Zoo plega veles aquest dissabte amb un concert al Pirata Beach Fest, de Gandia, i la pregunta de per què ho deixa ara que ha aconseguit allò que tants artistes persegueixen debades tota la vida és pertinent i convida fins i tot a teoritzar sobre com l’escala de valors evoluciona d’una generació a l’altra. La música en català, i en particular al País Valencià, no va sobrada d’artistes que trenquin barreres de públic com ho ha fet Zoo, un grup que ha reunit (dos cops) 15.000 persones a Barcelona (Palau Sant Jordi i Fòrum) i, més difícil encara, 8.000 a Madrid (WiZink Center).
En les entrevistes d’aquests darrers mesos, Toni Sánchez, Panxo, n’ha donat les raons. Ha parlat d’una sensació de culminació artística assolida amb el darrer àlbum, Llepolies. Ha insinuat que tal vegada li agradaria canviar d’estil musical. S’ha referit al moment vital d’uns músics que ja ronden la quarantena i han format famílies. Ha arribat a dir (al Canal Red) que els artistes que encara trepitgen els escenaris als setanta anys potser ho fan perquè no tenen altra cosa a fer, una vida a la qual tornar (afirmació un xic agosarada). Ha defensat el dret a la peresa. I ha confessat que, malgrat tot, de tant en tant encara li'n venen dubtes.
Les cavil·lacions del Panxo van en línia amb una idea que ha anat agafant força en els darrers anys, segons la qual la feina no s’ha de col·locar al centre de les nostres vides. Sembla que és la resposta, sobretot dels més joves, a una percepció del món on no hi ha gaire a pelar: guerres, epidèmies, precarietats, abusos, injustícies... Tot està tan malament, oi? Res, però, que sigui tan profundament nou, en realitat, si prenem una perspectiva històrica. I Zoo sap que si ha arribat allà on ha arribat, no és perquè hagi tirat la tovallola abans de començar, ni perquè hagi pensat que la feina no s’ha de col·locar al centre de les nostres vides. L’obra que deixa, i les fites que ha assolit, representen, de fet, una esmena total a aquesta frase.
En la decisió de plegar flota una lectura de l’èxit com si fos un fet negatiu, entenent-lo com un monstre que et degrada i et limita, en lloc de tot el contrari, un estat envejable que t’hauria de servir per fer allò que abans se’t privava. Però no saber gestionar els nostres triomfs és un tret que té a veure amb certa psique col·lectiva d’aquest país nostre. Trencar un grup quan és a dalt de tot serà molt punk i molt antisistema, i sol ser vist com un acte heroic, conseqüent, noble, pel qual tothom et donarà copets a l’esquena, perquè els agradarà pensar que ets com ells, un més de la comunitat.
I pot ser llaminer pensar que a la vida pots ser moltes més coses, i reinventar-te i tota la pesca, però quan n’has fet una d’excepcional, és molt difícil que passi el temps i no miris cap enrere i t’adonis de la importància d’allò que un dia vas ser capaç de fer. Tants grups com hem vist separar-se, perquè havien “completat un cicle”, i reunir-se uns quants anys després, passat ja el moment de la màgia.
Però bé, Zoo tanca la paradeta aquest dissabte i ells deuen saber l’abast profund de la seva decisió a cadascuna de les petites escales personals. Toca agrair-los la feina feta, el seu invent d’una música amb arrels i modernitat, per ballar amb les dents serrades, festiva i amb mala bava. Aquest divendres hem sabut que el president Carlos Mazón ha suprimit la conselleria de Cultura, i em sembla que els nois de Zoo no podrien haver triat un moment més oportú perquè comencem a enyorar-los i a desitjar que apareguin cinquanta grups com ells.