Sembla que ha nevat. Ho han dit per la ràdio. De fet, el meu matinal de capçalera ha obert l’informatiu amb això. Per força ha d’haver estat gros. Ha nevat a la ciutat. Sobretot al Vallès Occidental, a Terrassa, han dit. Però, sempre, el més important és que ha nevat a Barcelona. Sap greu perquè visc en un pis molt baix i els edificis de davant no em permeten veure el Tibidabo, però ja he vist a Instagram que, efectivament, tot blanc. I a Twitter, a tot arreu! Després, quan baixi a la feina i passi per Balmes, aixecaré el cap per veure-ho jo mateixa. Ja se sap que des del carrer Balmes es pot veure el Tibidabo perfectament i avui el veuré nevat, preciós. Abans, però, mentre miro el mòbil al llit fent mandres abans de llevar-me, aviso a tothom pels grups de whatsapp: “Nenes, ha nevat!”, “família, ha nevat!”. Quina il·lusió, per favor, neu a la ciutat!
Comprovo l’aplicació del temps del mòbil abans de vestir-me. Dos graus. Fa tota la pinta que hauré de treure l’artilleria més pesant per a l’ocasió, no passa cada dia que la ciutat quedi emblanquinada. Sembla que avui no tornarà a caure ni pluja ni neu, però farà molt de fred, aquelles temperatures gèlides que els barcelonins només vivim en primera persona quan fem una escapadeta a la muntanya. Crec que tinc algunes peces que poden servir, però. Tinc aquells mitjons de llana que vaig comprar fa anys i puc recuperar les botes de muntanya. Imagina’t que hi ha neu entre el terra empedrat del centre de la ciutat, quan hi vagi em caldrà anar ben preparada. No són sabates gaire urbanes, val a dir. Però amb uns texans i una camisa ja farà el fet per anar a treballar. Potser, però, que em posi una samarreta tèrmica sota, que ha nevat. I a sobre un coll alt, que últimament tothom està amb angines. L’abric que em poso cada dia no serà suficient, he de treure l’anorac i la bufanda gruixuda. Amb aquestes coses és important no fer el ridícul, no s’ha de notar que només veiem la neu cada vuit anys, ni s’hauria de notar gaire la il·lusió excessiva que ens fa quan això passa.
Surto de casa passades les vuit. Es respira aire fred, es nota que aquesta nit ha nevat encara que ara mateix no vegi ni gota de neu. Vaig cap a Balmes, que vull mirar cap amunt. Veig el Tibidabo, està nevat! Una mica nevat. Espera, que faig una foto, jo també vull penjar a Instagram la bona nova. Des de tan avall de Balmes no es veu gaire. Faig zoom. x2. No, més, que no es veu. x3. x4. x6. Ara sí que es veu. Només una mica, però. Ampliant-ho tant se’m pixela la imatge i no es distingeix gaire la neu. Quina merda de foto. És igual, no la penjo. Però jo ja sé que he vist la neu i, a més, vaig equipadíssima per no passar fred en tot el dia.
Deso el mòbil amb la resignació de no haver pogut captar la magnitud de la qüestió. Baixo caminant cap al Gòtic, he d’arribar al despatx abans de les nou, per anar bé. Vaig bé, de fet. Passejo per Barcelona amb la satisfacció d’haver aprofitat, per fi, aquelles peces d’abric de fons d’armari, d’aquelles que et compres un dia perquè val la pena tenir-les per si mai tal. Doncs avui és el dia. És que avui és un dia especial. Vaig fer una bona compra en el seu dia, penso. Aquest anorac realment abriga molt. Potser també perquè ha sortit el sol i la temperatura, malgrat que sigui freda, és agradable. Tampoc tinc fred als peus, aquests mitjons es nota que fan efecte. Com que camino a un ritme lleuger estic entrant en calor a poc a poc. Em descordo l’anorac una mica, millor així. Arribo a Plaça Catalunya i aprofito el semàfor llarguíssim per treure’m la bufanda i guardar-la a bossa. Fa calor tanta llana, millor així. Quina calor, tan abrigada, per l’amor de Déu. Arribo a l’oficina i el primer que faig és obrir les finestres, que corri l’aire, que vinc acalorada. Acalorada i vestida com si hagués de fer un cim d’alta muntanya, no sé què m’ha passat pel cap abans a l’hora de vestir-me. Era important no fer el ridícul i jo ara soc al centre de Barcelona, amb un sol espatarrant, vestida com Tintín al Tibet el dilluns després que hàgim donat per acabats tots els carnavals del país.