A Laporta no li surten els números. No hi ha manera d’arreglar-los, després de gairebé tres anys de mandat i que Bartomeu deixés la caixa forta sense un euro i amb un deute astronòmic que fregava els 1.500 milions d’euros. Aquell Barça prepandèmia era un pou sense fons, dilapidava per sobre de les seves possibilitats i, si no hagués fet enginyeria financera a última hora, cada any hauria perdut diners només aixecant la persiana. Era un negoci fallit en tota regla. El vicepresident econòmic Eduard Romeu va explicar que no es podien pagar les nòmines, ni tan sols afrontar les despeses ordinàries amb els proveïdors principals del club. Talment, el mateix que va dir Javier Faus en el moment que Sandro Rosell va heretar el club de Joan Laporta, l’estiu del 2010. I el mateix que va dir Laporta sobre l’època Gaspart. La culpa sempre és dels anteriors, peti qui peti.
Però, moltes de les decisions preses durant el mandat actual ja no es poden escudar en l’herència del passat. Les primeres tenen pretext, com per exemple demanar un préstec de 525 milions d’euros a Goldman Sachs per afrontar el deute a curt termini i les nòmines. Una decisió encertada, perquè els venciments ofegaven el club. Però d’altres han estat errònies i han dut el Barça a l’abisme econòmic en el qual es troba en aquests moments. Inflar les pèrdues de l’últim any de Bartomeu en 250 milions d’euros va provocar que La Lliga retallés dràsticament el límit salarial de l’equip i això va fer que el Barça no pogués inscriure la renovació de Leo Messi i hagués de prescindir del millor futbolista de la història. I no només per al joc de l’equip -alguns ens van dir que sense Messi jugarien millor-, sinó també per a la imatge, per a la projecció internacional i per al pes de la marca Barça al món. De fet, la revista Forbes va situar el Barça en la primera posició dels clubs de futbol més valuosos del planeta els anys 2020 i 2021. Ara, en la darrera llista, els blaugrana són tercers per darrere del Reial Madrid i el Manchester United.
El límit salarial és el principal taló d’Aquil·les del Barça. Uns volen tenir bons jugadors i d’altres lluiten per arreglar l’economia del club. I les dues accions són incompatibles. Si fitxes -endeutant-te, fent operacions de risc i avalant diners de la butxaca dels directius-, no afrontes la necessitat de tapar el forat econòmic. Tot el contrari, el fas més gran. I això fa que la següent temporada segueixis tenint problemes -encara més- per millorar l’equip. Només fa falta veure què ha succeït aquest estiu: Oriol Romeu per 3,7 milions d’euros, João Félix i João Cancelo cedits i Íñigo Martínez fitxat i inscrit per només una temporada perquè no et pots permetre inscriure’l per més anys.
I tot això, amb la junta directiva avalant gairebé 20 milions d’euros perquè els ingressos previstos no s’han produït i no tens marge salarial per inscriure cap jugador a la Lliga. I aquest gener, si Gavi no s’hagués trencat els lligaments del genoll, Vitor Roque no hauria pogut ser inscrit. Per cert, està inscrit només fins a final de temporada. Un cop acabi la Lliga, el Barça haurà de fer mans i mànigues perquè el salari del brasiler hi càpiga dins els límits. I haurà de trobar diners de sota les pedres si no vol veure com la Lliga executa l’aval i els directius que han signat es queden sense part del seu patrimoni particular.
Vendre o cedir patrimoni del club per poder inscriure jugadors és una altra de les grans pífies. I encara ho és més si aquesta venda no té garantia de cobrament. Les famoses palanques fantasma. L’estiu del 2022, exclusivament per poder fitxar, el Barça va vendre’s el 49% de Barça Studios (la productora audiovisual associada al club) per 200 milions d’euros a Orpheus Media (empresa de Jaume Roures) i Socios.com. 100 milions cadascuna pel 24,5% de les accions de la societat. Però aquell estiu només van abonar 10 milions d’euros cadascuna. El Barça es va computar una entrada de 200 milions i va entregar la documentació a la Lliga. Allà hi figuraven tres terminis de pagament més. La Lliga, com no podia ser d’una altra manera, va acceptar la palanca. Els documents estaven en regla i la compravenda era correcta. Però quelcom va succeir perquè aquestes empreses no van abonar ni un euro addicional. Jaume Roures va deixar clar públicament que ell no tenia cap obligació contractual més i que estava al corrent de pagament. Socios.com no va dir res.
Per pal·liar aquesta manca de pagaments, el Barça va buscar nous socis inversors. I teòricament els va trobar. Aquí ve la repalanca fantasma, encara més fantasma que la primera. La societat neerlandesa Nipa Capital va adquirir el 20% de les accions de Barça Studios, mentre que el fons alemany Libero Football Finance es va quedar amb el 10%. La majoria d’accions, comprades a Jaume Roures, que s’ha quedat amb un ínfim 2%. Aquesta operació havia de suposar el cobrament dels 180 milions d’euros que faltaven per completar els 200 inicials. També en tres terminis: 60 milions l’estiu del 2023, 60M el 2024 i 60M el 2025. Però què ha passat? Que Nipa Capital sí que ha pagat els seus 20 primers milions, però Libero no ha abonat els 40 milions acordats. Ni els abonarà. El que no s’acaba d’entendre és per què el Barça signa una compravenda sense garanties, tal com descriuen literalment els documents entregats a la borsa Nasdaq de Nova York, on el Barça té intenció de sortir amb el seu negoci audiovisual per buscar nous inversors.
En totes aquestes operacions, hi ha molta més foscor que llum. El Barça no se’n surt i, encara que es negui públicament, en privat exdirectius amb pes i bons amics de Laporta no veuen altra sortida que la conversió del club en Societat Anònima. Socis barcelonistes de reconegut prestigi en el món de les finances en discrepen, creuen que encara hi ha solució si s’afronta el problema de cara i s’explica obertament que la situació és límit -és més, la SA no garanteix cap millora en la gestió ni l’èxit esportiu-; però ningú de dins vol reconèixer que la qüestió està a punt de no tenir marxa enrere i que l’equip hauria de passar algunes temporades de transició. I així, qui dia passa, any empeny.