La sortida de Xavi Hernández ha fet que al Barça hi hagi corredisses a la recerca d’un nou entrenador. Poc s’imaginava Deco que menys d’un any després de la seva arribada com a director esportiu es trobaria, en escassos quatre mesos de diferència, amb la renovació de Xavi i el seu grup de tècnics i amb una posterior dimissió a mitja temporada, amb la Lliga i la Champions encara per jugar-se. A Deco li ha caigut a sobre allò que en castellà s’anomena un “marrón”. Un problema de grans dimensions tenint en compte que, a hores d’ara, el Barça no pot garantir un projecte guanyador a cap entrenador. L’economia està en un dels pitjors moments de la història del club i això impacta directament en la confecció d’una plantilla que no pot permetre’s la incorporació de futbolistes de transcendència mundial.
L’estiu passat, Xavi va acceptar el que hi havia. Una inversió mínima de menys de 4 milions d’euros en el fitxatge d’Oriol Romeu, l’arribada gratis d’Íñigo Martínez i les cessions de Joao Cancelo i Joao Felix, dos futbolistes pels quals es faran mans i mànigues per retenir-los, però que a hores d’ara és materialment impossible inscriure’ls una temporada més. El pressupost aprovat pels socis en l’assemblea d’octubre preveia 11 milions de beneficis, unes xifres optimistes sabent que la pujada a Montjuïc comportaria una reducció considerable en els ingressos pel concepte definit com a Matchday, és a dir, tot allò que el club ingressa en un dia de partit a l’estadi: entrades, abonaments de socis, llotges VIP, hospitality o consumicions als bars.
I va ser tan optimista que el club ja reconeix que la desviació pressupostària supera els 30 milions d’euros. Per tant, dels 11 milions positius passaríem a 20 negatius que, sumats a l’impagament del fons Libero Football Finance per la palanca de Barça Studios (60 milions aquest proper juny -que no pagaran- per la venda d’un % de l’accionariat) se n’anirien als 80 negatius. I ja veurem si troben substitut que ho
assumeixi, perquè ja seria el tercer intent de cobrament.
Unes xifres que segueixen fent gran un forat de pèrdues i que impacten molt negativament al límit salarial que imposa la Lliga. No pots gastar més en salaris d’allò que la patronal et diu. I si ho fas, tens penalitzacions i no et permet operar lliurement al mercat i inscriure futbolistes amb normalitat. Tan gros és el problema que, per exemple, Íñigo Martínez té un contracte de dues temporades i la Lliga només li ha permès, al Barça, inscriure’l fins aquest proper juny. De cara al proper curs, el club haurà d’empescar-se-les per inscriure el segon any del central basc. És per això que dins l’entitat reconeixen que una de les grans solucions és vendre futbolistes importants. El mateix que diu Javier Tebas, el president de la Lliga. Poques alternatives més té el Barça per solucionar el problema.
Però tot i aquesta greu situació, és el Barça. El tercer club de futbol més valuós del mon segons Forbes, a poca distància del Manchester United i el Reial Madrid. Un club amb una trajectòria admirada per tot el planeta, el club per on han passat els millors futbolistes de la història exceptuant Pelé (Messi, Maradona, Cruyff, Ronaldinho, Ronaldo, Xavi, Iniesta...), un club cinc vegades campió d’Europa, un club amb la segona massa social més extensa del món només per darrere del Benfica i el Bayern, i un club únic i distingit en el modelatge i educació dels seus joves talents a la Masia.
Què necessita més un entrenador? D’acord, li falten diners i no podrà competir al mercat amb les grans potències europees. Però aquestes situacions el Barça ja les ha viscudes i les ha acabat superant nedant a contracorrent: amb Gamper agafant les regnes i abraçant el catalanisme polític quan l’any 1908 li quedaven menys de 40 socis; venent el millor jugador de la plantilla l’any 1961 quan la construcció del Camp Nou va arruïnar el club; o engegant el famós cercle virtuós el 2003 fent una aposta per Ronaldinho amb el club sense un ral a la caixa i amb quatre canyes al camp després de l’etapa Gaspart.
Moments diferents, però tots ells delicats. I tots ells superats, més aviat o més tard, però solucionats amb imaginació, talent i convenciment. I amb tots els entrenadors volent asseure’s a la banqueta del Camp Nou. De talent, ara potser n’anem escassos, però el Barça és encara un dels clubs més desitjats i admirats per a tothom que treballa al món del futbol. “Qui dubti de jugar al Barça ja no ens serveix”, va dir Cruyff. Una reflexió aplicable al nou entrenador. El Barça ha de ser un repte i també una il·lusió.