Ja sigui des del seu bloc, des del seu perfil de Twitter o, sobretot, amb la publicació de La gran teranyina, el personatge anònim de Roger Vinton porta gairebé una dècada escrutant els secrets del poder a Catalunya. Una aproximació als ressorts del poder nostrat no podia deixar de banda el FC Barcelona, una de les entitats que qui l'ostenta sempre ha ambicionat controlar.
D'acord amb la seva concepció del futbol com a manifestació cultural i sociològica de primer ordre, una visió plenament compartida per aquesta secció, Vinton acaba de publicar l'opuscle El Barça davant la crisi del segle on, en ple període electoral, reflexiona sobre la situació crítica del Barça i les possibles sortides del pou on sembla estar enfonsat el club.
La tesi sostinguda per Vinton passa per l'assumpció del fet que el Barça afronta la crisi més gran dels seus darrers cent anys d'història. Una crisi que es manifesta en tres grans vessants: una economia devastada, amb un deute financer de més de 800 milions d'euros però amb un de real que de ben segur que supera els 1.500, un planter en declivi, escenificat per la tragèdia que suposa el zero de 46 que apuntava el periodista Xavi Torres i que fa que el llegat del mandat de Bartomeu pel que fa al planter sigui el de 46 fitxatges pel filial dels quals ni un de sol ha acabat consolidant-se al primer equip, i una decadència esportiva, evidenciada per l'enèsim fracàs europeu, però sobretot pel "jugar a no res" que fa massa temps que defineix un equip que ha perdut les senyes d'identitat que van dur-lo a ocupar de forma indiscutible el tron futbolístic mundial.
En certa manera, Vinton homologa la situació que viu el Barça en l'actualitat amb la que va patir el 1908 quan el club va fregar la desaparició, però va salvar el moment més crític de la seva història gràcies al pla que va idear Joan Gamper, que va assumir la presidència, i que consistia en tres eixos que han acabat definint la idiosincràsia del club: la vinculació al catalanisme, la construcció d'un nou estadi de la seva propietat i l'aposta pel futbol local però també pel talent forà. Un model que la mala gestió del nunyisme i del neonunyisme ha posat en evident qüestió.
Joan Gamper realitza un parlament al camp del carrer Indústria durant la celebració de la Festa de la Bandera de 1918 Foto: Frederic Juandó – Arxiu SPAL – Diputació de Barcelona
Per superar l'actual situació crítica, igual que va fer Gamper el 1908, Roger Vinton proposa com a solució el retorn al veritable ADN blaugrana, definit per cinc aspectes clau que han d'esdevenir el pal de paller de la governança del club:
1. La catalanitat desacomplexada: des dels temps de Gamper, com el repàs exhaustiu que Vinton fa de les actuacions històriques que han forjat la identitat catalanista del club ens evidencia, el Barça ha estat un referent de primer ordre de la catalanitat. De fet, Vinton ens revela, al respecte, una circumstància poc coneguda. Que el primer cop que es va parlar del Barça com a "més que un club" va ser a l'Argentina, quaranta anys abans que ho fes el president Narcís de Carreras en el seu històric discurs d'investidura de 1968. En concret, ens exposa com la revista El Suplemento, durant una gira blaugrana pel país sud-americà realitzada el 1928, va parlar del Barça com "algo más que un team de football" i va definir-lo com "el alma entera de esa Cataluña rebelde a Alfonso , que al no poder salir a tiros por las calles gritando su deseo de ser libre, sale a los campos de deportes y proclama a pelotazos la invencibilidad del alma catalana". Dit això, l'assagista ens apunta que l'assumpció desacomplexada de la catalanitat i del catalanisme que defineix el club és el primer pas per rescatar-lo.
Una senyera gegant cobreix el Camp Nou poc abans de la disputa del trofeu Joan Gamper de 2004, amb Joan Laporta com a president del club Foto: racoblaugrana.com
2. La democràcia blaugrana: preservar un model basat en la propietat dels socis i en el sufragi universal per a l'elecció de la presidència és un altre dels eixos per salvar el club i la seva identitat. Anant més enllà, Vinton proposa aprofundir i millorar aquesta "democràcia blaugrana" revisant l'aval necessari per optar al govern del club, inicialment establert en la llei de l'esport per evitar una mala gestió, però a la pràctica convertida en un impediment per a l'accés a la presidència de la immensa majoria de la massa social de l'entitat, fomentant la participació amb l'establiment de nous mecanismes que permeten agilitzar-la, i obrir el cens de socis per evitar que sigui tancat com va decidir la directiva de Sandro Rosell, però disposant mecanismes que impedeixin que algun dia el Barça perdi el vincle amb el territori català que el va veure néixer.
3. La Masia com a font de jugadors: recuperar la confiança en el planter ha de ser un altre dels eixos que permetin al Barça sortir d'aquesta crisi del segle. Més enllà de l'aparador que suposa fer debutar futbolistes al primer equip en partits d'escassa transcendència, Vinton aposta per fer de la Masia una de les fonts principals per nodrir una plantilla que, tal com va establir Gamper el 1908, hauria de completar-se amb el talent forà. Ben fitxat, lògicament. Tot el contrari del que s'ha fet en els darrers temps.
4. El caràcter poliesportiu del club: aprofitar la dimensió singular del Barça fruit del seu caràcter poliesportiu per arrelar-lo encara més al territori, traslladant algunes seccions, com pot ser la d'hoquei gel, a localitats amb potencial en aquest sentit, o aprofitant alguns esports, com per exemple el beisbol, per atansar el club als nous catalans que procedeixen de països amb una gran tradició en la seva pràctica.
5. L'aposta per un joc atractiu i vistós: per deixar enrere l'actual desert esportiu i el "jugar a no res" que ha definit les darreres temporades del Barça, Vinton aposta per recuperar el joc atractiu i vistós que ha definit el club en els millors períodes de la seva història. Aquell model que beu del futbol total que ja van posar en pràctica Vic Buckingham i Rinus Michels durant la dècada dels 70 i que va trobar continuïtat en les figures de Johan Cruyff, Frank Rijkaard i Pep Guardiola, convertits, tots ells, en entrenadors llegendaris del club.
Rinus Michels i Johan Cruyff, dos dels referents del futbol ofensiu que, des de la dècada dels 70, ha definit el FC Barcelona Foto: @ApuntesdeRabona
En resum, la proposta de Roger Vinton és un full de ruta, una carta nàutica com la defineix David Carabén al pròleg de l'opuscle, que proposa el retorn a les essències que històricament han definit el Barça com a mecanisme per fer sortir el club de la crisi més important viscuda en el darrer segle. Un full de ruta que els socis i sòcies del Barça farien bé en tenir present a les pròximes eleccions del 7 de març per tal d'escollir un president que faci de la catalanitat, de la democràcia, de la Masia, del caràcter poliesportiu i del joc atractiu els cinc pilars de la seva gestió. Al cap i a la fi, ens hi juguem el futur d'una entitat que és molt més que un club de futbol.