Un dels dies més tràgics en la més que centenària història del Barça es va viure durant la diada de Sant Joan de 1925, en plena dictadura de Primo de Rivera. Coincidint amb aquesta festivitat tan assenyalada, l’aleshores governador civil de Barcelona, el militar Joaquim Milans del Bosch, va fer pública la sanció que les autoritats del règim havien decidit adoptar contra el Barça arran dels fets que s’havien produït tot just deu dies abans, a l’estadi de les Corts, durant la disputa d’un partit amistós entre l’equip blaugrana i el Júpiter, campions, respectivament, de la copa del Rei i del Campionat espanyol de segona categoria, que pretenia retre homenatge a l’Orfeó Català i durant el qual el públic va xiular massivament l’himne espanyol en un acte de desafiament a les posicions anticatalanistes adoptades pel règim dictatorial.
Cal tenir present que els esdeveniments de les Corts van tenir lloc en un clima d’elevada tensió política i de gran repressió contra el catalanisme després que les autoritats haguessin avortat l’intent d’atemptat contra el rei Alfons XIII, el conegut com a “Complot del Garraf”, que havia estat planificat per Bandera Negra, l’organització armada i secreta vinculada al partit independentista Estat Català.
En aquest context de persecució política contra el moviment catalanista, Joaquim Milans del Bosch, que ja havia destacat pels mètodes repressius que havia utilitzat entre 1918 i 1920, durant el seu període com a Capità General de Catalunya, quan no va dubtar a perseguir amb fermesa el moviment obrer, posant-se al costat del pistolerisme de la patronal i arribant a autoritzar la creació d’un Sometent per rebentar la vaga de la Canadenca que reivindicava la jornada laboral de 8 hores, va decidir adoptar una sanció exemplar contra el Barça, erigit en un dels principals símbols del catalanisme que la dictadura volia perseguir.
L'estadi de les Corts, clausurat durant sis mesos per ordre de Joaquim Milans del Bosch Foto: FCB
Així, doncs, en el seu dictamen fet públic el dia de Sant Joan de 1925, Milans del Bosch va optar per clausurar l’estadi de les Corts durant sis mesos, per cessar totes les activitats del Barça durant aquest mateix període i per destituir tota la junta directiva que, encapçalada per Joan Gamper, regia els destins de l’entitat. El governador civil de Barcelona, que va prendre la decisió amb l’aval del mateix dictador Miguel Primo de Rivera, amb qui mantenia una estreta relació d’amistat, considerava que el Barça havia realitzat un acte de desafecció al patriotisme espanyol que havia de ser durament castigat. En el seu dictamen Milans del Bosch afirmava que la “descortesía y desconsideración” amb la que s’havia sentit l’himne espanyol era un “acto de incalificable desafección a la patria”, al qual calia afegir l’agreujant d’haver-se produït “ante extranjeros”, per la qual cosa mereixia una sanció exemplar.
Per argumentar la sanció, que consistia a “clausurar por termino de seis meses el funcionamiento de esta sociedad, no pudiendo durante dicho tiempo dar espectáculo alguno, ni concurrir a otros como tal asociación, ni usar los emblemas ni distintivos de la sociedad”, Milans del Bosch repassava la trajectòria recent del Barça i considerava que estava estretament vinculada al moviment catalanista: “En la citada sociedad existe la tendencia, que se ha acentuado en los últimos tiempos y muy especialmente con motivo de la victoria alcanzada en el torneo regional, de rehuir citar el nombre de España, llamándolo imprudentemente campeonato peninsular”.
Poc abans de l’adopció de la sanció, les pàgines del diari conservador madrileny ABCja havien recollit un argumentari similar que semblava demanar a les autoritats del règim un càstig exemplar contra el Barça: “El incidente no puede sorprender a nadie que conozca el carácter de este club, tan político, por lo menos, como deportivo. Como jamás, pongamos por caso, se ha visto ondear en el club la bandera española, ni se ha escrito un letrero en castellano, no tiene nada de extraño que a sus socios les parezca que sobra allí todo lo español”. El compromís que el Barça havia adquirit amb el catalanisme, molt especialment a partir de l’assemblea del 2 de desembre de 1908 que va salvar el club i va propiciar l’accés de Joan Gamper a la presidència, l’havia convertit en un dels objectius a abatre per la dictadura de Primo de Rivera.
Un dels principals braços executors d’aquesta política anticatalanista era la figura de Joaquim Milans del Bosch, que no només va prohibir l’activitat al Barça sinó que també va fer el mateix amb l’Orfeó Català, l’entitat a qui el club blaugrana i el Júpiter retien homenatge en el controvertit partit del 14 de juny de 1925, i amb multitud de publicacions o d’entitat culturals i excursionistes que van ser clausurades per les seves posicions catalanistes. D’entre els actes més simbòlics d’aquesta política anticatalanista de la dictadura, cal destacar l’enderrocament de les quatre columnes alçades per Puig i Cadafalch a Montjuïc que van ser destruïdes el 1928, pocs dies abans d’una visita de Primo de Rivera a la capital catalana.
Enderrocament de la darrera de les quatre columnes de Puig i Cadafalch, el 1928 Foto: Wikimedia Commons
En el cas del Barça, la seva activitat va ser formalment suspesa entre el 24 de juny i el 17 de desembre de 1925. Una sanció de sis mesos que, després de les gestions de Joan Gamper, es va veure finalment reduïda a tres, malgrat que a la pràctica va acabar tenint les mateixes conseqüències, ja que el Barça no va poder tornar a jugar a les Corts fins al dia de Nadal de 1925, quan va disputar un partit amistós enfront del First Vienna austríac. La reducció formal de la sanció va tenir com a contrapartida l’exili de Joan Gamper, que va abandonar el seu càrrec de president i va marxar a Suïssa, d’on no va poder tornar fins passats sis mesos assumint, això sí, el compromís de desvincular-se completament del seu estimat FC Barcelona.
Amb aquesta acció, la dictadura de Primo de Rivera pretenia desvincular el Barça del principal responsable que el club hagués esdevingut un important símbol catalanista amb la gens dissimulada intenció d’aconseguir que el club perdés la identitat que havia forjat en les darreres dècades. Tot i el zel en la persecució del Barça i del moviment catalanista, Milans del Bosch i Primo de Rivera no van assolir el seu objectiu i tant el club com el moviment polític van sobreviure, amb forces renovades, a una dictadura que va arribar a la seva fi el 1930.
Joaquim Milans del Bosch, governador civil de Barcelona durant la dictadura de Primo de Rivera Foto: Wikimedia Commons
Joaquim Milans del Bosch, protagonista del gir ideològic que va fer passar la seva nissaga militar del liberalisme que l’havia caracteritzat durant el segle XIX al conservadorisme que va adoptar durant el segle XX, va acabar els seus dies el 31 d’agost de 1936 quan, poc després del cop d’estat del general Franco, va ser detingut i afusellat a Madrid per milicians antifeixistes en no haver volgut abandonar la ciutat per la detenció del seu fill Jaime, també militar, que s’havia afegit de manera entusiasta al cop franquista com ja havia fet abans amb el que el general Sanjurjo havia intentat el 1932 contra el govern de la Segona República.
Seguint la tradició colpista, el net del mateix Milans del Bosch que el dia de Sant Joan de 1925 havia suspès durant sis mesos l’activitat del Barça, va participar en l’intent de cop d’estat del 23 de febrer de 1981 decretant la llei marcial, abolint els partits i els sindicats i traient els tancs als carrers de la ciutat de València amb l’objectiu d’aturar la transició i instaurar novament un règim dictatorial com els que l’Estat espanyol havia conegut de la mà de Miguel Primo de Rivera i Francisco Franco i que tant havien perseguit el Barça i el moviment catalanista.