No seré original, moltes persones s’hi han fixat i hi han posat l’accent: l’abraçada entre Roberto Mancini i Gianluca Vialli sobre la gespa del nou estadi de Wembley en acabar la final de l’Eurocopa entre Itàlia i Anglaterra. Eren l’entrenador i el delegat de la selecció italiana abraçant-se, emocionats, després de la victòria als penals que proporcionava a l’equip el seu segon trofeu europeu després de més de cinquanta anys del primer (1968).

Sí, eren això, però sobretot eren dos amics, dos companys de trajecte, dos veterans, dues persones que es coneixen molt bé, deixant anar les emocions. De situacions d’aquesta mena en veiem molt sovint, esportistes emocionats per la victòria i tristos i impotents per la derrota. Quasi en paral·lel, en aquest mateix partit, vam poder veure una altra imatge interessant: alguns jugadors d’Anglaterra traient-se del coll amb ràbia la medalla de subcampions, fent evident un enuig ostentós, uns escarafalls que més els descrivien com a mals perdedors –millor dit, mals esportistes- que no pas com a cap altra cosa. Però no ens desviem, concentrem-nos en l’abraçada de Mancini i Vialli.

Fa temps que el futbol em genera un interès nul. Deu fer cosa de quatre o cinc anys. Abans el seguia, vibrava amb segons quins partits, estava pendent de la trajectòria del Barça, mirava sovint les lligues anglesa i italiana. Com si un teló d’acer hagués donat pas a la nit més profunda, el desinterès present és total i absolut. No detecto en el futbol cap valor que valgui la pena tenir en compte, només impostura, negoci, reiteració, esteticisme tronat, satisfacció immediata, infantilisme galopant. Em costa detectar motius per al gaudi, per a l’entreteniment més autèntic. A vegades, veient un partit ben jugat una espurna d’emoció et rescata, en forma de tensió creixent, de jugada que val la pena, d’ocasió de gol fallada. I a vegades, una imatge humana et commou. És el cas que avui ens ocupa.

Als qui vam viure amb emoció i intensitat la final de Wembley de 1992 que va proporcionar la primera Copa d’Europa al Barça, hi ha moltes imatges i noms que ens van quedar gravats a la memòria. No ve al cas fer-ne una llista exhaustiva però uns d’ells són, sens dubte, els noms d’alguns jugadors de la Sampdòria, el rival del Barça aquell 20 de maig de 1992. Mancini i Vialli eren els millors jugadors d’aquell equip. El primer era el creatiu, el segon l’executor. Mancini no va brillar aquella nit, en bona part perquè John Cruyff va encarregar a Albert Ferrer que li fes un enganxifós marcatge individual.

Vialli va gaudir a la segona part de tres ocasions de gol quasi consecutives. Una la va parar Zubizarreta, les altres dues van anar fora, una d’elles per molt pocs centímetres. El 2017, amb motiu dels vint-i-cinc anys de la final, Informe Robinson va fer un fantàstic especial i van entrevistar Vialli perquè relatés els seus records, les ocasions fallades, el seu rostre tapat amb una tovallola quan Koeman es disposa a llançar la falta definitiva. Avui, per exemple, sabem que Vialli va guanyar la Copa d’Europa amb la Juventus quatre anys després i, en canvi, Mancini no ho va aconseguir. També sabem que Vialli està lluitant contra el càncer i que la seva lluita ha esdevingut un estímul més per a la selecció italiana.

La gespa de l’abraçada no és la mateixa de fa trenta anys, tampoc ho és el camp. El vell Wembley va ser enderrocat i el nou es va construir en uns altres terrenys. Malgrat això, el poder metafòric de la imatge és ben bé el mateix. I l’emoció es percep, verdadera.