10
de gener
de
2024, 14:10
Actualitzat:
14:22h
La vida de César Alierta, expresident de Telefònica, s'ha aturat aquest dimecres a Saragossa, on va néixer el 1945. Amb ell se'n va potser l'exponent més elaborat de la fornada d'empresaris que van conquerir el poder econòmic a Espanya durant el mandat de José María Aznar. Amb una trajectòria que ho explica quasi tot de com s'han gestat les elits econòmiques a Espanya, durant i després del franquisme.
El llistat de responsabilitats, honors i dignitats que ha atresorat Alierta al llarg de la seva vida és inacabable. President de Tabacalera, president de Telefònica, president de Fundació Telefònica, president del Consell Social de la UNED, president del Consell Empresarial per la Competitivitat, primer espanyol que va obtenir la medalla d'or de l'American Society, cinquè millor executiu del món segons els lectors de Global Telecoms Business -superant així noms com Steve Jobs-, membre de la Reial Acadèmia de Ciències Econòmiques i Financeres, doctor honoris causa per la Universitat Pontifícia de Salamanca... I Medalla d'Or de la ciutat de Saragossa. Perquè ell sí que va ser profeta a la seva terra.
Tot i que va cursar estudis de Dret, molt aviat va encarrilar les seves passes cap al món de les finances. Es va poder permetre un màster a la Columbia Business School, a Nova York, una fita que en aquells anys estava a l'abast de molt poques persones, i encara més a l'Espanya franquista d'aleshores. Però és que Alierta pertanyia al bàndol dels qui havien guanyat la Guerra Civil. El seu pare, Cesáreo Alierta, s'havia presentat voluntari per combatre només esclatar l'aixecament militar del 18 de juliol, i va enrolar-se a la Legió. Després faria diners, seria president del Saragossa (durant el seu mandat es va construir l'estadi de la Romareda) i alcalde de la ciutat entre 1966 i 1970. El futur president de Telefònica partia d'una bona base.
Va entrar com a analista financer al Banc Urquijo, que sempre va ser una escola de joves líders. A partir d'aquí va penetrar en el teixit de les estructures financeres fins esdevenir president de l'Associació Espanyola del Mercat de Valors. Els Alierta i els Pizarro, una altra família benestant aragonesa, treballaven plegats i qui va ser president d'Endesa, Manuel Pizarro, li va acabar d'engreixar els vincles amb Rodrigo Rato, destinat a ser l'home fort de la política econòmica des del primer govern del PP, sota la batuta d'Aznar.
L'exlíder del PP el fa president de Tabacalera, que va privatitzar, en un procés que s'havia iniciat ja en els darrers temps dels governs de Felipe González. L'any 2000, després que un altre empresari de l'aznarisme, Juan Villalonga (l'antic company de pupitre d'Aznar), ensopegués a Telefònica, Rato es va fer fort defensant la candidatura d'Alierta, que va ser designat per dirigir l'operadora de telecomunicacions.
Alierta ho va fer millor que Villalonga, qui, encegat pel triomf, va quedar empastifat per l'escàndol de les stock options. Aznar no es podia permetre un cas així quan lluitava per convertir la seva raquítica majoria al Congrés en una d'absoluta, que va assaborir el 2000. Alierta va ser triat president de Telefónica. Ja era al consell, on s'hi va estar vint anys. Allí va teixir relacions interessants amb la flor-i-nata de la classe econòmica, com amb Isidre Fainé, un altre incombustible, que seia també al consell. Bé, Fainé hi havia arribat abans.
César Alierta va culminar la privatització de Telefònica. Però va fer més: va demostrar dots estratègiques, va veure venir les transformacions en el sector, va teixir aliances -amb l'ajuda d'una habilitat i simpatia en la diplomàcia personal que ningú li ha negat- i va convertir la companyia en la quarta operadora mundial. Per fer-li justícia, s'ha d'admetre que va voler ser més que un simple empresari de l'aznarisme. L'any 2016, amb 71 anys, va renunciar, donant-se el gust de designar successor, José María Álvarez-Pallete.
Com molts altres membres insignes de l'establishment econòmic, Alierta també ha trepitjat els jutjats. Va ser amb motiu del cas Tabacalera, un episodi que ha esquitxat de corrupció la seva biografia. Però, també com sol succeir en aquest Estat, en va sortir relativament indemne. Va ser denunciat per suposat ús d'informació privilegiada després d'una operació de compra d'accions sent president de la companyia. Però tot en aquest cas va ser singular: la llarguíssima instrucció, el temps que va trigar el jutge instructor a admetre a tràmit la denúncia, la sorprenent retirada de l'acusació popular de l'Associació d'Usuaris de Serveis Generals de Banca i Borsa...
No va ser fins al 2009 que l'Audiència Provincial de Madrid va considerar demostrat el delicte d'ús d'informació privilegiada en una operació en què Alierta es va embutxacar 1,86 milions d'euros. La jutgessa (la futura alcaldessa Manuela Carmena) va assumir els arguments de la Fiscalia Anticorrupció, però tot seguit va declarar la prescripció del delicte.
El dirigent empresarial va ser un dels símbols de les portes giratòries i de les maneres en què es comporta l'elit dirigent espanyola. Telefónica va ser amb ell una gran casa d'acollida d'expolítics, familiars de polítics i antics aliats caiguts en desgràcia. Així, va fitxar Rato quan l'exvicepresident havia iniciat la seva caiguda lliure. Va contractar Iñaki Urdangarin quan aquest vivia a Washington. Va col·locar la dona de Mariano Rajoy i una germana d'Aznar.
Diuen que aquest home que ha tastat com molt pocs el poder real, va decidir reinventar-se a la mort de la seva dona, el 2015, que el va deixar abatut. Després va recuperar ànims amb una relació amb Isabel Sartorius -antiga parella de Felip VI-, que tots dos van dur amb discreció. Els anys últims ha ocupat part del seu temps col·laborant, sent president de la Fundació Telefònica, amb tasques socials al Tercer Món, establint una bona relació amb el papa Francesc. I és que l'últim caprici del poderós de sempre és mostrar-se un filantrop a les acaballes.
El llistat de responsabilitats, honors i dignitats que ha atresorat Alierta al llarg de la seva vida és inacabable. President de Tabacalera, president de Telefònica, president de Fundació Telefònica, president del Consell Social de la UNED, president del Consell Empresarial per la Competitivitat, primer espanyol que va obtenir la medalla d'or de l'American Society, cinquè millor executiu del món segons els lectors de Global Telecoms Business -superant així noms com Steve Jobs-, membre de la Reial Acadèmia de Ciències Econòmiques i Financeres, doctor honoris causa per la Universitat Pontifícia de Salamanca... I Medalla d'Or de la ciutat de Saragossa. Perquè ell sí que va ser profeta a la seva terra.
Tot i que va cursar estudis de Dret, molt aviat va encarrilar les seves passes cap al món de les finances. Es va poder permetre un màster a la Columbia Business School, a Nova York, una fita que en aquells anys estava a l'abast de molt poques persones, i encara més a l'Espanya franquista d'aleshores. Però és que Alierta pertanyia al bàndol dels qui havien guanyat la Guerra Civil. El seu pare, Cesáreo Alierta, s'havia presentat voluntari per combatre només esclatar l'aixecament militar del 18 de juliol, i va enrolar-se a la Legió. Després faria diners, seria president del Saragossa (durant el seu mandat es va construir l'estadi de la Romareda) i alcalde de la ciutat entre 1966 i 1970. El futur president de Telefònica partia d'una bona base.
De la mà de Rato
Va entrar com a analista financer al Banc Urquijo, que sempre va ser una escola de joves líders. A partir d'aquí va penetrar en el teixit de les estructures financeres fins esdevenir president de l'Associació Espanyola del Mercat de Valors. Els Alierta i els Pizarro, una altra família benestant aragonesa, treballaven plegats i qui va ser president d'Endesa, Manuel Pizarro, li va acabar d'engreixar els vincles amb Rodrigo Rato, destinat a ser l'home fort de la política econòmica des del primer govern del PP, sota la batuta d'Aznar.L'exlíder del PP el fa president de Tabacalera, que va privatitzar, en un procés que s'havia iniciat ja en els darrers temps dels governs de Felipe González. L'any 2000, després que un altre empresari de l'aznarisme, Juan Villalonga (l'antic company de pupitre d'Aznar), ensopegués a Telefònica, Rato es va fer fort defensant la candidatura d'Alierta, que va ser designat per dirigir l'operadora de telecomunicacions.
Alierta ho va fer millor que Villalonga, qui, encegat pel triomf, va quedar empastifat per l'escàndol de les stock options. Aznar no es podia permetre un cas així quan lluitava per convertir la seva raquítica majoria al Congrés en una d'absoluta, que va assaborir el 2000. Alierta va ser triat president de Telefónica. Ja era al consell, on s'hi va estar vint anys. Allí va teixir relacions interessants amb la flor-i-nata de la classe econòmica, com amb Isidre Fainé, un altre incombustible, que seia també al consell. Bé, Fainé hi havia arribat abans.
César Alierta va culminar la privatització de Telefònica. Però va fer més: va demostrar dots estratègiques, va veure venir les transformacions en el sector, va teixir aliances -amb l'ajuda d'una habilitat i simpatia en la diplomàcia personal que ningú li ha negat- i va convertir la companyia en la quarta operadora mundial. Per fer-li justícia, s'ha d'admetre que va voler ser més que un simple empresari de l'aznarisme. L'any 2016, amb 71 anys, va renunciar, donant-se el gust de designar successor, José María Álvarez-Pallete.
Delicte d'informació privilegiada
Com molts altres membres insignes de l'establishment econòmic, Alierta també ha trepitjat els jutjats. Va ser amb motiu del cas Tabacalera, un episodi que ha esquitxat de corrupció la seva biografia. Però, també com sol succeir en aquest Estat, en va sortir relativament indemne. Va ser denunciat per suposat ús d'informació privilegiada després d'una operació de compra d'accions sent president de la companyia. Però tot en aquest cas va ser singular: la llarguíssima instrucció, el temps que va trigar el jutge instructor a admetre a tràmit la denúncia, la sorprenent retirada de l'acusació popular de l'Associació d'Usuaris de Serveis Generals de Banca i Borsa... No va ser fins al 2009 que l'Audiència Provincial de Madrid va considerar demostrat el delicte d'ús d'informació privilegiada en una operació en què Alierta es va embutxacar 1,86 milions d'euros. La jutgessa (la futura alcaldessa Manuela Carmena) va assumir els arguments de la Fiscalia Anticorrupció, però tot seguit va declarar la prescripció del delicte.
El dirigent empresarial va ser un dels símbols de les portes giratòries i de les maneres en què es comporta l'elit dirigent espanyola. Telefónica va ser amb ell una gran casa d'acollida d'expolítics, familiars de polítics i antics aliats caiguts en desgràcia. Així, va fitxar Rato quan l'exvicepresident havia iniciat la seva caiguda lliure. Va contractar Iñaki Urdangarin quan aquest vivia a Washington. Va col·locar la dona de Mariano Rajoy i una germana d'Aznar.
Diuen que aquest home que ha tastat com molt pocs el poder real, va decidir reinventar-se a la mort de la seva dona, el 2015, que el va deixar abatut. Després va recuperar ànims amb una relació amb Isabel Sartorius -antiga parella de Felip VI-, que tots dos van dur amb discreció. Els anys últims ha ocupat part del seu temps col·laborant, sent president de la Fundació Telefònica, amb tasques socials al Tercer Món, establint una bona relació amb el papa Francesc. I és que l'últim caprici del poderós de sempre és mostrar-se un filantrop a les acaballes.