En la seva edició d’enguany, el Tour de França, una de les competicions esportives amb més ressò internacional, va sortir, per segona vegada en la seva història, des del País Basc. Després que Sant Sebastià acollís el Grand Départ de la ronda francesa el 1992, en l’edició més europea del Tour, celebrada tot just després de la signatura del Tractat de Maastricht, aquest 2023 ha estat Bilbao qui ha vist com la caravana de la cursa ciclista més important del món prenia la sortida des dels seus carrers.
Les tres etapes basques que han marcat l’inici del Tour d’enguany han posat en evidència que el pas de la competició per un determinat territori és, al marge d’una excel·lent operació comercial i publicitària, una ocasió immillorable per internacionalitzar una reivindicació política, com és el cas de la lluita per la sobirania del País Basc. Durant els tres dies en què els corredors han transitat per les carreteres basques han estat incomptables les ikurriñes que han saludat el seu pas, tot sovint acompanyades de consignes reivindicant la independència basca.
Més enllà d’aquest darrer, el Grand Départ que segurament ha tingut una major significació sociopolítica en la història del Tour és el que va tenir lloc l’1 de juliol de 1987 des de la ciutat de Berlín, aleshores dividida a conseqüència de la guerra freda que tenia en aquesta localitat alemanya un dels seus escenaris preferents.
La sortida des del Berlín-Oest, que es trobava sota sobirania de la capitalista República Federal d’Alemanya, era la novena en la història del Tour de França que es produïa fora de les seves fronteres. La idea de fer sortir la ronda gal·la des de l’estranger s’havia posat per primera vegada en marxa el 1954, quan el Tour va sortir des d’Amsterdam, en bona part per celebrar el procés de construcció europea que durant la dècada dels 50 del segle XX s’havia posat en marxa amb la creació de la Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer (CECA).
El pilot del Tour de França de 1987 circula pels carrers del Berlín-Oest amb la porta de Brandenburg, situada a la part est de la ciutat, de fons Foto: @davidguenel
A Amsterdam la va seguir Brussel·les, el 1958, i posteriorment Colònia, el 1965. Aquest darrer Grand Départ va ser especialment simbòlic, ja que suposava que, dues dècades després de la fi de la Segona Guerra Mundial, el Tour, un dels grans símbols nacionals francesos, decidís començar la seva ruta des d’una ciutat alemanya, certificant així la nova etapa d’amistat francogermànica que s’havia iniciat amb el naixement de la CECA.
La llista de sortides des de l’estranger es va incrementar amb els Grands Départs de Scheveningen, als Països Baixos, el 1973 ; de Charleroi, a Bèlgica, el 1975; de Leiden, també als Països Baixos, el 1978; de Frankfurt, a Alemanya, el 1980; i de Basilea, a Suïssa, el 1982. Cap d’aquests inicis del Tour no va tenir, però, la transcendència geopolítica de la sortida des de Berlín-Oest de l’edició de 1987. En aquella ocasió, el Tour va decidir començar la seva ruta des de la dividida localitat alemanya, on feia un quart de segle que un mur separava la seva població, per tal de contribuir a la celebració del 750è aniversari de la ciutat.
A diferència dels Grands Départs que prèviament havien tingut lloc des de l’estranger, l’operació de 1987 era força més arriscada. En primer lloc, perquè Berlín era la ciutat més allunyada de França des d’on s’havia produït fins aleshores un inici de la cursa. En segon, perquè la situació d’aïllament del Berlín-Oest, completament envoltat per un mur que el separava de la comunista República Democràtica d’Alemanya (RDA), dificultava enormement la circulació de la caravana ciclista que va haver d’organitzar un pont aeri per tal d’evitar haver d’accedir a la ciutat a través dels controls fronterers de la RDA.
Dos ciclistes circulen vora el mur de Berlín, a l’alçada de la porta de Brandenburg Foto: @Lanosport
L’organització va planificar, per l’estada a Berlín-Oest, tres etapes que van recórrer, del dret i del revés, l’enclavament que la RFA tenia a l’interior de l’Alemanya Oriental i que estava completament envoltat pel “mur de protecció antifeixista” construït l’estiu de 1961 per les autoritats comunistes. La cursa va començar amb un pròleg que consistia en una contrarellotge individual de poc més de sis quilòmetres disputada a la mítica esplanada de vora el palau del Reichstag, que se situava, però, a l’altre costat del mur; va continuar amb una etapa en línia de poc més d’un centenar de quilòmetres; i va acabar amb una contrarellotge per equips de quaranta quilòmetres exactes. Totes tres, sempre amb inici i arribada a Berlín-Oest, l’únic municipi que el comboi del Tour va recórrer en aquells tres primers dies.
Més enllà d’un acte esportiu emmarcat en la celebració del 750è aniversari de la ciutat de Berlín, l’inici del Tour va ser també un acte de caràcter geopolític que va reivindicar l’enderrocament del mur de Berlín i la fi de la divisió que Europa vivia des de la Segona Guerra Mundial.
L’1 de juliol de 1987, amb l’inici de la cursa, l’esplanada del Reichstag va acollir un acte inaugural on van participar l’alcalde del Berlín-Oest, Eberhard Diepgen, membre de la CDU, la Unió Demòcrata Cristiana d'Alemanya, i el primer ministre francès, Jacques Chirac, del conservador Reagrupament per la República.
L’alcalde va voler agrair al Tour de França que hagués optat per iniciar la seva ruta des del Berlín-Oest, que va definir com un “oasi de llibertat en el món comunista” alhora que no dubtava a remarcar el caràcter eminentment polític d’una decisió com la de fer sortir la ronda gal·la des dels peus del mur de Berlín: “L’impacte del Tour és molt important a tota Europa i ens n’hem aprofitat per presentar-hi Berlín cosa que fa que aquest esdeveniment no tingui només una dimensió humana sinó també política per aquesta ciutat que assumeix la resistència contra un règim totalitari”.
Després de l’alcalde Diepgen va arribar el torn de Jacques Chirac que va voler imitar els discursos que, en aquest mateix espai, havien realitzat prèviament els presidents nord-americans John Fitzgerald Kennedy i Ronald Reagan. Kennedy hi havia pronunciat, el 1963, el seu famós “Ich bin ein Berliner!”, reclamant la seva condició de berlinès; i Reagan hi havia afirmat, el 12 de juny del mateix 1987, pocs dies abans de l’inici del Tour, una altra sentència per a la història: “Mr. Gorbachev, tear down this wall!”.
Diversos corredors espanyols pugen al mur de Berlín per veure el costat est de la ciutat Foto: @oscarvp83
La reclamació de l’enderrocament del mur de Berlín va ser repetida per Chirac que, igual que Reagan, va exigir a Mikhaïl Gorbatxov, el secretari general del Partit Comunista de la Unió Soviètica, demolir el Teló d’Acer: “De quina millor manera es pot demostrar que regna un nou esperit a Europa que destruint els obstacles que impedeixen, avui, que els ciutadans es trobin com, quan i on vulguin?”.
Si la disputa del Tour pels carrers de Berlín ja tenia un elevat component geopolític, aquest va augmentar quan, després de la primera etapa, el ciclista polonès Lech Piasecki es va vestir de groc convertint-se així en el primer ciclista procedent de l’altre costat del Teló d’Acer en lluir el mític mallot de líder de la ronda francesa. Piasecki, que havia fet el salt al professionalisme el 1986, incorporant-se a les files de l’equip italià Del Tongo-Colnago, era un exitós corredor polonès que podia presumir d’haver guanyat la Cursa de la Pau de 1985, que era considerada com el Tour de França dels països socialistes, així com el campionat del món en ruta en categoria amateur d’aquell mateix any.
La seva gesta, que li va permetre lluir el mallot groc durant dues etapes, va afegir encara més èpica a l’edició de 1987 del Tour que pretenia reivindicar el que passaria poc més de dos anys després del pas de la cursa pel costat del mur de Berlín: la desaparició d’aquell Teló d’Acer que dividia Europa.
El corredor polonès Lech Piasecki, a la dreta de la imatge, vestint el mallot groc de líder durant el Tour de 1987 Foto: @davidguenel
Tot i convertir-se en líder de la prova, el cert és que Piasecki no va tenir cap possibilitat de disputar el triomf final que, curiosament, també va anar a parar a un país que mai fins aleshores havia aconseguit la victòria. El triomf final a París el va assolir l’irlandès Stephen Roche, ampliant així l’àmbit d’influència del ciclisme cap a països que tradicionalment no havien practicat aquest esport.
Curiosament, Roche va certificar la seva victòria, avançant en quaranta segons l’escalador espanyol Perico Delgado, en la contrarellotge que es va disputar la vigília de l’arribada a París, quan l’irlandès va prendre el mallot groc al corredor segovià i es va garantir arribar com a líder als Camps Elisis assolint així la primera victòria d’un excel·lent tríptic que li va permetre, aquell 1987, guanyar el Tour, el Giro i el campionat del món. Una fita que, fins aleshores, només havia estat a l’abast del gran Eddy Merckx.
El triomf de Roche era l’epíleg esportiu a una edició del Tour que va estar marcada pel caràcter geopolític que li va donar el fet de sortir des dels peus del mur de Berlín i de veure com, per primera vegada, un corredor originari d’un país socialista vestia el mallot de líder de la prova. Un evident signe que els temps estaven canviant a Europa com se certificaria el novembre de 1989 amb la caiguda definitiva del mur que havia dividit el continent.