Amb una agenda molt atapeïda plena d’entrevistes i promos, amb Pau Vallvé (1981, Barcelona) ens trobem a un cèntric bar de la capital catalana per esmorzar entre preguntes i trobades amb periodistes de tots els mitjans. Tots ens mostrem interessats pel nou treball que publica, de la mateixa manera que ho fa el seu públic, fidel a un estil personal, únic i excepcional que l’ha portat a poder-se dedicar únicament de la música de la forma que més li agrada; “gaudint del procés”. Malgrat el temps ajustat que tenim, Vallvé ens explica com ha estat crear aquest darrer àlbum, Agorafília, que significa sortir cap enfora i que són un total d’11 cançons que publica de forma cronològica, mostrant un any sencer de la seva vida.
Una vida, confessa, que no entén sense la música, que l’acompanya des de ben petit quan amb 3 anys ja agafava les baquetes i tocava la bateria. “La música és una cosa que hi ha sigut des de sempre”. Tot i que també recorda com l’ha intentat deixar en diferents ocasions, però no ho ha aconseguit mai, perquè aquesta, “la música, és una cosa que va amb mi”. Conscient que la imatge que projecta -o millor dit, que fins ara projectava-, és de músic trist, ho atribueix a una forma errònia que tenia a l’hora de crear les lletres. D’això i molt més en parlem amb un tallat i una coca-cola al davant que es demana a les 10 del matí.
18 àlbums són molts, enhorabona! En una entrevista a Enderrock, llegia que Agorafília, deia, és el millor disc que ha fet mai. Què té?
Sí, ho veig així. Seria estrany que presentés un disc ara i digués que no és el millor que he fet. (Riu). En aquest disc, el gran canvi potser ha estat que després de molts àlbums fent-los tot sol, on m'ho gravava, m’ho escrivia, m’ho componia, ho mesclava, i fins que no estava a Spotify, ningú més sabia el que havia fet, ara vaig decidir que aquesta vegada volia obrir-ho. No volia seguir fent les coses com fins al moment. La gran diferència és que en els discos anteriors ja tenia una idea i l'important, era qualsevol cosa per arribar a aquella idea -i, per tant, a vegades els processos eren de patiment o d'estrès-, i aquest cop vaig dir que no, que l'objectiu d'aquest disc era gaudir del procés. Volia que quedés com quedés, l'important era el procés, que ha estat compartit. Vam anar a una espècie de residència artística al nord de França a fer-ne una part, al mig del bosc a gravar unes altres parts, als afores de Centelles en un estudi preciós i a Banyoles, entre d’altres. Ha estat un procés compartit i, per tant, tinc la sensació que -a banda que del resultat, que n'estic molt content-, haver gaudit tant de tot el procés fa que, per a mi, aquest sigui el millor disc que he fet, perquè ha estat brutal.
Compartit en quin sentit?
En tots. Fins ara, sempre treballava de la mateixa manera; escrivia les lletres, quan tenia clar de què anava el disc componia les cançons, amb aquestes cançons compostes ho vestia amb instruments, ho produïa, buscava el so, creava la portada i, al final, amb el disc acabat, escollia si aquell disc anava d'aquest estil, buscava aquells instruments i, per tant, buscava els músics per anar de gira. En cada gira muntava una banda nova. Aquest cop vaig dir que faria tot el procés al revés. Primer escollir amb qui volia tocar i després, sabent quins instruments tocava aquesta gent, veure i crear les cançons que podíem fer. Després li he posat les lletres i el context.
I en surt Agorafília, que vol dir cap enfora.
Totalment. Agorafília és aquesta passió. És el contrari que l'agorafòbia. És un títol que, a priori, com a paraula, no m'atrau gaire, és una mica estrany. No està ni al diccionari. Però defineix tan bé el que ha estat el procés del disc, és a dir, sortir de mi, sortir de casa, sortir de fer-m'ho tot sol, que és com s’havia d’anomenar. També la passió per sortir cap enfora una mica metafòricament. El procés, la gravació, però també inclús la sortida de patrons i de fer coses que sempre feia d'una determinada manera, que pogués canviar i modificar-se. Ha estat així de bonic. És un disc cronològic on, en el fons, és un any de la meva vida recollint tot el que va passant. Hi trobem des de prendre decisions, afrontar el fet de fer-se gran, de mirar enrere amb un agraïment, també hi trobem l'amor, una mica el karma i també altres coses. La conclusió final, que és l'últim tema, és ‘Tot passa’, i és la vida és ara, que és la meva conclusió de sempre. Si estàs en un bon moment, gaudeix-lo perquè segurament s'acabarà. I si estàs en un mal moment, aguanta, perquè també s'acabarà.
A “Hivernar amb esportivitat” deixa entreveure una possible crisi dels 40?
És un disc molt... (Pensa). Des d'una barrera, des d'una distància, des d'una maduresa. Sona molt fort dir-ho, però des d'un punt més serè. És un disc que s'ho mira en un altre pla i em fa gràcia aquesta cançó, perquè té aquest punt que tant la nostàlgia com enamorar-se, als 20 és gratis, però als 40 ja no tant. Ara les coses van una mica de veritat. Als 20 era el típic emo depressiu de música trista. És gratis estar trist als 20, per què és com; quina nostàlgia tens tu si ho tens tot per endavant? Però als 40, posar-te una mica així, malament anem. Així que no, fora! Aquest és un disc molt vitalista, d'anar cap endavant, precisament perquè ja no ens ho podem permetre això d'anar mirant avall.
"Amb 20 anys era el típic emo depressiu de música trista"
Vinc de fer discos molt introspectius i els dos últims són més cap enfora, però sí que hi ha un punt de reflexió, de mirar enrere, de ser conscient. Inclús hi ha cançons que les dedico al meu amor adolescent, del que hauria pogut ser i al final no va ser. Hi ha una distància amb la qual mires les coses des de la maduresa. Però no ho veig com una crisi, més aviat com un bon enfocament de saber-se fer gran, que és una mica el joc que ens toca ara. Aprendre a no fer pena, a fer-se gran amb esportivitat.
Com espera que el públic hagi rebut les 11 cançons d’Agorafília?
Soc una persona optimista, molt positiva, però sempre em sorprèn la rebuda. Penso que anirà bé, però després, sempre va molt bé. I dic; “hòstia, algun dia em descobriran!”. Hi ha aquest punt de síndrome de l'impostor, que algun dia em descobriran, que no n'hi ha per a tant. És un punt de dir ostres, no sé si m'ho mereixo tanta cosa maca, això de la premsa, de veure com el públic em segueix. Crec que tinc molta sort. Tinc moltes ganes de ser agraït amb el que m'està passant, perquè no és normal. I no només perquè no sigui normal que una persona rebi aquesta atenció i aquests reconeixements, sinó perquè tampoc és real. Imagina’t; vaig tocant a diferents indrets, la gent m'aplaudeix, em feu entrevistes i em dieu tot això, però el 99,9% del món no sap qui soc i li és igual. Està bé recordar això, perquè la realitat que tenim com a artistes és que allà on anem tothom diu, “oh, que guai!”, i és difícil a vegades no perdre el nord. Tinc la sort que m'ha anat bé, molt a poc a poc. He tardat 18 discos a què em vagi bé i, per tant, soc molt conscient que això és mentida. Però sí que veus joves que triomfen de cop, com els futbolistes, i penses que no és bo per a ningú això.
"Tinc un punt de síndrome de l'impostor i penso que algun dia em descobriran"
Amb els anys que fa que es dediques al sector, quina diria que ha estat o que és l’evolució més destacable que ha fet respecte a la música?
Hi ha molta gent que té la percepció que Pau Vallvé estava trist i feia discos tristos. És una pregunta molt interessant perquè, precisament, el que he descobert és que no he estat mai una persona ni trista ni depressiva, com es pot pensar des de fora. El problema és que havia enfocat malament la manera com em relacionava amb la feina. És a dir, al principi -i crec que és una cosa que està mal entesa en general-, associava fer cançons amb treure la merda de dins. Els sentimientos, no? Quan estàs trist, vaja. Molta música és trista, depressiva o parla de moments dolents. Feia servir la música en aquesta línia, com per estalviar-me el psicòleg, i potser només tinc 10 dies tristos o dolents al llarg d’un any, que si ho comparo amb la majoria de gent del meu entorn, és una molt bona ràtio! Ara bé, només 10 dies es convertien en 10 cançons i, per tant, en un disc. Anava traient discos i la gent em deia; “estàs bé?”. Estic de puta mare, simplement que aquells 10 dies de merda, els aprofitava i en treia això.
El gran canvi que considero que hi ha hagut en l'evolució d’aquest temps, és que he acabat aprenent a fer cançons els dies que estic bé, que són la majoria. Ara la gent em diu; “estàs millor, eh?”. I no, ara he après a fer cançons positives que no facin ràbia, perquè és difícil fer cançons en positiu sense fer ràbia, estigues content, però a mi no m'ho refreguis per la cara. I això ha estat un ofici, aprendre a no només treure la merda, perquè és limitar-te molt. I de gira també ho notava, sent una persona positiva, anava amunt i avall cantant cançons tristes i pensava; quin rotllo cantar sempre així! Això ni m'ajudava amb la imatge que la gent tenia de mi, ni tampoc a mi mateix. No tenia cap sentit seguir en aquesta línia.
"He acabat aprenent a fer cançons els dies que estic bé, que són la majoria"
Per tant, és conscient que la gent tenia aquesta imatge?
Sí, i encara la té! Pau Vallvé treu disc… Plorarem. I tio, que no! (Riu). Això anirà canviant per si sol entenent i reenfocant la manera de compondre. Ara els discos em representen molt més perquè parlen més i en general, d’una mitjana del que és la meva vida, no només dels dies complicats. Però ep! Alguna de trista també hi ha, perquè sempre hi ha un dia trist, tot i que ara em representa molt més la música que faig.
El 2014, fa 10 anys, va decidir fer una pausa deixant la música, després d’haver llançat 13 discos “i no poder pagar el lloguer”. Com recorda aquella etapa?
Portava molts discos que estaven anant molt bé, sortíem a la premsa, els concerts estaven plens, però seguia sense guanyar un duro, era deficitari. M'estic dedicant a això amb discogràfica, i no hi ha manera que surtin els números? Serà que això no és el meu. Ho vaig deixar i vaig pensar que seria el típic tiet que tenia un grup de música i fins aquí. Feia 4 mesos que estava a Banyoles i em va sortir un nou disc, que és el que sé fer, em surt sol. Passaven moltes coses, portava molt estrès, treballava molt i tot era molt precari; feia música per publicitat, per cine, tocava a mil bandes, tenia una discogràfica que dirigia i editava grups d'altres. Era una bogeria absoluta i vaig fotre un pet de Déu.
D’aquí en va sortir un disc que m'agradava molt perquè representava un moment vital molt important, però passava de tornar a la roda aquesta i de tot el merder que suposa treure un nou àlbum. Se me'n va anar una mica l'olla i vaig decidir fabricar-los a mà, un per un, a petició. No sé si perquè a la gent li va molar que ho fes diferent o què, però van ser 2.500 discos. Una autèntica bogeria! Em vaig passar tot l'hivern estampant discos com un boig a casa i vaig decidir que si hi havia tanta demanda tocava fer una minigira. Des de llavors que visc de la música. Quan vaig deixar de fer les coses com s'han de fer, les coses van començar a anar bé. És curiós.
"Quan vaig deixar de fer les coses com s'han de fer, les coses van començar a anar bé"
I de tot aquest procés, amb què es queda o amb què gaudeix més?
M'agrada molt entendre totes les parts. Tinc la sensació que quan estàs amb discogràfiques, hi ha moltes coses que no se't consulten ni se't pregunten i passen de llarg. En canvi, quan t'encarregues no només de fer la música, sinó de supervisar com es farà la distribució, com s'enviaran les pre vendes, quines estratègies de màrqueting es faran, quin marxandatge hi haurà, com s'estructurarà, quan sortirà i els perquès, està bé. És bonic entendre la totalitat del disc. El que m'agrada més de com ho tinc muntat ara, és que no para de canviar. Ara estic en una idea, abans component, escrivint i anant a passejar pensant en com volia fer el disc, però si això hagués estat sempre així, seria avorridíssim. Després ve el moment de gravar-ho, d'idear com farem els videoclips, com estructurem Instagram, de parlar amb vosaltres, que també m’agrada, però si sempre fos així em moriria. Després de gira, però si la gira fos eterna, també seria molt dur. Al final de gira sempre penses a fer un nou disc, perquè acabes fart de les mateixes cançons. Per tant, el que més m'agrada és que no para de canviar.
Concerts a la vista on puguem escoltar-lo amb Agorafília?
Ara estem de gira a l'Auditori de Barcelona, que està a punt d'exhaurir-se, el dia 11 de desembre. Després ja comencem la gira el 2025 a Girona, Vic, Esparreguera, Lleida... Farem molts concerts i els trobareu tots a la web.