11
de juliol
del
2016
Actualitzat
el
21
de juliol
a les
17:33h
La conjunció entre Steven Spielberg i Roald Dahl sembla una aposta guanyadora si parlem d'imaginació, capacitat de seducció i creació de mons fantàstics que connectin diverses generacions. Però, per ventura dels talents, l'art no és un assumpte matemàtic i la suma de dues mirades úniques no sempre comporta la multiplicació exponencial del geni de cada autor. De fet, l'adaptació d'El meu amic el gegant (The BFG) esdevé, en la seva pròpia història, una paràbola d'ella mateixa.
Protagonitzat per un gegant menut, envellit i a mig fer, malastruc i massa poruc com per plantar cara a la resta de gegants, el film acaba sent una radiografia d'aquesta menudesa feta a base d'emocions de poc gruix i d'efectes visuals sense la inspiració habitual d'un talent fora de mida. En aquest sentit, Spielberg és capaç de passar de la precisió d'El Puente de los espías (2015) –un cop de puny de saviesa i precisió, una demostració de to, d'ambient i de bona mà esquerra per fer l'autòpsia d'un temps d'espionatge i Guerra Freda– a l'ensopiment d'una obra menor com aquesta adaptació de Roald Dahl.
Desconnexió entre cineasta i espectador
El meu amic el gegant es fa petita, minúscula, des de l'aparició de motius recurrents: orfenat, nena solitària i intel·ligent, poc encaix al món dels adults. I aquí és on peca de l'exaltació dels elements més perillosos de "la marca registrada Spielberg": artificiosa, asèptica, sense l'emoció d'un tractament visual enlluernador, sense batec i massa preocupada per la provocació del moment lacrimogen. Elements que el cineasta ha demostrat que sap usar fer ballar en un equilibri sorprenent, i que aquí queden a la mercè d'un espectador amb qui no acaba de connectar mai del tot.
Produïda per Disney i pensada per Amblin, el guió el signa Melissa Mathison, l'autora d'E.T., l'extraterrestre (1982). Lluny d'aquella relació entre nen i ésser d'un altre planeta, que acaba sent una lliçó de cinema pur i estanyament revolucionari, El meu amic el gegant ens porta a una excursió emocionalment fallida entre una nena i un gegant amb aire de pare revingut. El film no arriba a commoure ni un cop acceptada la simbologia que converteix BFG en allò que és Spielberg: un caçador de somnis amb el deure d'unir-los, estimar-los i repartir-los amb responsabilitat.
Per desgràcia, la imatge és només una rèmora maldestre i incompleta d'allò que ha fet reeixir la major part dels seus films, des dels inicis i malgrat alguns excursos. De talent innegable, el rei del cinema es permet el luxe de fer una treva que ens el mostra empetitit entre gegants, com BFG, sense l'espurna màgica que el feia l'autor més gegantí de les emocions més increïbles que pot assimilar el gran públic, sempre amb un èxit descomunal.
Spielberg, durant el rodatge de «The BFG»