França i Itàlia sempre han mantingut un veïnatge accidentat. Des de la disputa territorial que portava als irredemptistes transalpins a reclamar una "Nizza nostra", exigint que la ciutat de la Costa Blava que acull la gran sortida d'aquesta edició del Tour passés a formar part d'Itàlia com havia estat part integrant del Ducat de Savoia, fins a la reclamació francesa de la Vall d'Aosta, passant pels convulsos anys 30 en què el feixisme italià i el Front Popular francès es van embarcar en una batalla política que tenia en els nombrosos immigrants italians establerts a França, els "ritals" com despectivament els anomenaven els nadius, alguns dels seus principals protagonistes.
El ciclisme, una passió compartida per aquests veïns no massa ben avinguts, s'havia convertit en un vector d'integració per als italians immigrats a França. Sense anar més lluny, el primer vencedor de la ronda gala havia estat Maurice Garin, un italià francòfon nascut a la Vall d'Aosta que s'havia nacionalitzat francès tot just un parell d'anys abans del seu històric triomf. La gran onada migratòria italiana a França, però, no arribaria fins als anys previs i posteriors a la Segona Guerra Mundial, un altre conflicte bèl·lic que va situar a francesos i italians en bàndols diferents de la història, i va afavorir l'expressió del nacionalisme, tant gal com transalpí, en la principal de les competicions ciclistes.
Maurice Garin, l’italià nacionalitzat francès que va vèncer la primera edició del Tour de França disputada el 1903 Foto: Pinterest
Si bé al llarg dels anys 30 ja s'havien produït episodis de confrontació ciclista entre italians i francesos, principalment motivats per l'animadversió que es manifestaven els règims vigents en aquell temps en cadascun dels països, el punt àlgid d'aquesta disputa va arribar en l'edició de 1950 del Tour. Els ànims estaven escalfats, ja que els italians portaven dos anys consecutius guanyant la ronda francesa. Gino Bartali, el 1948, en una victòria que va tenir també un marcat caràcter polític i que va servir per evitar que Itàlia visqués una revolució després de l'atemptat feixista contra Palmiro Togliatti, principal dirigent del Partit Comunista, i Fausto Coppi, el 1949, situaven a Itàlia com el país més llorejat del Tour de la postguerra, reprès el 1947 amb el triomf del francès Jean Robic.
Diversos factors van contribuir a accentuar el conflicte franco-italià durant l'estiu de 1950. En primer lloc, el fet que el Tour es disputés amb seleccions nacionals i regionals i no pas amb equips de marques comercials. En segon, l'hegemonia que en els darrers temps havien exercit els ciclistes italians que, malgrat l'absència de Fausto Coppi, el darrer vencedor de la prova, tenien en Gino Bartali el gran favorit per al triomf final. I, finalment, els incidents que havien succeït el 1949 al pas de la prova per la Vall d'Aosta caracteritzat, al marge de la presència d'un grup francòfon que reclamava la integració d'aquest territori a França, pels insults, els intents d'agressió i el llançament de pedres contra alguns dels corredors francesos.
.jpg)
Portada de la revista “Miroir Sprint” que recull la condició de Bartali com a gran favorit a guanyar el Tour de 1950 Foto: Miroir Sprint
Aquesta tensió, a la qual calia afegir el control que els ciclistes transalpins exercien sobre la prova, amb cinc victòries en les deu primeres etapes, un fet que provocava que el públic, àvid d'espectacle, els acusés de convertir la cursa en excessivament monòtona, va esclatar el 25 de juliol de 1950 quan el Tour recorria els Pirineus en una etapa que enllaçava Pau i Saint-Gaudens. Tot i que Gino Bartali va guanyar l'etapa i que un altre italià, Fiorenzo Magni, va aconseguir el mallot groc de líder, la cursa es va desenvolupar en un clima de moltíssima tensió.
Un grup d'aficionats francesos situats al coll d'Aspin va intentar aturar el pas de Bartali que, en caure, va arrossegar als seus rivals gals Jean Robin i Louison Bobet. Tot un sacrilegi per bona part del públic aplegat a la cima pirenaica que va accentuar els seus atacs als corredors italians. Magni va rebre un fort cop de bastó mentre que Bartali va veure com una dona l'amenaçava amb un ganivet ("era per tallar l'embotit que duia a l'altra mà" l'excusaria posteriorment algun periodista que pretenia minimitzar els incidents) i com era acorralat per un vehicle en un mur de pedra que donava al buit amb l'objectiu d'aturar la seva embranzida.
El ciclista francès Jean Robic renya als espectadors francesos que han provocat la seva caiguda intentant frenar a Bartali en la pujada al coll d’Aspin Foto: lanfrancopalazzolo.blogspot.com
Si bé és cert que molts dels aficionats que van provocar els aldarulls presentaven un evident estat d'embriaguesa, també ho és que el seu era un atac amb evident caràcter xenòfob que va fer enfadar, i molt, els corredors italians.
Tot i les amenaces, Bartali va treure el seu orgull i va guanyar l'etapa mentre que Magni, també agredit, es vestia de groc. Una autèntica humiliació pels espectadors que havien volgut, a tota costa, evitar el domini italià a la prova.
Malgrat l'evident èxit transalpí a la meta de Saint-Gaudens, els corredors italians, amb Gino Bartali al capdavant, van decidir retirar-se de la prova. Tant la selecció italiana absoluta com el seu equip de cadets van anunciar que l'endemà no prendrien la sortida en protesta pels atacs patits durant el seu pas pels Pirineus.
Fiorenzo Magni guarda el mallot groc conquerit a Saint-Gaudens a la maleta en el moment del seu abandonament del Tour de França Foto: lanfrancopalazzolo.blogspot.com
La decisió va comportar un conflicte diplomàtic de primer ordre entre ambdós països. La federació ciclista italiana va responsabilitzar dels incidents a Jacques Goddet, el periodista que dirigia el Tour de França, acusant-lo d'haver exaltat els ànims del públic desencadenant així els greus incidents.
La controvèrsia, però, no es va limitar a l'àmbit esportiu. Els afeccionats italians, delerosos de venjança, van incendiar, al seu país, diversos vehicles amb matrícula francesa al mateix temps que agredien a turistes gals i cridaven al boicot dels productes arribats de l'estat veí. La situació va provocar la intervenció del Ministeri d'Afers Exteriors francès, que va lamentar els incidents succeïts durant la prova en un missatge adreçat a l'ambaixador italià. El debat va arribar fins a la mateixa Assemblea Nacional francesa on el diputat radical socialista Vicent de Moro-Giafferri va interpel·lar el govern sobre la qüestió i va arribar a exigir la suspensió del Tour en nom de "l'amistat franco-italiana".
La "Grande Boucle" no es va aturar però el que sí que van haver de fer els organitzadors és suspendre el seu pas per Itàlia per evitar possibles represàlies d'uns enfurismats afeccionats italians. Així, doncs, el pas per San Remo previst inicialment va ser anul·lat i els corredors van acabar i iniciar les etapes que havien de travessar territori italià a la localitat de Menton, tot just al costat francès de la frontera.
Recorregut inicial del Tour de 1950 que contemplava el pas de la cursa per San Remo i que va ser modificat arran dels inicidents Foto: But e Club
La continuïtat del Tour després de la retirada dels corredors italians va provocar que el suís Ferdi Kübler aconseguís el triomf final i arribés a París vestit amb el mallot groc que s'havia enfundat a Perpinyà gràcies a l'abandonament de Bartali i companyia. Tot i que els ciclistes italians es van retirar en bloc, en un primer moment es va especular que Fiorenzo Magni continués competint acompanyat només de la selecció de cadets.
Una circumstància que va propiciar que Bartali intervingués per acabar convencent a tots els transalpins de la necessitat d'una retirada conjunta que la seva autoritat va acabar concitant. Hi ha qui va voler veure en l'actuació de Bartali una certa gelosia de Magni o una venjança política perquè aquest darrer s'havia alineat clarament amb el feixisme de Mussolini durant la guerra i havia arribat a integrar-se a la Milícia Voluntària per a la Seguretat Nacional, el cos paramilitar de les camises negres del Duce, un fet que li va provocar una posterior sanció que el va deixar sense competir durant tot l'any 1946.
Magni, Bartali i Coppi, els tres grans corredors de la Itàlia dels anys 40 Foto: Tre Uomini d’Oro
Fiorenzo Magni, el tercer gran corredor italià de l'època, sempre a l'ombra de Coppi i de Bartali, representava a nivell esportiu, igual que els seus rivals, un dels grans grups polítics existents a la Itàlia dels anys 30 i 40. Així, doncs, mentre Coppi era considerat proper als comunistes i Bartali a la democràcia cristiana, Magni ho era al feixisme.
Sigui com sigui, la retirada italiana del Tour de 1950 va generar una gran controvèrsia política i va propiciar la crítica al xovinisme, a la xenofòbia i al nacionalisme exacerbat que manifestaven alguns afeccionats al ciclisme. Especialment dura va ser la rúbrica esportiva de L'Humanité, el diari del Partit Comunista Francès, que va responsabilitzar les polítiques governamentals conservadores dels incidents exposant: "Qui sembra vents no s'ha de sorprendre si recull tempestes; la política xenòfoba dels nostres governants no és aliena als deplorables esdeveniments que acabem de viure".
Uns esdeveniments que van marcar la història del Tour i que van evidenciar l'animadversió cultivada al llarg de diverses dècades per dos estats veïns com ho són França i Itàlia, segurament els països que amb més entusiasme viuen el ciclisme.