06
d'octubre
del
2023
Actualitzat
el
09
d'octubre
a les
11:45h
Si per alguna cosa s'ha protagonitzat aquesta jornada del Festival de Sitges 2023 és per l'estrena del director estatunidenc Bishal Dutta en el certamen i pel retorn a la pantalla gran de la mítica actriu dels 70 Sandra Mozarowsky gràcies a la nova obra del cineasta Borja de la Vega.
Mai fins ara Dutta havia trepitjat Sitges i el cert és que ho ha fet amb tots els honors: estrenant el seu primer llargmetratge, Viu dins (It lives inside). El nord-americà ha assegurat davant dels assistents del Festival que la nova fornada de directors de pel·lícules de gènere entra en "més matisos i no només en aspectes binaris". En una entrevista amb Europa Press, Dutta ha remarcat que les noves pel·lícules de gènere "es fiquen en complexitats", i en aquest cas amb Viu dins -que competeix a la Secció Oficial Fantàstic- ho fa sobre la vergonya interior.
En el seu primer llargmetratge, el realitzador explica la història de la Sam, una adolescent estatunidenca d'origen indi que tracta d'assemblar-se als seus companys d'institut. Això fa que tingui problemes amb la seva família i amb la seva amiga Tamira, però quan un dimoni de la mitologia hindú la segresta, es veu obligada a retornar a la seva herència cultural per derrotar-lo.
Dutta ha explicat que el film va néixer de les històries de fantasmes que li explicava el seu avi. En particular, el va inspirar la d'una criatura que vivia en una gerra. En aquest sentit, ha remarcat que quan la va recordar, ràpidament va tenir la idea de situar-la en un institut amb aquestes dues amigues perquè és quan les persones se senten "menys segures" de qui són. El director ha remarcat que volia mostrar dos adolescents en els "dos extrems d'un ventall" respecte a seguir les tradicions i jugar amb les noves tecnologies, i els dubtes de si estan fent de manera correcta la seva assimilació.
Dutta ha considerat un privilegi poder realitzar pel·lícules en aquest moment del cinema de gènere, i ha explicat que ja treballa en nous projectes que vol que siguin "muntanyes russes" per al públic. En la seva primera visita al Festival de Sitges i també a l'Estat, ha remarcat que, malgrat haver passat per altres certàmens, el seu nucli feia tot l'any que li deia que havia de venir a la capital del Garraf perquè és una "celebració del gènere fantàstic", qüestió que ha dit que ha notat des del primer moment amb l'entrega del públic.
De la Vega ha admès que va arribar fins a Mozarowsky per casualitat buscant informació d’actrius dels anys 70 i de l’època del pit i cuixa. D’ella va trobar sobretot articles que parlaven de la part més escabrosa de la seva vida. Després, va descobrir que era una actriu que volia fer interpretacions que anessin més enllà del gènere en què estava ficada i que no va poder perquè va morir als 18 anys. “És molt trist i em va generar molta melancolia”, confessa De la Vega. El cineasta reivindica que Sandra Mozarowsky era molt més. “El que li va passar a ella em va connectar amb coses que veig actualment amb els actors”, declara.
Amb tot, el director explica que el llargmetratge és “un exercici d’imaginació basat en una història real”. Es basa en les circumstàncies conegudes de la vida d’ella, però a partir d’aquí de la Vega ha fet, apunta, “un exercici d’imaginació”. Que el film tingui lloc majoritàriament en un pis potencia la idea de claustrofòbia. De la Vega diu que tenia clar que la cinta havia de passar de la llum a la foscor. “Era una espècie de viatge molt claustrofòbic i la casa havia de semblar cada vegada més angoixant amb una part final molt onírica”.
Mai fins ara Dutta havia trepitjat Sitges i el cert és que ho ha fet amb tots els honors: estrenant el seu primer llargmetratge, Viu dins (It lives inside). El nord-americà ha assegurat davant dels assistents del Festival que la nova fornada de directors de pel·lícules de gènere entra en "més matisos i no només en aspectes binaris". En una entrevista amb Europa Press, Dutta ha remarcat que les noves pel·lícules de gènere "es fiquen en complexitats", i en aquest cas amb Viu dins -que competeix a la Secció Oficial Fantàstic- ho fa sobre la vergonya interior.
En el seu primer llargmetratge, el realitzador explica la història de la Sam, una adolescent estatunidenca d'origen indi que tracta d'assemblar-se als seus companys d'institut. Això fa que tingui problemes amb la seva família i amb la seva amiga Tamira, però quan un dimoni de la mitologia hindú la segresta, es veu obligada a retornar a la seva herència cultural per derrotar-lo.
Dutta ha explicat que el film va néixer de les històries de fantasmes que li explicava el seu avi. En particular, el va inspirar la d'una criatura que vivia en una gerra. En aquest sentit, ha remarcat que quan la va recordar, ràpidament va tenir la idea de situar-la en un institut amb aquestes dues amigues perquè és quan les persones se senten "menys segures" de qui són. El director ha remarcat que volia mostrar dos adolescents en els "dos extrems d'un ventall" respecte a seguir les tradicions i jugar amb les noves tecnologies, i els dubtes de si estan fent de manera correcta la seva assimilació.
La por com a fenomen universal
El nord-americà ha afirmat que com més s'endinsava en les tradicions més veia que era una cosa universal: "Crec que tenir por és universal. Tothom sent por de la mateixa forma i quan em vaig submergir en aquest folklore, vaig pensar que tothom el tindria". Preguntat pel realitzador M.Night Shyamalan, ha assenyalat que és una gran inspiració pel seu compromís amb les pel·lícules originals i de portar les seves idees a tota mena de públics: "És el tipus de producció de pel·lícules que vull poder continuar fent", ha remarcat.Dutta ha considerat un privilegi poder realitzar pel·lícules en aquest moment del cinema de gènere, i ha explicat que ja treballa en nous projectes que vol que siguin "muntanyes russes" per al públic. En la seva primera visita al Festival de Sitges i també a l'Estat, ha remarcat que, malgrat haver passat per altres certàmens, el seu nucli feia tot l'any que li deia que havia de venir a la capital del Garraf perquè és una "celebració del gènere fantàstic", qüestió que ha dit que ha notat des del primer moment amb l'entrega del públic.
De la Vega presenta La última noche de Sandra M., protagonitzada per Claudia Traisac
L'altra gran figura d'aquest divendres ha estat Borja de la Vega amb el seu La última noche de Sandra M., un film que reivindica la popular actriu dels 70 Sandra Mozarowsky. Ella va formar part del cinema de l'època de pit i cuixa i va morir en estranyes circumstàncies quan tenia només 18 anys després de caure pel balcó de casa seva. En una entrevista amb l’ACN, el director destaca els anhels i inquietuds d’una intèrpret que tenia “un amor molt pur” pel cinema i la interpretació. La última noche de Sandra M. se centra en els últims moments de la vida de l’actriu, interpretada per Claudia Traisac. Després de passar pel Festival de Màlaga, la cinta, que té producció catalana, ha arribat a Sitges a la secció Noves Visions.De la Vega ha admès que va arribar fins a Mozarowsky per casualitat buscant informació d’actrius dels anys 70 i de l’època del pit i cuixa. D’ella va trobar sobretot articles que parlaven de la part més escabrosa de la seva vida. Després, va descobrir que era una actriu que volia fer interpretacions que anessin més enllà del gènere en què estava ficada i que no va poder perquè va morir als 18 anys. “És molt trist i em va generar molta melancolia”, confessa De la Vega. El cineasta reivindica que Sandra Mozarowsky era molt més. “El que li va passar a ella em va connectar amb coses que veig actualment amb els actors”, declara.
Amb tot, el director explica que el llargmetratge és “un exercici d’imaginació basat en una història real”. Es basa en les circumstàncies conegudes de la vida d’ella, però a partir d’aquí de la Vega ha fet, apunta, “un exercici d’imaginació”. Que el film tingui lloc majoritàriament en un pis potencia la idea de claustrofòbia. De la Vega diu que tenia clar que la cinta havia de passar de la llum a la foscor. “Era una espècie de viatge molt claustrofòbic i la casa havia de semblar cada vegada més angoixant amb una part final molt onírica”.