27
de novembre
del
2021
Actualitzat
el
29
de novembre
a les
8:18h
Els historiadors Josep Maria Solé i Sabaté i Joan Villarroya acaben de publicar L'Escola Popular de Guerra de la Generalitat de Catalunya (Centre d'Història Contemporània). És una investigació que omple un buit fins ara existent, ja que no es disposava d'una recerca completa sobre l'escola militar. És una tasca que els ha portat dotze anys de feina, amb un treball acurat d'arxius i que, en paraules de Solé i Sabaté a NacióDigital, "del no-res ha omplert una història que fins ara era inèdita".
L'Escola Popular de Guerra de la Generalitat va tenir una vida curta però intensa. Va ser creada pel Govern de Lluís Companys el 26 d'agost del 1936, quan ja és evident que s'està al davant d'una Guerra Civil que pot ser llarga i en la qual s'enfronten a tot o res dos bàndols molt diferenciats. D'una banda, la dels militars revoltats, ha quedat el gruix de l'exèrcit professional. De l'altra, el voluntarisme i l'entusiasme dels milicians armats i els militants dels partits i les organitzacions sindicals com la CNT i la UGT.
Hi ha consciència en el Govern i també en les organitzacions populars que és imprescindible nodrir quadres d'oficials per combatre amb eficàcia al front. Que l'entusiasme no guanyarà la guerra queda de manifest ben viat, quan fracassa l'intent d'ocupar Saragossa, ciutat el general Miguel Cabanellas havia decantat del costat facciós. Tampoc es va assolir la conquesta de Mallorca, en mans dels revoltats.
El centre, ubicat inicialment a Gràcia, aviat es va traslladar a l'edifici de les Escoles Pies de Sarrià i va formar un total de 1.885 oficials. El centre va representar l'aposta militar que va fer la Generalitat contra l'exèrcit feixista. Una escola que va ser de seguida el model per a les escoles de guerra que aniria creant el govern de la República, que acabaria fent-se també amb el control de la institució nou mesos després. Només hi podien accedir persones avalades pels sindicats o els partits i el predomini de militants de la CNT va ser evident. Com que inicialment els estudiants sense carnet de partit o sindicat en restaven fora, es va admetre també els qui venien avalats pel sindicat universitari FNEC.
Per ingressar a l'escola calia superar un examen de coneixements bàsics. La formació dels oficials durava tres mesos i comprenia tota mena de coneixements militars: topografia, tir, explosius i armaments, entre d'altres. El professorat provenia de l'oficialitat de l'exèrcit, majoritàriament de la Unió Militar Republicana Antifeixista (UMRA), el grup que s'havia organitzat dins dels rengles de l'exèrcit el 1934, en previsió ja d'un aixecament contra la República.
L'aliança Garcia Oliver-Guarner
La creació de l'Escola Popular de Guerra es va produir per decret del Govern. Però els noms clau per fer-la realitat van ser Joan Garcia Oliver i Vicenç Guarner. Dos personatges carismàtics i molt diferents. Garcia Oliver, nascut a Reus i d'origen humil, era el cap del departament de Guerra de la CNT, líder de la FAI i el cap de l'ala més radical del moviment llibertari. Havia estat integrant de Los Solidarios, grup armat amb accions armades a la seva esquena. Però va entendre la necessitat de formar una escola de comandament. Guarner, en canvi, era un coronel nascut a Maó amb una llarga trajectòria al darrera, un home d'idees liberals i republicanes.
La idea mateixa d'una professionalització militar incomodava els dirigents anarcosindicalistes, de cultura antimilitarista. Però van haver de sotmetre's a les urgènciesdel front, que exigien unes tropes disciplinades i mínimament formades. Van perviure, amb tot, expressions impròpies de l'exèrcit. Així, als soldats se'ls anomenava milicians; als caps, assessors tècnics i als oficials, instructors.
A l'Escola Popular de Guerra hi van ser moltes persones que després serien figures destacades del món cultural i polític, com Joan Sales, l'autor d'Incerta glòria;Raimon Galí, amb qui Sales impulsaria els Quaderns d'exili; l'escriptor Joaquim Amat-Piniella, que després patiria els camps nazis i els mostraria a la novel·la K.L. Reich; el filòleg Santiago Pey; o el militant comunista Josep Serradell, conegut com a Roman. Però si els qui n'han deixat més testimoni han estat figures del nacionalisme radical, especialment Sales, la majoria dels oficials provenia dels sindicats i el món cenetista.
La Generalitat perd el poder militar
Per persones com Galí o Sales, l'Escola Popular de Guerra havia de ser el bressol de l'Exèrcit de Catalunya que volien. En realitat, l'Escola de Guerra havia nascut enmig de la desconfiança entre la Generalitat i el govern de la República. Els esdeveniments del 18 de juliol havien superat les institucions republicanes i a Barcelona, Companys va assumir les competències de defensa per afrontar la situació. Durant uns mesos, el Govern català va tenir un conseller de Defensa, l'aviador Felip Díaz Sandino.
Els Fets de Maig de 1937, amb un conflicte armat obert entre la CNT (amb el POUM) i el govern de la República, amb el suport del PSUC, van deixar el centre de Barcelona estès de morts. I alhora, va suposar un greu afebliment de la posició de la Generalitat, del tot superada. L'executiu de la República va haver d'enviar tropes a Barcelona per restablir l'ordre. Pocs dies després, el socialista Juan Negrín formava nou govern a l'Espanya republicana i assumia les competències de defensa. L'Escola Popular de Guerra va passar a estar sota control de l'executiu republicà.
La voluminosa recerca de Solé i Sabaté i Villarroya aporta un aparell documental enorme, amb els llistats de les sis promocions d'oficials, els morts al front i els consells de guerra incoats després de la guerra, amb la respectiva condemna. Els autors també fan un seguiment de l'actuació dels oficials després de la guerra, fos a l'exili, en activitats a la Resistència antinazi o intentant refer la seva vida a Catalunya.
Solé i Sabaté explica a NacióDigital que la institució va nodrir d'oficials a la República. "Van combatre en tots els fronts d'Espanya. Un fet que desmenteix les tergiversacions que s'han fet sobre l'actuació de la Generalitat. Aquests oficials catalans lluitant i morint en els diferents camps de batalla demostren l'esforç de guerra fet per la Generalitat", remarca l'autor del volum.
L'Escola Popular de Guerra de la Generalitat va tenir una vida curta però intensa. Va ser creada pel Govern de Lluís Companys el 26 d'agost del 1936, quan ja és evident que s'està al davant d'una Guerra Civil que pot ser llarga i en la qual s'enfronten a tot o res dos bàndols molt diferenciats. D'una banda, la dels militars revoltats, ha quedat el gruix de l'exèrcit professional. De l'altra, el voluntarisme i l'entusiasme dels milicians armats i els militants dels partits i les organitzacions sindicals com la CNT i la UGT.
Hi ha consciència en el Govern i també en les organitzacions populars que és imprescindible nodrir quadres d'oficials per combatre amb eficàcia al front. Que l'entusiasme no guanyarà la guerra queda de manifest ben viat, quan fracassa l'intent d'ocupar Saragossa, ciutat el general Miguel Cabanellas havia decantat del costat facciós. Tampoc es va assolir la conquesta de Mallorca, en mans dels revoltats.
El centre, ubicat inicialment a Gràcia, aviat es va traslladar a l'edifici de les Escoles Pies de Sarrià i va formar un total de 1.885 oficials. El centre va representar l'aposta militar que va fer la Generalitat contra l'exèrcit feixista. Una escola que va ser de seguida el model per a les escoles de guerra que aniria creant el govern de la República, que acabaria fent-se també amb el control de la institució nou mesos després. Només hi podien accedir persones avalades pels sindicats o els partits i el predomini de militants de la CNT va ser evident. Com que inicialment els estudiants sense carnet de partit o sindicat en restaven fora, es va admetre també els qui venien avalats pel sindicat universitari FNEC.
Per ingressar a l'escola calia superar un examen de coneixements bàsics. La formació dels oficials durava tres mesos i comprenia tota mena de coneixements militars: topografia, tir, explosius i armaments, entre d'altres. El professorat provenia de l'oficialitat de l'exèrcit, majoritàriament de la Unió Militar Republicana Antifeixista (UMRA), el grup que s'havia organitzat dins dels rengles de l'exèrcit el 1934, en previsió ja d'un aixecament contra la República.
L'aliança Garcia Oliver-Guarner
La creació de l'Escola Popular de Guerra es va produir per decret del Govern. Però els noms clau per fer-la realitat van ser Joan Garcia Oliver i Vicenç Guarner. Dos personatges carismàtics i molt diferents. Garcia Oliver, nascut a Reus i d'origen humil, era el cap del departament de Guerra de la CNT, líder de la FAI i el cap de l'ala més radical del moviment llibertari. Havia estat integrant de Los Solidarios, grup armat amb accions armades a la seva esquena. Però va entendre la necessitat de formar una escola de comandament. Guarner, en canvi, era un coronel nascut a Maó amb una llarga trajectòria al darrera, un home d'idees liberals i republicanes.
La idea mateixa d'una professionalització militar incomodava els dirigents anarcosindicalistes, de cultura antimilitarista. Però van haver de sotmetre's a les urgènciesdel front, que exigien unes tropes disciplinades i mínimament formades. Van perviure, amb tot, expressions impròpies de l'exèrcit. Així, als soldats se'ls anomenava milicians; als caps, assessors tècnics i als oficials, instructors.
A l'Escola Popular de Guerra hi van ser moltes persones que després serien figures destacades del món cultural i polític, com Joan Sales, l'autor d'Incerta glòria;Raimon Galí, amb qui Sales impulsaria els Quaderns d'exili; l'escriptor Joaquim Amat-Piniella, que després patiria els camps nazis i els mostraria a la novel·la K.L. Reich; el filòleg Santiago Pey; o el militant comunista Josep Serradell, conegut com a Roman. Però si els qui n'han deixat més testimoni han estat figures del nacionalisme radical, especialment Sales, la majoria dels oficials provenia dels sindicats i el món cenetista.
La Generalitat perd el poder militar
Per persones com Galí o Sales, l'Escola Popular de Guerra havia de ser el bressol de l'Exèrcit de Catalunya que volien. En realitat, l'Escola de Guerra havia nascut enmig de la desconfiança entre la Generalitat i el govern de la República. Els esdeveniments del 18 de juliol havien superat les institucions republicanes i a Barcelona, Companys va assumir les competències de defensa per afrontar la situació. Durant uns mesos, el Govern català va tenir un conseller de Defensa, l'aviador Felip Díaz Sandino.
Els Fets de Maig de 1937, amb un conflicte armat obert entre la CNT (amb el POUM) i el govern de la República, amb el suport del PSUC, van deixar el centre de Barcelona estès de morts. I alhora, va suposar un greu afebliment de la posició de la Generalitat, del tot superada. L'executiu de la República va haver d'enviar tropes a Barcelona per restablir l'ordre. Pocs dies després, el socialista Juan Negrín formava nou govern a l'Espanya republicana i assumia les competències de defensa. L'Escola Popular de Guerra va passar a estar sota control de l'executiu republicà.
La voluminosa recerca de Solé i Sabaté i Villarroya aporta un aparell documental enorme, amb els llistats de les sis promocions d'oficials, els morts al front i els consells de guerra incoats després de la guerra, amb la respectiva condemna. Els autors també fan un seguiment de l'actuació dels oficials després de la guerra, fos a l'exili, en activitats a la Resistència antinazi o intentant refer la seva vida a Catalunya.
Solé i Sabaté explica a NacióDigital que la institució va nodrir d'oficials a la República. "Van combatre en tots els fronts d'Espanya. Un fet que desmenteix les tergiversacions que s'han fet sobre l'actuació de la Generalitat. Aquests oficials catalans lluitant i morint en els diferents camps de batalla demostren l'esforç de guerra fet per la Generalitat", remarca l'autor del volum.