Pensar amb Puccini

Dilluns, el Gran Teatre del Liceuva presentar l'aspecte de les grans ocasions. Tot i que el dia anterior ja hi havia hagut la primera de les quinze representacions programades, en una funció Under 35, de l'òpera Madama Butterfly que es podrà veure fins al dia 28 de desembre, la première, però, amb tots els ets i uts va ser la d'aquest dilluns amb un públic que va omplir de gom a gom el teatre. I és que l'ombra de Giacomo Puccini (1858-1924) cada dia és més allargada en haver-se convertit en el compositor operístic més representat si fem cas de les estadístiques dels darrers anys. Sabem, així, que quatre de les seves creacions (La Bohème, Madama Butterfly, Turandot i Tosca) estan entre les deu òperes més representades en els nostres dies.

Per quarta vegada, el colosseu líric de les Rambles ha apostat per la coproducció realitzada amb la Royal Opera House i estrenada l'any 2003. Amb una posada en escena firmada per Moshe Leiser (Anvers, 1956) i Patrice Caurier (París, 1954), inspirada en un japonisme deutor de les imatges exòtiques que arribaven del país del sol naixent a l'Occident de finals del segle XIX, la veritat és que la sensació assolida és la d'assistir a unes funcions més basades en el concepte de teatre d'òpera de repertori que no a un teatre d'estrenes, al marge d'haver comptat, aquest dilluns, com també els pròxims dies 15, 16, 20 i 27, de l'estel·lar soprano búlgara Sonya Yoncheva (Plovdiv, 1981) en el paper protagonista de Cio-Cio San.

No podem dir que hagi estat una interpretació poc interessant perquè, en efecte, va haver-hi moments de gran intensitat tràgica com el Con onor muore previ a l'harakiri que realitza la protagonista que va deixar-nos sense paraules i en el territori de la convulsió. Però no és menys veritat que el personatge requereix una ingenuïtat i innocència, no oblidem que la geisha té a l'inici de l'obra tan sols quinze anys, que només poden assolir-se amb una dosi més gran de lirisme que l'exhibida per la búlgara. És evident que és una veu que funciona d'allò més bé per al dramatisme de personatges com els de Floria Tosca (Tosca) o l'Stephanie de la Siberia d'Umberto Giordano, aquesta darrera òpera enregistrada per la mateixa Yoncheva sota la direcció de Giandrea Noseda fa un parell d'anys. Potser això ajuda a explicar per què s'hi va trobar a faltar un major punt d'expressivitat per a números com l'ària Un bel di vedremo o el duet de les flors Scuote quella fronda di ciliegio o el duet amorós Bimba dagli occhi pieni di malía. I no pas perquè Yoncheva no comptés amb bons partners com la Suzuki d'Annalisa Stroppa (Brescia, 1980) o el Pinkerton de Matthew Polenzani (Enanston, Illinois, 1968) sinó per una qüestió que recau de ple en la responsabilitat de la direcció musical. Novament, i possiblement com a signe habitual dels temps, ens vam trobar amb una direcció més basada a voler enlluernar que no en il·luminar i potser per això vam quedar orfes d'emoció i incisivitat dramàtica d'una partitura que, segons el mateix Puccini, era molt més que la partitura d'una òpera. Sabem que en donar per acabada la música de la Butterfly que, per cert, fracassaria en la seva primera representació a La Scala de Milà el febrer de 1904, va dir a Pietro Mascagni: «la música d’aquesta òpera m’ha estat dictada per Déu; he actuat exclusivament com a eina; l’he escrita i l’he donada a conèixer al públic».

Ens ho podem o no creure, però la fluctuació i èxtasi que demanen números musicals, alguns de propers a les categories del sublim i l'inefable, com el cor a bocca chiusa, la mateixa Fuga que enceta l'obra o l'Intermezzo de l'Acte III van ser absents. Veurem com es van desplegant les funcions d'aquesta Butterfly dirigides per Paolo Bortolameolli (Santiago de Xile, 1982), director musical associat de Los Angeles Philarmonic, que ens ha deixat força desconcertat atès que és un dels noms de possible candidat que apareixen com a futur director musical del teatre en el ja pesat soroll de fons de la rumorologia que bo seria que la direcció liceista tanqués com més aviat millor.

Malgrat aquesta absència de major màgia, emoció i estremiment, sí que podem dir que aquests brollen en les intervencions de veus secundàries com ara les de Carlos Cosías (Barcelona, 1969) com a Príncep Yamadori i la lleidatana Montserrat Seró com a Kate Pinkerton dins un equilibrat i excel·lent repartiment de cantants secundaris.

Estem a les portes de Nadal i estem davant d'una oportunitat d'or per pensar i meditar amb Puccini. Més enllà de corroborar com Josep Pla va errar de ple quan va definir el compositor de Lucca com "una cosa sensepretensions, per a tothom, un art que no passa d'aspirar a guanyar molts diners i a divertir el públic bé i honestament" i que, en canvi, l'hem de considerar com el compositor que va adaptar la tradició operística a la Modernitat, en aquesta Madama Butterfly ens trobem, a més, amb multitud de temes morals i ètics que requereixen reflexió i pensament profunds. Potser és per això que escoltar Madama Butterfly sigui més que escoltar-lo. És pensar amb Puccini.