Morricone, cineasta genial

Porto tot el matí repicant-me dins del cap allò de "Tan tan tantantantan, tantantantan, tan tan tan tan". Sí, ja sé que no sabeu què és però aquest "Tantantantan" comença a posar-me nerviós. És això.

La misión, sí, la pel·lícula de Roland Joffe que no veig des de fa més de vint anys però els acords musicals de la qual avui retronen dins meu com una fanfàrria sense fi. No és una pel·lícula fabulosa, ni tan sols segurament sigui una bona pel·lícula però què voleu que hi faci si els acords imaginats per Ennio Morricone han vingut avui per quedar-se durant unes hores? Segur que els heu escoltat a anuncis, fils musicals i tota mena d’ambients new age que se us han creuat per davant al llarg de la vida.

Em podrien haver assaltat els acords de la banda sonora d’El bo, el lleig i el dolent, aquell so de xiulet, aquells ulls de Clint Eastwood en primer pla, aquelles escenes de l’oest rodades a Almeria. O els de Hi havia una vegada a Amèrica, quina banda sonora tan magistral, tan diferent, tan única. O de Fins que va arribar la seva hora, amb el so de l’harmònica, amb aquella manera d’anticipar la violència.

Penso en Ennio Morricone, que avui ha abandonat aquest món als noranta-un anys i el primer que em ve al cap –a banda de La misión- és la seva fabulosa connivència amb Sergio Leone. Plegats van formar un duet fabulós. Un duet de narradors que es van conèixer quan eren uns nens i van decidir que el cinema era el que volien fer la resta de la seva vida. Leone va morir jove, deixant rere seu tres o quatre pel·lícules extraordinàries, i sempre, sempre, sempre, amb la companyia fidel de Morricone.

L'artista que avui ha mort no ha sigut només un músic o un compositor de bandes sonores. Ha sigut un cineasta, sí, sí, un cineasta. Amb totes les lletres i amb totes les de la llei, un narrador d’històries. Mai un acompanyament, mai un simple salsejador d’imatges en moviment.

A veure, siguem francs, al llarg de seixanta anys de carrera ha signat més de cinc-centes bandes sonores. Si les escoltéssim totes detectaríem, òbviament, exemples de repetició, de mimesi en el llindar de l'autoplagi. Això és així i no cal amagar-ho. Però, home, si hi havia anys que componia una vintena d’obres per a pel·lícules de tot pelatge. A la seva trajectòria hi ha nombroses instants de brillantor, i també nombrosos estadis de relaxament creatiu. D’això, qui ens en podria parlar molt bé, són els experts en música de cinema. El Conrado Xalabarder, per exemple, que és un erudit de Morricone.

Aquells, com jo, que ens hem fixat al llarg dels anys de manera recreativament discontínua en la importància de la música dins del cinema, sabem que l’obra de Morricone és cabdal per aquest art. Sabem que el seu cas és un dels que més clarament descriuen allò de no poder concebre una pel·lícula sense la seva música. Passa també amb Nino Rota, amb John Williams, amb Elmer Bernstein, amb Jerry Goldsmith. Amb uns altres més, però no gaires més.

Se'm fa francament complicat concebre Els intocables sense la seva música. I Novecento, és clar. I Sacco i Vanzetti. I La cosa, aquell viatge als confins de la por que ens va regalar John Carpenter i que funcionaria diferent sense la decisiva empremta del seu compositor. I Dies del cel, la seva primera nominació a l’Òscar –només en va tenir sis i no va guanyar fins Els odiosos vuit- delicat poema de Terrence Malick sobre els paradisos perduts.

I Frenètic, història urbana i parisenca, angoixant, taquicàrdica, sobre l’home que vol trobar la seva esposa segrestada. Els acords de Morricone pel film fabulós de Polanski també em vénen molt sovint al cap. I Cinema Paradiso, és clar, aquesta no la puc saltar. Tal vegada sigui la seva obra més popular –junt amb la trilogia del dòlar- aquella dolça melodia que aconsegueix un miracle: pronunciar el nom Cinema Paradiso i pensar automàticament en la seva música. No crec que siguin moltíssims els exemples en què això passa.

Ennio Morricone, noranta-un anys en aquest món. Tantíssimes obres que són història. Gràcies per tot.