21
de juny
de
2021, 11:53
Actualitzat:
11:53h
Interessant entrevista ahir al vespre a TV3 al major dels Mossos, Josep Lluís Trapero. Interessant, d’entrada, per insòlita. Estaria bé investigar si és habitual a altres països que el cap de la policia sigui entrevistat al prime time de la televisió pública. La justificació, la rellevància informativa i periodística, està fora de tot dubte.
El processament i judici de l’Audiència Nacional, l’acusació de sedició i desobediència pels fets de l’1 d’octubre, ha marcat a foc la seva carrera. També, és clar, l’absolució i posterior restitució al lloc de feina que va perdre amb l’aplicació del 155. Una conversa amb Trapero no només dona de si en termes de la seva trajectòria recent sinó que també en termes temàtics molt connectats amb les preocupacions de l’opinió pública catalana: l’actuació dels mossos en els desnonaments, el control polític del cos, la sempre polèmica Brigada Mòbil...
La primera sorpresa va ser l’entrevistadora: Fàtima Llambrich, responsable de la informació de successos i policia dels serveis informatius de TVC. Caram, quina bona iniciativa confiar-li a ella aquesta tasca, una entrevista tan sensible i prometedora, en lloc de fer-ho a una cara visible de l’emissora, a un càrrec més institucional que no pas injectat d’expertesa com ella.
De qui va ser la decisió? Em queda el dubte. Podria ser que Trapero acceptés l’entrevista només si li feia la periodista a qui, suposo, deu conèixer bé i li deu tenir la confiança suficient per a acceptar una "raresa" tan notòria com ser entrevistat a TV3, amb tot el que té d’innegable personalisme.
En general, l’entrevista no ens va aportar excessives novetats. L’interès essencial va ser estrictament allò que deia sinó més aviat poder-lo escoltar, el plaer de la conversa, la rellevància del seu simbolisme perpetu i la construcció del seu mite popular forjat, sobretot, per la gestió del 17A.
L’arrencada va ser un pèl dubitativa, amb un rumb incert i massa viratges espaciotemporals. La bona entesa d’entrevistat i entrevistadora va ser una bona aliada, un bàlsam per centrar la conversa a nivell tonal i rítmic. Dards contra Pérez de los Cobos, contra la "no ingenuïtat" dels polítics que van comandar l’1-O i contra les clavegueres de l’estat es van combinar amb el relat del gran desgast personal que han suposat per ell els últims tres anys i amb la revelació d’instants bonics com la celebració de la recent paternitat.
S’hauria agraït un plus més de preguntes compromeses/arriscades en la línia de la de l’actualització del protocol dels desnonaments i més incidència en la gran incògnita històrica del cos dels Mossos d’Esquadra: la sensació d’etern descontrol polític que destil·la, la percepció que ningú té potestat 100% efectiva per fiscalitzar-los, la sensació d’impunitat que capta el comú dels mortals sempre que hi ha una càrrega desproporcionada de la Brimo.
En resum, una benvinguda raresa, espurnejada d’interès, amb un to tranquil, un entrevistat eloqüent i sincer, alguna absència temàtica empipadora i una certesa més abstracta que no pas concreta: els últims cinc, sis, set anys viscuts a Catalunya molt improbablement ens beneficiaran.
El processament i judici de l’Audiència Nacional, l’acusació de sedició i desobediència pels fets de l’1 d’octubre, ha marcat a foc la seva carrera. També, és clar, l’absolució i posterior restitució al lloc de feina que va perdre amb l’aplicació del 155. Una conversa amb Trapero no només dona de si en termes de la seva trajectòria recent sinó que també en termes temàtics molt connectats amb les preocupacions de l’opinió pública catalana: l’actuació dels mossos en els desnonaments, el control polític del cos, la sempre polèmica Brigada Mòbil...
La primera sorpresa va ser l’entrevistadora: Fàtima Llambrich, responsable de la informació de successos i policia dels serveis informatius de TVC. Caram, quina bona iniciativa confiar-li a ella aquesta tasca, una entrevista tan sensible i prometedora, en lloc de fer-ho a una cara visible de l’emissora, a un càrrec més institucional que no pas injectat d’expertesa com ella.
De qui va ser la decisió? Em queda el dubte. Podria ser que Trapero acceptés l’entrevista només si li feia la periodista a qui, suposo, deu conèixer bé i li deu tenir la confiança suficient per a acceptar una "raresa" tan notòria com ser entrevistat a TV3, amb tot el que té d’innegable personalisme.
En general, l’entrevista no ens va aportar excessives novetats. L’interès essencial va ser estrictament allò que deia sinó més aviat poder-lo escoltar, el plaer de la conversa, la rellevància del seu simbolisme perpetu i la construcció del seu mite popular forjat, sobretot, per la gestió del 17A.
L’arrencada va ser un pèl dubitativa, amb un rumb incert i massa viratges espaciotemporals. La bona entesa d’entrevistat i entrevistadora va ser una bona aliada, un bàlsam per centrar la conversa a nivell tonal i rítmic. Dards contra Pérez de los Cobos, contra la "no ingenuïtat" dels polítics que van comandar l’1-O i contra les clavegueres de l’estat es van combinar amb el relat del gran desgast personal que han suposat per ell els últims tres anys i amb la revelació d’instants bonics com la celebració de la recent paternitat.
S’hauria agraït un plus més de preguntes compromeses/arriscades en la línia de la de l’actualització del protocol dels desnonaments i més incidència en la gran incògnita històrica del cos dels Mossos d’Esquadra: la sensació d’etern descontrol polític que destil·la, la percepció que ningú té potestat 100% efectiva per fiscalitzar-los, la sensació d’impunitat que capta el comú dels mortals sempre que hi ha una càrrega desproporcionada de la Brimo.
En resum, una benvinguda raresa, espurnejada d’interès, amb un to tranquil, un entrevistat eloqüent i sincer, alguna absència temàtica empipadora i una certesa més abstracta que no pas concreta: els últims cinc, sis, set anys viscuts a Catalunya molt improbablement ens beneficiaran.