certifico com a lector, però també com a persona que coneix una mica aquest difícil ofici. La tasca en mans d’aquests dos poetes és d’una sonoritat que flueix a bon ritme, que aconsegueix fer-nos creure que aquests textos havien de ser, o podien ser, (re)escrits en català. Perquè traduir no és trair, com deia aquell, sinó que traduir és triar, i les tries que fan aquests traductors responsables solen ser les més encertades.
No puc deixar d’aprofitar per comentar que Gemma Gorga en solitari va aconseguir els premis Jordi Domènech de Traducció Poètica i després el Cavall Verd Rafel Jaume amb Vint esmorzars cap a la mort de Dilip Chitre (Eumo/Cafè Central, 2012). Per tant ens trobem davant d’una autora i traductora implacable, que ara amb Ernest Farrés al costat continua insistint en una immillorable capacitat lírica.
"¿Som ells i jo una invenció literària?"
És el que es qüestiona Josep Piera a la “Invitació a la lectura” d’aquest seu Trobadors amb turbant, una antologia fonamental de poetes andalusins dels segles XI al XIII. Piera intenta esbrinar, a través d’aquesta indagació de caràcter borgesià, si en el fons totes aquestes figures primordials varen arribar a existir o no, si són heterònims seus, o epígons seus, o pures invencions seves, una fantasia o una realitat. Qui sap… Del que es tracta, per tant, és de tornar a evidenciar el poder de la paraula poètica, i com aquesta al final acaba superant qualsevol barrera: el llegat d’aquests poetes clàssics, aparentment tan allunyats de nosaltres en temps i en espai, és la prova fefaent que res no acaba morint mai del tot, i molt menys allò poètic, que roman, que perdura, que reverbera i que encara té la capacitat d’emocionar-nos. De fet, aquest volum memorable, pecaminós de tan excessiu i proper, es pot llegir com la primera part d’una possible obra poètica de Josep Piera a Edicions de 1984.
Com va arribar Piera a establir contacte amb aquestes figures misterioses que es perden en la nit del temps i que tan poc sabem d’ells? El mateix poeta, narrador i versionador ho explica molt bé, i és que Piera, a més de poeta, és també un prosista que ha sabut dibuixar amb precisió les evanescències de la seva memòria prodigiosa, tant en les seves obres en prosa com en els seus dietaris memorialístics: “Jo, aleshores, amb l’entusiasme dels vint anys, buscava una poètica pròpia que fora no sols capaç de dir emocions inexpressables, sinó també de fer-les sentir, perquè la poesia calia llegir-la com el músic interpreta la música quan té davant la partitura: fent-ne audibles els sons escrits del silenci. Sensació, emoció i imaginació havien de fondre’s en una composició única, és a dir, una poesia feta de mots, d’imatges, de sentits, que expressaren just allò que als humans els costa tant de dir, perquè els brolla de dins, com un crit callat que pot ser de goig com de dol. Va ser, per tant, mentre estava embolicat en aquesta personal recerca poètica, que vaig trobar en la poesia andalusina una dicció distant i propera, visual i emotiva, antiga i moderna, fantàstica i pròxima, exòtica i íntima, mística i pagana.”
Josep Piera versiona, sol o acompanyat d’Emilio García Gómez, Mahmud Sobh o Josep Gregori, una prolixa selecció de poemes que mostren afinitats amb la seva pròpia poètica, que sí ha acabant bastint després de cinquanta anys. I és aquí on es veu clarament que traduir, en certa forma, també és apropiar-se. En paraules de Nicole Brossard, traduïdes per Antoni Clapés: “En el verb escriure hi ha aquesta idea d’esdevenir un altre, prenent riscos amb el sentit, la llengua i un mateix. Altres diran: voldria ser jo. Trio traduir-te perquè les teves paraules dibuixen al meu entorn el bon paisatge, o simplement perquè en els teus mots hi reconec coratge que em porta aquí i a la llunyania.” I continua: “Només en la literatura i en el teatre es pot compondre d’una manera versemblant una nova identitat.” I Josep Piera es transforma, s’arrisca i es confirma, vitalment i literària, a través d’Ibn Khafaja, Ar-Russafí, Marj Al-Khul o Abu Walid.
«Teories del no», d'Eduard Sanahuja Foto: Edicions de 1984
Aquests poetes andalusins, i les seves obres defensores del paisatge i de la vida i dels plaers bàquics, ens poden servir d’eina per establir una baula entre Occident i Orient, ara que les relacions entre els dos pols mundials són més turbulentes que mai, ara que hem oblidat que aquests poetes àrabs també es propulsaven a experimentar la vida amb frenesí. Penso també, i cal que aquí quedi anotat, en el Llibre de la frontera de Musa Ibn-Al-Tubbi de Jaume Pont, publicat a Proa i que va merèixer el Premi de la Crítica catalana de poesia l’any 2001, una antologia ben especial, única i inclassificable de tan imaginativa i portentosa, dels poetes andalusins de les Terres de Ponent. Piera i Pont dialoguen, amb amistat i coneixença, en connexió i intel·lecte, des de la realitat i la ficció, i els seus andalusins antologats són un més que bon llegat per tal de fer avinent el fet que aquesta cultura va ser grandiosa.
Us ofereixo una mostra. El poema Menorca de Saïd Ibn Al-Hàkam, nascut a Tavira l’any 1204 i mort a Menorca l’any 1281, un poema que no ha perdut gens ni mica la seva gràcia juganera:
Menorca és excel·lent,
i la seua gent, honrada.
Déu ens duga la pluja a tots!
Amb ells, terra i gent,
m’he portat bé i generós.
Ells van trobar el just comportament;
jo, el millor lloc per a viure.
Menorca du la ema de magnificència,
la ena de noblesa,
la erra de realisme
i la ce de cohesió col·lectiva.
Déu sap com me l’estime.
A Menorca, me l’estime
amb l’amor malenconiós
de qui n’enyora la unió.
I per què no aprofitar per celebrar un poema tan majestuós com Autoretrat d’Ibn Khafaja, segurament el poeta andalusí més important?
Tot i creure’m fort i ferm com una roca,
la bellesa em sacseja com a una dèbil branca.
Era dur de coratge i, de sensibilitat, tendre.
No m’he mantingut mai en una sola postura
ni he anat mai pel mateix camí.
No m’agrada la rigidesa en l’home,
que el transforma en una estàtua;
ni qui no ha passat nits despert
per l’insomni de l’amor,
ni aquell a qui el desig no ha doblegat mai el cos.
Jo, que només parle d’amor,
he estat cruelment colpejat a pedrades.
Jo, que rebutge les vileses
i estime el que és bo i bell alhora.
Ara penedit, ara abrandat, plore
pels meus pecats i gemegue per les ruïnes.
Sóc talment la tendra branca d’un salze
que el vent du de banda a banda.
Josep Piera es fon de forma absoluta amb aquestes veus, i les versions que ens regala són portentoses. M’imagino els dos Joseps, tant Piera com Cots, asseguts en butaques luxoses, aquest llibre entre les mans, i una bona copa de vi al costat mentre es reciten mútuament en veu alta poemes andalusins, ells, sí, ells, ambdós, que són celebradors de l’existència, i rient com riuen, amb les boques obertes com si volguessin devorar el que els envolta i fer-s’ho seu per sempre més. Quin altre poeta en llengua catalana podria enfrontar-se a aquests poetes com Josep Piera? I quin altre editor publicaria un volum d’aquestes característiques si no fos Josep Cots? No existeixen altres noms. Tots dos han donat el millor de si mateixos. I els resultats es noten. I tant!
En conclusió, Edicions de 1984 està publicant llibres boníssims, en efecte, tant en narrativa com en assaig, però estic plenament convençut que si aquesta editorial es distingeix d’altres, que també publiquen molt bé aquests gèneres, és perquè han sabut convertir “la parenta pobra”, com en deia Bartomeu Fiol, en una carta de presentació i en un segell de marca de qualitat: la publicació d’aquesta bona poesia aquí comentada, arriscada, frement de llibertat, és el que fa que Edicions de 1984 es desmarqui de forma sobirana, és la que fa que després Josep Cots pugui rebre aquests reconeixements més que merescuts.