L’estiu del 2010, el fotògraf documentalista Sergi Bernal estava fent un reportatge sobre l’exhumació d’una fossa comuna de la Guerra civil a La Pedraja, a la província de Burgos. De tornada a Barcelona es va assabentar que un veí de Bañuelos de Bureba, un petit poble proper al jaciment, havia comunicat a l’equip d’excavació la possibilitat que, entre els cossos recuperats, hi hagués el d’un mestre català que havia exercit a la localitat. Bernal va tornar a Burgos i, a través de converses amb familiars i antics alumnes del mestre i de la recerca en arxius i Internet, va “desenterrar del silenci” una història tràgica i alhora apassionant.
La història, a hores d’ara, és prou coneguda. El mestre, natural de Mont-roig del Camp, a la comarca del Baix Camp, es deia Antoni Benaiges. El 1934, quan tenia poc més de trenta anys, va ser destinat a l’escola unitària de Bañuelos de Bureba. Aquí, en un entorn rural i conservador, Benaiges va aplicar la tècnica Freinet, un mètode pedagògic innovador introduït a Catalunya dotze anys abans que es basava, entre d’altres principis, en el treball cooperatiu al voltant de la impremta escolar. Al llarg d’un parell de cursos, Benaiges i els seus alumnes van redactar i imprimir una quinzena de quaderns il·lustrats en els quals reflectien els seus anhels i inquietuds, i la vida quotidiana del poble. El gener de 1936 en van publicar un d’especial, El mar. Visión de unos niños que no lo han visto nunca. Benaiges va prometre als seus alumnes que aquell estiu els portaria a veure el mar. No va poder complir la promesa: el cop d’estat franquista va triomfar ràpidament a Burgos i el mestre va ser assassinat el 25 de juliol. Les seves restes encara no han estat localitzades.
Com és comprensible, Sergi Bernal va quedar atrapat per aquesta història, i, com a bon coneixedor del tema, en els últims anys ha col·laborat en tots els projectes dedicats a reivindicar la memòria de Benaiges: un llibre amb la historiadora Queralt Solé i el periodista Francesc Escribano; un documental amb el cineasta Alberto Bougleux, una exposició al Museu Memorial de l’Exili, que més tard ha recorregut altres poblacions... Encara l’any passat vam tenir ocasió de veure a Olot l’obra de teatre de Xavier Bovés i la pel·lícula de Patrícia Font, dos espectacles en els quals Bernal figura com a assessor.
He seguit amb atenció i interès totes aquestes manifestacions, perquè la trajectòria vital de Benaiges –i la investigació per resseguir-la– és fascinant, però també perquè, des que vaig tenir l’oportunitat de veure reproduïts els quaderns escolars dels alumnes de Bureba quan l’exposició va itinerar a Banyoles, hi vaig trobar connexions amb Olot. I és que, efectivament, a mitjan anys trenta alguns mestres també van utilitzar la tècnica Freinet en les escoles d’Olot. Entre els mesos de novembre de 1935 i març de 1936, el grup escolar Germanor, situat a la plaça de Josep Clarà, va publicar cinc números d’una revista que duia el mateix títol que el nom de l’escola, amb textos i dibuixos de nens i nenes de 6 a 13 anys i d’algun mestre. El segon número, corresponent al mes de desembre, va ser extraordinari: es titulava Trenta poesies per a recitar a l’escola, i contenia textos de diversos poetes catalans, d’Apel·les Mestres a Josep M. de Sagarra, passant per Joan Maragall i Josep Carner, entre d’altres. Fins i tot, s’hi va incloure, dissimulat amb un pseudònim (Berliet), un poema d’un mestre de l’escola, Bernardí Lite, que moriria exiliat a Perpinyà l’any 1986.
Tot i que el manifest del primer número de Germanor és inequívoc i que la revista demanava l’intercanvi amb publicacions semblants impreses per altres escoles –un tret característic dels centres que seguien la tècnica Freinet–, algun especialista dubta que la revista sigui “canònicament” freinetiana. Ho atribueix a l’excepcional qualitat del contingut, la tècnica i el disseny, i al fet que la mà del mestre hi és massa present. Però, quin mestre?
Lamentablement, ja no podem disposar dels testimoni dels alumnes, però jo m’inclino a pensar que l’impulsor de la publicació va ser l’artista i mestre Josep M. Brull, natural d’Ascó, que va obtenir una plaça en propietat a Olot, on va estudiar a l’Escola Superior de Paisatge. Va col·laborar a La Ciutat d’Olot, un setmanari afí a Acció Catalana, en el qual va promoure la secció “La plana dels infants”, amb més de cinquanta lliuraments entre el febrer de 1935 i el juliol de 1936. Fos o no fos el responsable de Germanor, Josep M. Brull és un personatge que mereixeria ser rescatat de l’oblit a Olot.
Va ser precisament a “La plana dels infants” on el mes de juny de 1936 es va publicar una redacció signada per “En Mestres petit”. L’autor del text era, en realitat, Estanislau Jaume, un nen de dotze anys fill del fotògraf Francesc Jaume, conegut a Olot com “en Paco Mestres”, i germà petit de Ramon, Vicenç i Joan Jaume, que moririen molt joves al front en una altra història tràgica de la Guerra civil.
És temptador pensar que l’experiència escolar estimulant que havia viscut Estanislau Jaume va influir en el fet que, anys més tard, i un cop casat, abandonés la feina d’administratiu i muntés una llibreria, parada obligatòria dels alumnes que anàvem a l’Institut als anys setanta. És només una especulació pròpia d’un article que no pretén ser acadèmic, és clar, però a la qual hi podem afegir una altra dada: l’esposa d’Estanislau Jaume, Anna Pujol, que va regentar amb ell la llibreria, era una de les nenes que firmava una redacció en el primer número de Germanor.