«The Two Popes»: el genial retrat humà de les dues cares més antagòniques del Vaticà

Les pel·lícules religioses solen estar molt marcades pel dogmatisme, una alta espiritualitat o biografies de persones de fe que van marcar la història. La falta de cinema sobre el misticisme i la importància d'una institució com El Vaticà (a excepció de les obres de Paolo Sorrentino) ha marcat la indústria durant molts anys. És per això mateix que The Two Popes, produïda íntegrament per Netflix, arriba com una benedicció cinematogràfica en temps de desafecció religiosa arreu del planeta. La mirada reposada d'un mestre de la direcció com Fernando Meirelles (autor de l'excel·lent Ciutat de Déu) ens trasllada al període del papat de Benet XVI, la seva renúncia i el paper de Jorge Bergoglio, convertit després en el papa Francesc.

El duel interpretatiu entre Anthony Hopkins (Ratzinger) i Jonathan Pryce (Bergoglio) és de màxima categoria. El guió és la segona pedra angular que apuntala una magnífica obra, de la mà d'Anthony McCarten, on s'exploren els costats menys populars de cadascun dels dos sants pares. De Bergoglio aborda el seu paper en la dictadura argentina de Videla i el pas com a màxim representant dels jesuïtes a l'Argentina. En canvi, de Ratzinger es destaca un costat molt més humà, càlid, en contraposició amb la seva figura freda, pròxima al nazisme en la seva joventut i d'un conservadorisme extrem en el dogma de l'Església.

Les dues perspectives més antagòniques del posicionament del Vaticà, de com propagar la fe catòlica, s'exposen a través d'una batalla dialèctica impressionant enmig dels millors escenaris possibles. Des de la residència d'estiu del Papa fins a la Capilla Sixtina, Meirelles es mou a través de les dècades per explicar els contexts de dues de les figures més importants del catolicisme al segle XXI. És un plaer veure una pel·lícula tan ben relatada, amb un metratge tan ben dirigit i una banda sonora del tot original, en situació i escenari, sobre un tema que genera tantes butllofes i divisions.