Han estat tres anys convulsos. Des que Joan Laporta guanyés les eleccions el 7 de març del 2021, el Barça no ha viscut pràcticament cap moment de tranquil·litat. Tampoc ho havia fet amb Bartomeu en l’època anterior, després de guanyar un triplet que va salvar una crisi esportiva i institucional profunda, i de dur el club a una fallida tècnica que va obligar els nous gestors a demanar una pòlissa de crèdit de més de 500 milions d’euros per, en primer lloc, pagar les nòmines i els proveïdors i, en segona instància, afrontar un deute a curt termini que era impossible de retornar. Però el Barça ja s’ha acostumat a viure en la inestabilitat. No hi ha dia tranquil al club. No hi ha setmana que acabi sense haver computat, com a mínim, un petit incendi. És el modus vivendi d’una entitat que necessita prendre el rumb definitiu i circular a velocitat de creuer per evitar veure’s afectada, dia rere dia, per decisions, declaracions, accions, opinions externes i polèmiques que la fan trontollar.
No han estat tres anys senzills per a Laporta. Ell tampoc ho ha posat fàcil, però. Va agafar el club amb la persiana abaixada i amb greus problemes per aixecar-la. De fet, obrir el negoci cada dia significava perdre diners. Fallida, sense pal·liatius. El préstec amb Goldman Sachs va permetre posar a circular la màquina, però la nova junta segueix sense ser capaç de tancar un exercici econòmic amb números positius si no ven patrimoni. En els últims anys, la venda d’actius (les famoses palanques) sí que ha permès que el balanç acabi amb beneficis, però han estat beneficis temporals i extraordinaris, lluny dels números que es poden tancar temporada rere temporada. Ho ha reconegut el mateix Laporta, que s’ha afartat de dir que no es pot tirar de palanques cada any. Sense palanques, els tres anys de mandat s’haurien tancat amb pèrdues. I aquest proper -que finalitza el juny- ja s’ha avançat que la desviació pressupostària supera els 30 milions per la baixa facturació de Montjuïc.
Si els ingressos són aproximadament els mateixos que en l’època Bartomeu -sense palanques-, aleshores aquí hi ha una pregunta que s’ha de resoldre i per la qual el club hauria de donar explicacions: per què, en un moment tan delicat econòmicament, les despeses se segueixen incrementant? Per què el Barça gasta més de 1.000 milions d’euros? Com pot ser que, havent d’estrènyer-se el cinturó des del primer dia per arreglar una situació límit, el club gasta més diners ara que quan Laporta va guanyar les eleccions ara fa tres anys? No té cap explicació raonable. I així s’explica que cada temporada el Barça perdi diners, de la mateixa manera que no s’hagi reduït el deute, que supera els 1.200 milions d’euros.
Esportivament, la cosa tampoc acaba d’arrencar. A Laporta no li agradava Koeman, però Xavi tampoc era sant de la seva devoció. Li ha guanyat una Lliga, sí, però el futbol està lluny de l’esperat i ara el president haurà de buscar el tercer entrenador per arrencar la quarta temporada, que també començarà amb Deco com a única peça en la direcció esportiva, després que el setembre passat marxés Mateu Alemany. Dos directors esportius i tres entrenadors en quatre anys. Si tirem la mirada enrere, Laporta va tenir un sol director esportiu i dos entrenadors en el seu anterior mandat de set anys. Diferència clara d’estabilitat, tal com dèiem en l’inici del text.
A Laporta ara li queden dos anys i mig més. Fins a l’estiu del 2026. I els reptes són majúsculs. El principal, inaugurar un estadi nou que ha de ser la joia de la corona del club pels propers 50 anys. Un estadi que ha d’anar acompanyat d’un nou Palau, que ja veurem si s’acaba construint. Però també queda per resoldre el mal contracte del proveïdor de roba -Nike-, confeccionar un equip que il·lusioni i sigui capaç de guanyar títols, reduir la despesa desorbitada i situar el club dins els límits salarials de la Lliga. No és poc. I em sembla que fer-ho tot a la vegada és incompatible. Caldrà establir prioritats.