Ja era hora que sortís tot. Han estat massa anys de denúncies sense que passés res, fins que algú se n’ha cansat. Segurament algú que també hi té interès personal, algú que pretén asseure’s a la cadira que altres han aconseguit valent-se del seu poder i d’una posició que els ha facilitat encara més la vida a l’hora d’assolir quotes més altes d’influència. La cadira de president d’una federació de futbol és un dels caramels més deliciosos que es poden tastar. Es manegen milions d’euros de pressupost i els controls són mínims. Pots situar al teu costat les persones de màxima confiança, independentment de la seva vàlua professional, que ningú et dirà res. És el teu moment, el teu xalet i els teus quatre anys –com a mínim- per assegurar-te una jubilació.
A les federacions, tant espanyola com catalana, en els últims anys se n’han fet de molt grosses. Falsificació de documents, suplantació d’identitats, desviament de diners d’obres federatives, compravenda irregular de pilotes, construccions d’ascensors únicament per a VIPS, contractació de familiars sense cap títol ni experiència, i en trobaríem desenes. I tot ha acabat saltant pels aires per dos casos mediàtics: el petó no consentit de Luis Rubiales a Jennifer Hermoso en l’entrega de premis del Mundial i la repetició d’eleccions de la Federació Catalana per les denúncies de dos candidats a la presidència. Els escàndols venen de lluny, però el focus s’hi ha posat en aquests darrers mesos.
Durant anys, els presidents i els seus amics s’han sentit impunes per actuar com si la Federació fos seva. A alguns, com Rubiales, els investiguen per haver cobrat i repartit comissions i per adjudicacions sospitoses. D’altres han repartit facilitats als clubs que posaven bona cara i votaven a favor d’allò que el president necessités en les assemblees i, sobretot, a aquells clubs que prestaven el seu aval a la candidatura guanyadora; i han girat l’esquena a aquells que no han cantat les bondats dels dirigents o que s’han mostrat més partidaris d’un altre president. Són les normes. Si t’agraden, perfecte; si no, ja t’espavilaràs.
Però per fi hi ha hagut clubs valents que han decidit fer un pas endavant i denunciar unes irregularitats que un servidor ja va alertar que existien l’any 2016. Ara fa vuit anys, a un digital català vam publicar un article titulat “Tupinada a l’Assemblea General de la Federació Catalana de Futbol”. I el subtítol no deixava lloc a dubtes: “La junta directiva de l'FCF falsifica actes notarials de clubs per assegurar-se més vots favorables”. Exactament, el que, ara, un jutjat de Sabadell investiga arran de la denúncia de diversos clubs, que s’han sentit ultratjats per una presumpta trama de falsificació d’actes notarials que foren utilitzades en el procés electoral a la Federació en favor d’un candidat, tal com va reconèixer el secretari general de la FCF davant l’autoritat judicial.
Queda molt perquè es resolguin els casos, que tot just inicien la seva fase d’instrucció, però hem arribat a un extrem que les institucions ja s’hi han implicat. La FIFA i la UEFA estan a un pas d’intervenir la Federació Espanyola. O convoquen eleccions aviat, o en prendran el control i les convocaran. I a la Catalana, la Generalitat ha donat la raó al candidat Juanjo Isern i reconeix que Joan Soteras va ser president durant un període en el qual no podia ser-ho, just després que el Tribunal Català de l’Esport ordenés la repetició de les votacions a la presidència i declarés no vàlida la victòria de Soteras. En pocs mesos es resoldrà la denúncia d’Isern i se sabrà si l’actual president queda inhabilitat o pot mantenir el càrrec. Un Isern que, per cert, formava part d’aquella la junta directiva d’Andreu Subies assenyalada per l’ús indegut d’actes notarials en les assemblees. Una junta de la qual Soteras n’era l’hereu oficial per la seva posició de vicepresident primer.
Ara, la gran pregunta que queda per resoldre és: les institucions polítiques s’hi posaran seriosament per acabar amb la impunitat dels dirigents federatius? Actuaran en l'àmbit legislatiu per evitar que segueixin convertides en el negoci particular dels qui governen? Hi ha molta feina a fer. Però s’ha de fer. I els polítics en tenen una gran part de responsabilitat que no poden defugir.