«Volíem riure, volíem viure»: el comiat a Camarasa

“Han vingut escriptors, editors i policies”, m’ho diu el periodista i escriptor Toni Iturbe, que és qui primer veig quan arribo al tanatori de Les Corts. I, de seguida, penso que tot està en ordre, que tot està com li agradaria al Paco. És el dia del funeral del Paco Camarasa, el dia que els que el van estimar l’acomiaden, el dia que els que el vam conèixer i apreciar li diem fins aviat, el dia en què Barcelona i la Barceloneta sentiran que els falta algú, però continuaran endavant perquè la novel·la continua.

Camarasa va obrir la Negra y Criminal del carrer de la Sal l’any 2002 perquè desitjava una aventura i perquè li semblava que el gènere negre necessitava un temple laic. Ja sabeu, el gènere negre, aquell gènere en què es mata, s’estima i es fa l’amor de la manera més romàntica possible. Aquell gènere en què els detectius busquen i descobreixen coses que canvien vides. I les seves també canvien. Aquell gènere que passa als barris i als pisos, i als lavabos enrajolats fins a mitja paret i a les rebotigues i als restaurants de cuina casolana i als bars de mala mort on tothom se sent sol. I tothom fa bé de sentir-se sol perquè de veritat estan sols.

Abans d’escoltar les paraules d’amor dels seus amics, tots els assistents a la sala gran de Les Corts vam escoltar les paraules d’amor d’Ovidi Montllor. Valencià que ja no hi és parlant a un valencià que se’n va. I les clares paraules dels amics s’adreçaven al Paco i sobretot van voler adreçar-les a la Montse, la seva companya inseparable de camí. Mentre sonava Ovidi vèiem fotos projectades. Fotos de joventut, de manifestacions a València, de la universitat, d’un jove amb melenes i la foto del Che penjada a la paret, del Paco amb Manuel Vázquez Montalbán. L’ànima poètica de Carvalho treia el cap.

Pepe Gálvez va voler recordar-se dels anys de joventut a València. De la lluita, de la política, de la injustícia, de la por: “Volíem riure, volíem viure”, quina manera més bonica de dir-ho. Paco el Ciego, li deien, perquè portava unes ulleres tan gruixudes que semblaven prismàtics: “Els derrotats som invencibles”. Sensacional la sentència d’Andreu Martín, un altre amic de l’ànima: “Un funeral és una manifestació de protesta. Estic aquí per a protestar, perquè no he pogut donar-li ni dir-li al Paco tot allò que volia”. “Por la caída del régimen”, així brindava sempre Montalbán i així brinda Martín per Camarasa. O Camarada, millor dit. Daniel, el fill de MVM, s’ho mira dret des del fons de la sala. Somriu, de tant en tant. 

Després que Manel Barceló llegeixi un oportú conte de Dashiell Hammett pel qual el comitè de McCarthy va acusar de comunista l’autor d’El falcó maltès, és la Charo –quin nom tan montalbanià oi?- qui glossa amb emoció la humanitat de Paco i se’n recorda d’una de les seves feines més estimades: els clubs de lectura. “Ell ens va ensenyar a llegir, sempre respectava les nostres opinions, ens feia sentir que comptàvem, era una enciclopèdia riallera, no ens n’acomiadarem mai”. 

Que sensacional que et recordin perquè has fet tantes coses bones relacionades amb els llibres, amb la literatura, amb el gust per la vida, amb els brindis eterns que s’eleven al cel i perduren a la memòria dels que t’han estimat.