La bossa de resistència de Molló

Vehicles militars republicans abandonats al coll d'Ares. Foto: Cedida Antoni Llagostera

La Guerra Civil al Ripollès, i per tant a Catalunya, no va acabar el 10 de febrer com anunciaven els franquistes sinó el 13 de febrer. En aquest sentit un dels informes d' El document de Prats, Informe sobre l’Èxode a Prats de Molló del 27 de gener al 16 de març de 1939 (2009) esmenta clarament que “el 13 de febrer, les tropes del general Franco planten la bandera a la frontera; el sentinelles espanyols franqusistes estableixen contacte amb la tropa francesa”.

Durant tres dies (entre els 10 i 13 de febrer de 1939), es va mantenir una bossa d’homes i tropes republicanes a la zona de Molló i Beget, a la part alta de la vall de Camprodon. Les fonts periodistiques franceses ( L’Independent , 14 febrer 1939) parlen de la “ poche de Mollo ”. ElRipollès.info s'afegeix a la commemoració amb una sèrie de reportatges sobre el 75è aniversari de la fi de la Guerra Civil a la comarca publicant una versió adaptada dels articles d'Antoni Llagostera, president del Centre d'Estudis Comarcals del Ripollès.

Les causes de la lenta ocupació

L'ocupació de Camprodon es va produir el 10 de febrer. El “parte” franquista explicita clarament l’abast de la zona ocupada al Ripollès aquell dia: “Nuestras tropas continúan sin descanso la liberación de la pequeña parte de Cataluña próxima a la frontera francesa que aún no ha sido recorrida por los soldados españoles. Durante la noche pasada fue ocupado Camprodón, de gran importancia militar, y en el día de hoy se ha llevado a cabo la ocupación de Planes y Planoles y otros pueblos y posiciones próximos a Tossas. También ha sido alcanzada la frontera en otro punto importante, con la ocupación de la ciudad de Puigcerdá”.

Així doncs al Ripollès la resistència republicana va ser molt notable en els darrers dies davant del lent avanç de les tropes franquistes. Molt segurament, la situació va ser causada, a parts iguals, a la resistència militar programada pel general Vicente Rojo Lluch (1894-1966) a la línia del Ter –amb voladures de ponts a punts com Roda, Sant Quirze, Ripoll i Sant Joan-, que no va existir de cap manera a la zona empordanesa, però que va mantenir una certa consistència al Ripollès; com a la passivitat del bàndol franquista davant un victòria sense retorn.

Vicente Rojo havia estat el militar més capaç de les tropes republicanes. Havia estat el cap d'Estat Major de la defensa de Madrid el 1936 i era el cap d'Estat Major Central de les Forces Armades i cap d'Estat Major de l'Exèrcit de Terra des de 1937. La qualitat de les tropes republicanes en retirada a la zona, les del front del Segre, també va ser molt segurament un factor afegit. I, no cal tampoc deixar d’admetre que l’avanç franquista a la zona no necessitava empènyer ja que la zona encara no alliberada pels autodenominats “nacionals” no era ofensivament operativa.

Una mostra del nivell combatiu de les tropes situades a la bossa de Molló n’és el que explica Jorge M. Reverte a La caída de Catalunya : “12 de febrero. El sargento Luis Royo y cuarenta de sus compañeros de la 224 brigada reciben por un enlace el aviso de que ya pueden pasar la frontera por el coll de Ares, hacia Prats de Molló. Antes de cruzar, forman, y penetran en territorio francés al ritmo que marca el Himno de Riego. Royo va montado en su caballo, que ha conservado durante toda la retirada. Pero un gendarme francés lo tira del caballo dándole un culatazo”.

I continua: “No es una recepción muy cariñosa. Royo nunca volverá a vivir en su ciudad, Barcelona. Se negará a vivir allí con Franco en el poder. Él es un republicano que no aspira a que le perdonen por serlo. Su destino seguirá siendo el de un guerrero. Se alistará en la Legión Extranjera, luchará en África contra los norteamericanos en nombre del gobierno de Vichy, y en Francia, con el uniforme de la división Leclerc, formará parte del contingente de españoles que liberará París en 1944, la 9 compañía. Su tanque llevará el nombre de una batalla de la guerra española: Madrid”. El sargent republicà va ser un un dels homenatjats a París el 24 de febrer de 2010 com a supervient de “La Nueve” (o neuvième , en francès), la unitat de les forces franceses que comandava el general Philippe Leclerc de Hauteclocque, la segona divisió blindada, que van alliberar París el 24 d'agost de 1944, formant part del tercer exèrcit nord-americà dirigit pel general Georges Patton.

Un altre testimoni de pas pel coll d’Ares recollit per Revert en el seu llibre: “Bartolomé Marí, el oficial de Transmisiones de la 124 brigada, de la 27 división, utiliza el truco de la cantimplora para poder pasar su pistola a Francia. Es de los últimos en cruzar porque forma parte de los que han intentado resistir el máximo de tiempo con la esperanza de organizar bien la retirada y acabar viajando al frente del centro y para reemprender allí la guerra. Comunistas aún plenos de fe en las posibilidades de triunfo de la República. Su contingente es ya muy pequeño. De los seiscientos hombres con que contaba su batallón, quedan muy pocos al llegar a Prats de Molló. Casi todos los nuevos reclutas se han ido quedando por el camino, han vuelto a sus pueblos confiando en que el castigo por ser soldados del Ejército Popular no sea muy severo. Marí no quiere entregarse a Franco. Desea continuar combatiendo. Pero el destino le reserva la peor de las pruebas. No luchará contra Franco, sino contra la más sádica de las versiones del fascismo: los campos de exterminio alemanes. Pasará cuatro años en Mauthausen”.

La quantitat de soldats republicans aplegats a la bossa de Molló és incerta, encara que un dels informes d'El document de Prats, esmenta que “del 8 al 12 de febrer passen per casa nostra 37.000 soldats amb els seus quadres de comandament”. En el mateix llibre s'esmenta que “el dia 13 de febrer a les 14 hores un destacament de l'exèrcit rebel arriba a la frontera i és rebut a coll d'Ares per dos Guàrdies Mòbils. Un cop pres contacte i reconeguda la línia fronterera. se'n tornen en direcció a Molló. Cap a les 16 hores del mateix dia jo he acompanyat el Sr. Director i el Sr. Inspector Principal fins a coll d'Ares”.

Tenim, doncs clarament fixats les dades de la retirada al Ripollès, entre el 5 de febrer (ocupació de Palmerola, al sector de Berga) i el 13 de febrer de 1939, així com la importància militar de la bossa de Molló, que va resistir tres dies més del que oficialment s'ha dit i la propaganda franquista s'ha encarregat d'anar difonent abastament en la seva història sempre plena de mentides o “mitges veritats”.