07
de febrer
de
2018, 17:00
Actualitzat:
08
de febrer,
15:02h
"Per mi, la poesia és passió. Visc amb poesia, per la poesia i amb la poesia. Tot el que faig, tan laboralment com vitalment, és poesia". Ho diu Pau Vadell (Calonge, 1984), una de les veus més celebrades i actives del mapa poètic català: editor voraç d'AdiA Edicions, impulsor de saraus culturals i autor d'una trajectòria multipremiada, que ara es veu reconeguda amb l'històric Premi de Poesia Jocs Florals de Barcelona 2017, rebut per Esquenes vinclades (Edicions de 1984).
Estructurat en quatre parts, la composició del llibre no segueix cap arquitectura concreta o predeterminada, com bé explica el poeta. "Quan escric, vomito", diu, exposant la visceralitat de l'instant creatiu. És una dèria d'escriure a cops de passió i de necessitat –"soc molt caòtic, escric a tiquets de metro, a llibretes, en paperots", confessa– cosa que fa que tots els poemes d'aquella "mateixa vomitada" tinguin un sentit i ambient similar. "Més que per continguts, ordeno per atmosferes".
El primer apartat d'Esquenes vinclades, La pluja de demà, connecta l'autor a una imatgeria propera a la de Miquel Bauçà. El segon, Els febrils, evoluciona cap a uns poemes més d'arrelament, amb el cos com a motiu –"la meva poesia sempre s'ha vehiculat a través del cos", recorda–. Al tercer, La resposta, el llibre agafa un caire de reivindicació social, per acabar en la visceralitat completa de Cants de la fel, amb poemes més llargs i desbocats. El resum d'una manera d'escriure –i viure.
"Per mi, el més important és la passió", remarca. "Si la passió coincideix amb la feina, fantàstic. He aconseguit que m'agradi molt tot el que faig, i això fa que no pugui desconnectar ni un moment". Tot el dia entre llibres i poemes, convertit en un devot practicant d'una vida exclusivament lligada a la poesia. "Ho veig tot des de moltes perspectives: soc patronal, perquè tinc una editorial especialitzada en poesia; soc treballador, perquè soc poeta; i soc sindicalista, perquè soc membre de l'AELC", explica.
El clam d'una generació revoltada
Visceralitat i la vivència extrema de tots els ressons possibles de la poesia, que a Esquenes vinclades venen amb un fort alè generacional. "L'escriptor ha de reflectir el moment que viu, no s'ha de perdre en floritures del passat". Ha de viure el present i ha d'intentar "futurar". "El poeta és l'únic que pot recrear-se en com serà el futur, tot allò que vindrà. A més, els escriptors són els encarregats de fer avançar la llengua". I aquesta pulsió és, també, al batec del llibre que ha guanyat els Jocs Florals.
"He intentat tenir un lèxic molt ric, que s'ha anat perdent per voler fer literatura fàcil –raona–. No conec gaire autors que utilitzis formes verbals dialectals. De fet, gairebé tothom fa servir formes principatines, per això jo he intentat mantenir el lèxic de Santanyí, amb la part dialectal ben viva". A més, hi ha una raó de pes per mantenir l'aposta: utilitzar el llenguatge d'un poble petit de Mallorca ajuda a fer-ho tot més salvatge. "Quan parlo d'escorxar un conill, és perquè ho visc diàriament, no m'ho invento. Aquest llenguatge em serveix per expressar allò que vull".
Del més local, al més universal. En el cas de Vadell i Esquenes vinclades, un viatge que va del món del seu poble natal al valor col·lectiu d'una cultura i d'una societat. Un llibre amb poemes per on passegen "guerrers" o "la sega", demostrant que "la cultura és la nostra càpsula de salvació social". "La part col·lectiva del llibre és una reivindicació: som una generació de gent molt formada, però que s'ha trobat un buit. I ens hem hagut de construir a través de la creativitat".
Vivim envoltats de poesia
Per a Vadell, la societat hauria de ser més conscient de la poesia que la rodeja. "Els poetes sempre són els més citats en la literatura, però, en canvi, són els que apareixen al final de les llistes de més venuts i recomanats". I la poesia és pertot: de les cançons més xarones, als eslògans publicitaris. "Vivim envoltats de poesia, i se li ha de donar la importància que té: no pot servir per cobrir una quota a la Conselleria de cultura, perquè té un rendiment en la salut mental del ciutadà. Amb més poesia, ens estalviaríem psicòlegs".
El poeta de Santanyí porta al límit aquesta premissa: "visc envoltat de poesia", com bé explicava al principi. Una afició primordial que va desenvolupar des de petit, sense que a casa hi hagués cap llibre, ni cap ambient propici a la lírica. "Hi va ajudar molt que era l'únic de la meva edat al meu poble. Que no em pogués trobar a la plaça del poble amb els amics em va fer desenvolupar la imaginació i la creativitat". També hi va ajudar que, de ben jove, li va caure a les mans el llibre de sonets de Blai Bonet.
"Això va ser clau. Me'l va regalar un company de classe, familiar d'en Blai Bonet", recorda. "Gràcies a ell vaig veure que es podien fer coses molt grans des de la petitesa de la llengua. Vaig veure la grandesa en una cosa molt petita. Això és el que m'ha ensenyat Blai Bonet. És el que destaca més de l'obra de la seva obra, com a geni, perquè parla d'una cosa local i la transforma en ultrauniversal". El mateix procediment de Vadell, que parla des de Santanyí, al món. Amb visceralitat, autenticitat i una passió desbocada.
Estructurat en quatre parts, la composició del llibre no segueix cap arquitectura concreta o predeterminada, com bé explica el poeta. "Quan escric, vomito", diu, exposant la visceralitat de l'instant creatiu. És una dèria d'escriure a cops de passió i de necessitat –"soc molt caòtic, escric a tiquets de metro, a llibretes, en paperots", confessa– cosa que fa que tots els poemes d'aquella "mateixa vomitada" tinguin un sentit i ambient similar. "Més que per continguts, ordeno per atmosferes".
El primer apartat d'Esquenes vinclades, La pluja de demà, connecta l'autor a una imatgeria propera a la de Miquel Bauçà. El segon, Els febrils, evoluciona cap a uns poemes més d'arrelament, amb el cos com a motiu –"la meva poesia sempre s'ha vehiculat a través del cos", recorda–. Al tercer, La resposta, el llibre agafa un caire de reivindicació social, per acabar en la visceralitat completa de Cants de la fel, amb poemes més llargs i desbocats. El resum d'una manera d'escriure –i viure.
"Per mi, el més important és la passió", remarca. "Si la passió coincideix amb la feina, fantàstic. He aconseguit que m'agradi molt tot el que faig, i això fa que no pugui desconnectar ni un moment". Tot el dia entre llibres i poemes, convertit en un devot practicant d'una vida exclusivament lligada a la poesia. "Ho veig tot des de moltes perspectives: soc patronal, perquè tinc una editorial especialitzada en poesia; soc treballador, perquè soc poeta; i soc sindicalista, perquè soc membre de l'AELC", explica.
El clam d'una generació revoltada
Visceralitat i la vivència extrema de tots els ressons possibles de la poesia, que a Esquenes vinclades venen amb un fort alè generacional. "L'escriptor ha de reflectir el moment que viu, no s'ha de perdre en floritures del passat". Ha de viure el present i ha d'intentar "futurar". "El poeta és l'únic que pot recrear-se en com serà el futur, tot allò que vindrà. A més, els escriptors són els encarregats de fer avançar la llengua". I aquesta pulsió és, també, al batec del llibre que ha guanyat els Jocs Florals.
"He intentat tenir un lèxic molt ric, que s'ha anat perdent per voler fer literatura fàcil –raona–. No conec gaire autors que utilitzis formes verbals dialectals. De fet, gairebé tothom fa servir formes principatines, per això jo he intentat mantenir el lèxic de Santanyí, amb la part dialectal ben viva". A més, hi ha una raó de pes per mantenir l'aposta: utilitzar el llenguatge d'un poble petit de Mallorca ajuda a fer-ho tot més salvatge. "Quan parlo d'escorxar un conill, és perquè ho visc diàriament, no m'ho invento. Aquest llenguatge em serveix per expressar allò que vull".
Del més local, al més universal. En el cas de Vadell i Esquenes vinclades, un viatge que va del món del seu poble natal al valor col·lectiu d'una cultura i d'una societat. Un llibre amb poemes per on passegen "guerrers" o "la sega", demostrant que "la cultura és la nostra càpsula de salvació social". "La part col·lectiva del llibre és una reivindicació: som una generació de gent molt formada, però que s'ha trobat un buit. I ens hem hagut de construir a través de la creativitat".
Vivim envoltats de poesia
Per a Vadell, la societat hauria de ser més conscient de la poesia que la rodeja. "Els poetes sempre són els més citats en la literatura, però, en canvi, són els que apareixen al final de les llistes de més venuts i recomanats". I la poesia és pertot: de les cançons més xarones, als eslògans publicitaris. "Vivim envoltats de poesia, i se li ha de donar la importància que té: no pot servir per cobrir una quota a la Conselleria de cultura, perquè té un rendiment en la salut mental del ciutadà. Amb més poesia, ens estalviaríem psicòlegs".
El poeta de Santanyí porta al límit aquesta premissa: "visc envoltat de poesia", com bé explicava al principi. Una afició primordial que va desenvolupar des de petit, sense que a casa hi hagués cap llibre, ni cap ambient propici a la lírica. "Hi va ajudar molt que era l'únic de la meva edat al meu poble. Que no em pogués trobar a la plaça del poble amb els amics em va fer desenvolupar la imaginació i la creativitat". També hi va ajudar que, de ben jove, li va caure a les mans el llibre de sonets de Blai Bonet.
"Això va ser clau. Me'l va regalar un company de classe, familiar d'en Blai Bonet", recorda. "Gràcies a ell vaig veure que es podien fer coses molt grans des de la petitesa de la llengua. Vaig veure la grandesa en una cosa molt petita. Això és el que m'ha ensenyat Blai Bonet. És el que destaca més de l'obra de la seva obra, com a geni, perquè parla d'una cosa local i la transforma en ultrauniversal". El mateix procediment de Vadell, que parla des de Santanyí, al món. Amb visceralitat, autenticitat i una passió desbocada.