10
d'octubre
del
2015
Actualitzat
el
11
d'octubre
a les
19:58h
La descontrolada energia del gènere fantàstic és capaç d’incloure, dins de les seves possibilitats, moltes altres variants que després ajuden a dinamitzar, encara més, un cinema que cada dia té més adeptes. Tal com assegura l’escriptor i investigador Josep Maria Argemí, “la realitat necessita d’esquerdes de màgia i fantasia que la travessin”.
En aquests dos primers dies del Sitges 2015 - Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya, els espectadors han pogut enfrontar-se a dues pel·lícules que, precisament, ajuden a esquerdar des de dintre els fonaments de la realitat amb la figura d'un personatge totpoderós com a màxim protagonista.
Quan els Monty Python juguen a ser Déu
És ben sabut que els còmics integrants de Monty Python mai no varen tenir cap problema en utilitzar qualsevol tema, per polèmic que fos, dins dels seus “gags” salvatges. Això ha continuat cada cop que algun dels seus membres, en solitari, ha portat a terme qualsevol projecte endavant. És aquest el cas de Terry Jones, director de la magistral Absolutely Anything, que arriba a Sitges amb un protagonista de luxe com Simon Pegg, assidu al festival.
La divertidíssima Absolutely Anything ens mostra com un professor mediocre i escriptor frustrat, que interpreta Pegg amb la seva més que coneguda capacitat actoral, rep el poder d’aconseguir fer qualsevol cosa que desitgi quan la Junta Alienígena d’Éssers Superiors decideix utilitzar-lo de rata de laboratori. Si sap fer servir el seu poder per tal de sembrar el bé, el planeta Terra se salvarà. Si no, serà destruïda com més d’un milenar d’altres imperis galàctics que no han superat la prova.
Les hilarants situacions que la pel·lícula descriu són ideals per als més fanàtics dels Monty Python, veus dels quals són usades per a les escatològiques criatures que integren la Junta Alienígena. A més, el film també és una oportunitat perfecta per recuperar el ja desaparegut Robin Williams d’entre els morts. I és que a Absolutely Anything, en l’últim paper que va interpretar l’actor, Robin Williams aporta la seva veu a l’estrambòtic personatge del gos Dennis dins d’una sèrie de moments memorables.
El resultat final és, sens dubte, una de les obres més simpàtiques de Terry Jones, que en el marc d’aquest 48è Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya rebrà el Premi Màquina del Temps. Jones és responsable, d’entre d’altres, de dirigir les obres més antològiques dels Monty Python com són La vida de Brian o El sentit de la vida. El Festival de Sitges celebra, amb la projecció d’Absolutely Anything i amb el prestigiós premi, un mestre sardònic que ha sabut fer de l’humor una arma contra els fonamentalismes de la nostra societat.
Si Déu visqués als suburbis
Menys lluminosa, però igual d’irreverent, se’ns presenta Le tout noveau testament de Jaco Van Dormael, que torna al festival una vegada més després de l’èxit aconseguit amb Mr. Nobody, producció que en el seu moment va ser un trampolí per a l’oscaritzat actor Jared Leto.
Si en la seva anterior pel·lícula Van Dormael s’encarregava de signar un retrat múltiple de les diferents cares que conformen el destí inventat d’un home centenari, a Le tot noveau testament la sàtira carrega contra Déu i el seu “modus vivendi”. Segons aquest nou film, que a vegades utilitza la sordidesa de forma gratuïta, Déu existeix i viu en un barri miserable de Brussel·les amb la seva dona i la seva filla, i es passa tot el dia davant de l’ordinador perdent el temps. Per venjar-se d’aquesta situació irreconciliable, la filla de Déu decideix enviar un “sms” a tots els humans amb les seves dates de defunció.
L’aparell de Van Dormael intenta conjurar un humor volgudament negre amb un embolcall fotogràfic que recorda als universos distòpics de Jean-Pierre Jeunet. Estilísticament, es tracta d’una proposta cinematogràfica que funciona, sobretot gràcies a un deliciós ritme frenètic inicial, però el seu engranatge narratològic acaba perdent força a mesura que la trama avança. Això sí, Le tot noveau testament constata, de bell nou, que Jaco Van Dormael segueix essent “el rei filòsof boig” del setè art, tal com ja havia declarat recentment The Hollywood Reporter.
Si algú pensa que ens trobem amb una obra revolucionària o cridanera s’equivoca, la crítica inherent en Le tot noveau testament és pràcticament inofensiva i, de fet, no molestarà en cap cas als més creients. De fet, veure les reaccions de Déu convertit en un marginat social és un concepte fins i tot atractiu. Segurament Van Dormael perd l’oportunitat de sembrar polèmica, però torna a demostrar la seva magistral eficàcia rere les càmeres.
En aquests dos primers dies del Sitges 2015 - Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya, els espectadors han pogut enfrontar-se a dues pel·lícules que, precisament, ajuden a esquerdar des de dintre els fonaments de la realitat amb la figura d'un personatge totpoderós com a màxim protagonista.
Quan els Monty Python juguen a ser Déu
És ben sabut que els còmics integrants de Monty Python mai no varen tenir cap problema en utilitzar qualsevol tema, per polèmic que fos, dins dels seus “gags” salvatges. Això ha continuat cada cop que algun dels seus membres, en solitari, ha portat a terme qualsevol projecte endavant. És aquest el cas de Terry Jones, director de la magistral Absolutely Anything, que arriba a Sitges amb un protagonista de luxe com Simon Pegg, assidu al festival.
La divertidíssima Absolutely Anything ens mostra com un professor mediocre i escriptor frustrat, que interpreta Pegg amb la seva més que coneguda capacitat actoral, rep el poder d’aconseguir fer qualsevol cosa que desitgi quan la Junta Alienígena d’Éssers Superiors decideix utilitzar-lo de rata de laboratori. Si sap fer servir el seu poder per tal de sembrar el bé, el planeta Terra se salvarà. Si no, serà destruïda com més d’un milenar d’altres imperis galàctics que no han superat la prova.
Simon Pegg, protagonista d'«Absolutely anything»
Les hilarants situacions que la pel·lícula descriu són ideals per als més fanàtics dels Monty Python, veus dels quals són usades per a les escatològiques criatures que integren la Junta Alienígena. A més, el film també és una oportunitat perfecta per recuperar el ja desaparegut Robin Williams d’entre els morts. I és que a Absolutely Anything, en l’últim paper que va interpretar l’actor, Robin Williams aporta la seva veu a l’estrambòtic personatge del gos Dennis dins d’una sèrie de moments memorables.
El resultat final és, sens dubte, una de les obres més simpàtiques de Terry Jones, que en el marc d’aquest 48è Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya rebrà el Premi Màquina del Temps. Jones és responsable, d’entre d’altres, de dirigir les obres més antològiques dels Monty Python com són La vida de Brian o El sentit de la vida. El Festival de Sitges celebra, amb la projecció d’Absolutely Anything i amb el prestigiós premi, un mestre sardònic que ha sabut fer de l’humor una arma contra els fonamentalismes de la nostra societat.
Déu arriba als suburbis, a «Le tout nouveau Testament»
Si Déu visqués als suburbis
Menys lluminosa, però igual d’irreverent, se’ns presenta Le tout noveau testament de Jaco Van Dormael, que torna al festival una vegada més després de l’èxit aconseguit amb Mr. Nobody, producció que en el seu moment va ser un trampolí per a l’oscaritzat actor Jared Leto.
Si en la seva anterior pel·lícula Van Dormael s’encarregava de signar un retrat múltiple de les diferents cares que conformen el destí inventat d’un home centenari, a Le tot noveau testament la sàtira carrega contra Déu i el seu “modus vivendi”. Segons aquest nou film, que a vegades utilitza la sordidesa de forma gratuïta, Déu existeix i viu en un barri miserable de Brussel·les amb la seva dona i la seva filla, i es passa tot el dia davant de l’ordinador perdent el temps. Per venjar-se d’aquesta situació irreconciliable, la filla de Déu decideix enviar un “sms” a tots els humans amb les seves dates de defunció.
L’aparell de Van Dormael intenta conjurar un humor volgudament negre amb un embolcall fotogràfic que recorda als universos distòpics de Jean-Pierre Jeunet. Estilísticament, es tracta d’una proposta cinematogràfica que funciona, sobretot gràcies a un deliciós ritme frenètic inicial, però el seu engranatge narratològic acaba perdent força a mesura que la trama avança. Això sí, Le tot noveau testament constata, de bell nou, que Jaco Van Dormael segueix essent “el rei filòsof boig” del setè art, tal com ja havia declarat recentment The Hollywood Reporter.
Si algú pensa que ens trobem amb una obra revolucionària o cridanera s’equivoca, la crítica inherent en Le tot noveau testament és pràcticament inofensiva i, de fet, no molestarà en cap cas als més creients. De fet, veure les reaccions de Déu convertit en un marginat social és un concepte fins i tot atractiu. Segurament Van Dormael perd l’oportunitat de sembrar polèmica, però torna a demostrar la seva magistral eficàcia rere les càmeres.
Jaco Van Dormael a Sitges. Foto: Adrià Costa