Malgrat que la primera edició oficial dels Jocs Paralímpics va ser la que es va disputar a Roma, el 1960, pocs dies després que la capital italiana hagués acollit els Jocs Olímpics d’estiu, els orígens d’aquesta competició, que aquest 28 d’agost inicia la seva dissetena edició a París, cal anar-la a buscar-los al Regne Unit de després de la Segona Guerra Mundial. En concret, al prestigiós Hospital Stoke Mandeville on exercia el neuròleg jueu Ludwig Guttmann, que havia fugit de l’Alemanya nazi tot just iniciat el conflicte bèl·lic. El 1939, quan la guerra ja havia acabat, Guttmann va decidir promoure una competició esportiva pels militars que havien patit lesions a la medul·la espinal durant el conflicte. Aquesta experiència va servir perquè el 1948, un cop Londres es van convertir en la seu dels primers Jocs Olímpics de després de la Segona Guerra Mundial, Guttmann impulsés, coincidint amb la data inicial de la cita olímpica, la disputa dels primers Jocs en Cadira de Rodes, una competició que va aplegar la modesta xifra de 16 atletes, tots arquers, i que es va celebrar en una única jornada.
Aquests "primers" paralímpics, coneguts com els Jocs de Stoke Mandeville per l’hospital que va acollir-los, es van repetir anualment entre 1948 i 1959, sempre en aquest centre hospitalari britànic, fins que el 1960 es va decidir deslocalitzar-los a Roma, en la que va ser la primera edició oficial dels Jocs Paralímpics.
Des d’aleshores, i malgrat que els Jocs de Stoke Mandeville van continuar disputant-se anualment fins al 1995, els Paralímpics van passar a ser una cita ineludible que cada quatre anys acollia els millors atletes mundials que patien alguna discapacitat, en principi, a la mateixa ciutat o país que acollia els Jocs Olímpics. Així va ser a Roma, el 1960, i a Tòquio, el 1964, però la situació va canviar el 1968. Malgrat que els plans inicials contemplaven que la Ciutat de Mèxic, seu dels Jocs de 1968, acollís també els Paralímpics, dos anys abans de la seva celebració el govern mexicà va renunciar a organitzar-los al·legant dificultats logístiques, una circumstància que va propiciar que fos finalment la ciutat israeliana de Tel-Aviv la que albergués aquella cita paralímpica.
Durant les dues edicions següents, si bé la ciutat que acollia els Jocs Olímpics no va coincidir amb la dels Paralímpics, sí que ho fa fer el país hoste i mentre Múnic, a l’Alemanya federal, va ser seu dels Jocs Olímpics de 1972, Heidelberg, també a la RFA, ho va ser dels Paralímpics. Un fet que es va repetir el 1976 al Canadà, amb la celebració dels Jocs Olímpics a Montreal i dels Paralímpics a Toronto.
La situació va canviar radicalment el 1980, l’any en què Moscou es va convertir en la primera ciutat d’un país socialista en esdevenir la seu dels Jocs. Malgrat l’entusiasme amb què les autoritats soviètiques es van lliurar a organitzar l’Olimpíada, els regents del país dels soviets no van voler saber res dels Paralímpics.
Poc després de la finalització dels Jocs de 1976, els dirigents olímpics van interrogar les autoritats de l’URSS al voltant de les seves intencions sobre l’organització dels Paralímpics de 1980. La seva resposta va ser sorprenent. L’alt oficial soviètic encarregat de transmetre-la va deixar una frase que ha passat a la història, si bé no s’acaba de saber amb certesa qui, quan i on va pronunciar-la. Segons apunten diverses fonts, aquest alt dirigent va afirmar: "A la Unió Soviètica no hi ha invàlids", una sentència que deixava clara la intenció de l’URSS de no organitzar els Jocs Paralímpics de 1980, trencant així amb la tradició iniciada a Roma vint anys abans.
D’altres fonts afegeixen que un agent del KGB, immers en les converses sobre la qüestió dels Paralímpics, va rebutjar frontalment qualsevol possibilitat que la Unió Soviètica acollís aquests Jocs afirmant que "fer córrer aquestes persones en cadira de rodes o fer-los-hi llençar pilotes és inhumà, tant per a ells com per als espectadors".
Rere el rebuig soviètic a l'organització dels Jocs Paralímpics hi havia implícita la idea, des del punt de vista de les autoritats comunistes, que fer-ho suposaria reconèixer les imperfeccions de la societat socialista. D’aquí la negativa a acceptar que a la Unió Soviètica hi hagués persones "invàlides", la terminologia que s’utilitzava en aquella època per fer referència als discapacitats. A ulls dels inquilins del Kremlin, calia presentar al món la societat soviètica com una societat perfecta que havia superat els defectes del món capitalista.
En certa manera, aquesta negativa a acceptar la realitat recorda la que les mateixes autoritats soviètiques van adoptar, durant la dècada dels 80, a l'hora d’enfrontar-se a la investigació dels crims d’André Chikatilo, posteriorment conegut com "el carnisser de Rostov". Negant les evidències, ja que Chikatilo va ser responsable, en poc més d’una dècada, de com a mínim 56 assassinats, els dirigents soviètics afirmaven que "a l’URSS no hi ha assassins en sèrie", donant a entendre que aquestes conductes només es produïen en "societats podrides" com la capitalista nord-americana.
Davant la negativa soviètica a organitzar els Jocs Paralímpics de 1980 aquests es van disputar finalment a la localitat neerlandesa d’Arnhem, entre el 21 i el 30 de juny, és a dir, gairebé un mes abans que Leonid Bréjnev, el secretari general del Partit Comunista de la Unió Soviètica i cap d’estat de l’URSS, declarés formalment inaugurats els Jocs de Moscou, el 19 de juliol de 1980.
Aquesta edició dels Paralímpics va aplegar 489 atletes de 42 països diferents, una xifra molt superior als 16 arquers dels primers Jocs de Stoke Mandeville, celebrats el 1948 a Londres, encara sense el reconeixement del moviment olímpic. Aquests Paralímpics d’Arnhem no van estar exempts, però, de polèmica política i van ser els primers en què la Sud-àfrica de l’apartheid no va participar fruit d’una decisió del parlament neerlandès que va adoptar una resolució qualificant d’«indesitjable» la presència sud-africana als Jocs.
Malgrat l’absència de la Unió Soviètica, un país que, segons les seves autoritats, "no tenia invàlids", dos països socialistes de l’Est europeu sí que van ser presents a la cita. D’una banda, Txecoslovàquia, amb set atletes; i de l’altra Iugoslàvia, amb trenta-un, demostrant així que el règim de Belgrad, que havia trencat amb l’URSS el 1948 desenvolupant un socialisme autogestionari que l’havia allunyat de Moscou, era molt més avançat en diversos aspectes socials que la resta d’estats socialistes, com ho demostra que va ser el primer país d’aquest bloc en participar en uns Paralímpics donant-se cita a Heidelberg el 1972 juntament amb Txecoslovàquia, que també comptava amb un llarg llistat de desavinences amb el Kremlin.
L’URSS no va rectificar la seva posició fins als Jocs Paralímpics de 1988, que es van celebrar a Seül, on la delegació soviètica va estar formada per 22 atletes, una xifra que contrastava amb els 371 representants dels Estats Units. Aquesta va ser la primera i única participació de l’URSS en uns Jocs Paralímpics d’estiu, ja que a Barcelona 92, fruit de la desaparició de la Unió Soviètica, els para-atletes procedents de les ex repúbliques soviètiques, a excepció de les bàltiques, van competir sota la bandera de l’Equip Unificat.
Gairebé un quart de segle després de la dissolució de l’URSS, la ciutat russa de Sotxi va acollir, el 2014, els Jocs Olímpics d’hivern i aquest cop sí, a diferència del que havia succeït a Moscou el 1980, Rússia va acceptar organitzar també els Paralímpics d’hivern. Uns Jocs on els hereus russos d’aquella Unió Soviètica on "no hi havia invàlids" van liderar sense contestació el medaller evidenciant fins a quin punt havien canviat els temps.