El 23 de febrer de 2025 els ulls del món tenien la seva mirada posada a Beirut. La capital del Líban acollia aquell diumenge la cerimònia fúnebre dedicada a Hassan Nasrallah i a Hashim Safi Al-Din, els líders de Hezbollah que havien estat assassinats cinc mesos abans durant els bombardejos de l’exèrcit israelià contra els barris del sud de Beirut on la milícia xiïta tenia el seu quarter general. Centenars de milers de persones, moltes d’elles arribades d’arreu del planeta, es van aplegar en un acte que pretenia retre homenatge a Nasrallah i que va tenir com a escenari principal l’estadi de la ciutat esportiva Camille-Chamoun.
Aquest estadi, batejat amb el nom del segon president del Líban després de la independència del país, el cristià maronita Camille Chamoun, era, amb una capacitat per a 50.000 espectadors, el més gran del país i des de la seva inauguració, el 1957, havia estat escenari i testimoni de primer ordre de la convulsa història libanesa.
Mentre desenes de milers de persones l’omplien de gom a gom, el Camille-Chamoun va veure com diversos avions de combat israelians el sobrevolaven a baixa altura amb l’objectiu d’atemorir els presents, que tot i així no s’estaven de proclamar la seva voluntat de resistència, tot jurant fidelitat a l’antic secretari general del Partit de Déu cridant a l’uníson "Estem a les teves ordres, Nasrallah!".
El principal recinte esportiu libanès estava presidit, durant la vetllada fúnebre pels principals dirigents de Hezbollah, per quatre banderes. Eren les del Líban, de Palestina, de Hezbollah i l’ensenya roja del Partit Comunista Libanès, una força política nascuda durant la lluita contra el colonialisme i per la independència libanesa que, actualment, comparteix amb la milícia xiïta la posició antiimperialista i l’estratègia de resistència contra l’estat d’Israel.
Així, doncs, sota l’atenta mirada de diversos representants de l’estat del Líban, del president del parlament iranià i del ministre d’afers exteriors de la república islàmica de l’Iran, les desenes de milers de persones que van poder entrar a l’estadi i que l’inundaven amb les banderes grogues de Hezbollah van donar el seu darrer adeu a Hassan Nasrallah, en el funeral més gran que el Líban havia acollit en les seves dues darreres dècades d’història.
En convertir-se en l’escenari del comiat del gran del Partit de Déu, l’estadi Camille-Chamoun afegia un nou episodi històric a la llarga llista d’esdeveniments que l’havien marcat des de la seva construcció, iniciada el 1955 per ordre, precisament, del president libanès que avui li dona nom. En aquella època, el Líban, que feia poc més d’una dècada que havia proclamat la seva independència, era conegut com la "Suïssa de l’Orient Mitjà", fruit de la seva prosperitat econòmica i financera i també per la coexistència pacífica entre les seves diverses comunitats que feien de les seves costes mediterrànies un gran atractiu pel turisme.
En aquell context de bonança, el president Camille Chamoun va encarregar la construcció d’un gran estadi a un prestigiós grup d’arquitectes britànics, el British Trafalgar House Engineering Group, que va aixecar un dels recintes esportius més grans i moderns del Pròxim Orient, evidenciant així perquè el Líban era considerat com "la Suïssa" de la regió i escenificant la modernitat que el país pretenia abraçar.
Aquell nou estadi va ser inaugurat amb un partit que va enfrontar la selecció libanesa amb el FC Petrolul de Ploiești, un equip originari de la Romania socialista, i que va acabar amb victòria local per 1-0, un triomf celebrat en directe pel president Chamoun que no es va voler perdre l’esdeveniment. L’elecció del rival, procedent d’un país comunista, contrastava amb l’orientació ideològica liberal, prooccidental i oposada al panarabisme que mantenia el Líban de Chamoun però evidenciava l’obertura que mantenia en aquella època la "Suïssa del Pròxim Orient".
El Líban perdria aquesta consideració, que l’havia definit durant les primeres dècades després de la seva independència, amb l’esclat de la guerra civil iniciada el 1975 que va transformar el país en un autèntic caos on les diferents milícies armades campaven a plaer. És precisament en el marc d’aquest conflicte, en el que l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP) va jugar un rol major, en el que l’actual estadi Camille-Chamoun va viure la principal tragèdia de la seva història. El 1982, durant el desenvolupament de la que les forces israelianes van batejar com a "Operació Pau per Galilea", una guerra que va suposar la invasió per part del Tsahal del sud del Líban amb l’objectiu d’expulsar d’aquest territori als grups armats palestins que s’hi havien establert, el principal estadi del Líban va ser completament destruït pels bombardejos israelians, que van convertir el recinte en impracticable.
La continuació de la guerra civil libanesa fins a 1990 va fer que la reconstrucció de l’estadi no es plantegés fins a l’arribada de la pau i del govern que, des de 1992, encapçalava el magnat sunnita Rafik Hariri. En tant que primer ministre del Líban, Hariri, que havia fet fortuna com a empresari a l’Aràbia Saudita, va impulsar la completa reforma de l’estadi amb la finalitat de convertir-lo en seu de diverses competicions esportives internacionals que permetessin al país recuperar la posició que, de manera prèvia a la guerra civil, havia tingut en l’escena internacional.
La reconstrucció de l’estadi, que es va completar el 1997, va ser finançada, en bona part, gràcies als petrodòlars provinents de l’Aràbia Saudita i de Kuwait, que es van afegir als fons que el govern libanès va dedicar al projecte. Un cop acabada la reconstrucció, l’estadi va adoptar el nom de Camille-Chamoun, en homenatge al president libanès que, quatre dècades abans, n’havia ordenat la construcció. A més, la ciutat esportiva es va completar amb la construcció d’un pavelló, que acollia partits de bàsquet, d’handbol i de voleibol, que va ser batejat com a Hall Pierre Gemayel, un antic futbolista que havia estat el fundador del Partit de les Falanges Libaneses, una força d’extrema dreta especialment activa durant la guerra civil.
Durant els darrers anys del segle XX, l’estadi Camille-Chamoun es va convertir en l’escenari de grans competicions internacionals que semblaven retornar el Líban a la situació prèvia a 1975. La primera d’aquestes cites van ser els Jocs Àrabs de 1997, durant la inauguració dels quals Rafik Hariri va afirmar, especialment satisfet per poder inaugurar el renovat recinte, "la construcció ha triomfat davant de la destrucció i la pau ha triomfat sobre la guerra". Seguint amb l’optimisme manifestat pel primer ministre, el president libanès, Elias Hraoui, va proclamar, aquella mateixa vetllada: "Des d’aquí, des del Líban, diem al món: els libanesos han retrobat el seu patrimoni i la seva unitat, han tornat per construir el Líban i per celebrar els herois, la joventut i la pau!". Als Jocs Àrabs els va succeir la disputa de la Copa d’Àsia de nacions de futbol de 2000, on el Japó es va imposar a l’Aràbia Saudita en una final celebrada en un estadi Camille-Chamoun ple a vessar que semblava recuperar així la seva vella glòria.
Els temps de pau, però, van durar poc al Líban ja que el juliol de 2006 el país va haver de fer front a un nou conflicte que, en aquesta ocasió, va oposar a la milícia xiïta de Hezbollah, el Partit de Déu, nascuda el 1982 després de la invasió israeliana, amb les forces de l’exèrcit d’Israel. Novament, el Camille-Chamoun va ser víctima de les bombes israelianes, si bé en aquesta ocasió l’impacte només va afectar parcialment algunes de les instal·lacions adjacents a l’estadi.
Recuperat del sotrac que va suposar la Segona Guerra del Líban, el Camille-Chamoun va ser l’escenari, la tardor de 2009, de la sisena edició dels Jocs de la Francofonia, una competició que agrupa els països de parla francesa i que, evidentment, compta amb nombroses antigues colònies gal·les, com és el cas del Líban, entre els seus participants. Acollir aquesta competició servia, doncs, per recordar el passat colonial del Líban i la petjada que França havia deixat en aquest territori.
Molt diferent a aquesta trobada esportiva va ser el darrer gran esdeveniment històric que ha tingut l’estadi com a escenari i que no és altre que el funeral de Hassan Nasrallah, un acte que ha posat en evidència la força que conserva Hezbollah al país i el paper clau que el Camille-Chamoun juga a l’hora d’explicar la història recent del Líban. Una història que massa sovint ha estat marcada per la tragèdia.