Des del 15 de febrer del 2023, és a dir ara fa un any, ens ha tocat conviure amb l’olor de fems que ha desprès un personatge a qui l’aficionat mitjà del futbol espanyol havia oblidat i de qui, sobretot els joves, no n’havien sentit parlar mai. Des que es va retirar de l’arbitratge, als voltants del 1992, s’havia convertit en un passat que ens ha explotat a la cara quan hem descobert que encara era present. I més que mai. Enríquez Negreira i el Barça feien negoci sense que ningú ho sabés. Ni dins el Barça, on ho coneixien dos gats i mig, ni dins la Reial Federació Espanyola de Futbol, on poc s’imaginaven que Negreira pogués tenir un vincle comercial amb un club participant en les competicions professionals l’arbitratge de les quals penja del Comitè Tècnic d’Àrbitres (CTA).
Negreira manava molt més al CTA del que els actuals dirigents volen fer creure. Era la mà dreta del president, Victoriano Sánchez Arminio, que el va nomenar vicepresident primer en el moment de ser escollit, l’any 1993, i qui el va mantenir en el càrrec fins a la seva sortida el juny del 2018, quan Luis Rubiales va guanyar les eleccions a la RFEF i va canviar tota l’estructura del CTA. Participava en les puntuacions pels ascensos i descensos i era qui comunicava als col·legiats si tenien la sort de pujar al màxim nivell del futbol espanyol o si, per desgràcia, descendien a la segona categoria del futbol professional. Tanta era la seva influència que, fins i tot, s’atrevia a recomanar de manera persistent la contractació del seu fill Javier, que es dedica a la mentoria de futbolistes, àrbitres i clubs. Alguns d’ells, com Javier Alberola Rojas, Santiago Jaime Latre o el català David Medié Jiménez, el van tenir contractat durant un temps.
Des de la publicació del cas al Què t’hi Jugues de SER Catalunya, el que s’ha provat fins ara és d’una gravetat -sobretot ètica, veurem si amb conseqüències legals o no- que hauria de posar vermells tots els presidents del Barça des de Joan Gaspart fins a l’actual, Joan Laporta, que hauria d’haver plegat el mateix dia que es va destapar el pastís. Presumpció d’innocència per davant sempre, però no parlo del tema penal, sinó de l’atrocitat moral d’haver pagat durant tot el seu primer mandat centenars de milers d’euros al vicepresident del col·lectiu arbitral sense documentació que ho justifiqui i d’haver-li duplicat la xifra poc abans que Sandro Rosell heretés la cadira presidencial. Rosell, igual que Gaspart -que ho va iniciar com a mínim el 2001- i Josep Maria Bartomeu, en son igual de culpables. Sobretot aquest últim, que la va espifiar deixant-li de pagar precisament en el moment que Negreira abandonava el càrrec al CTA. Poques llums, si no volien que es notés.
Ara, el camí serà llarg al jutjat d’instrucció número 1 de Barcelona. Llarg i feixuc per al Barça, que veu com mig estat espanyol es frega les mans. La Fiscalia Anticorrupció li trepitja els talons, el Real Madrid de Florentino Pérez hi suca pa havent-se personat com acusació particular i els mitjans neofeixistes aprofiten qualsevol errada arbitral favorable al Barça o contrària al Madrid per treure a passejar el nom de Negreira, sent perfectament conscients que aquest home ja fa sis anys que no té cap pes institucional. Per emmerdar, que no sigui. Ara bé, ens ho hem d’empassar sense obrir massa la boca, que prou bruta la tenim després de tot plegat.