Amb prou feines caminava quan Tommy Robredo va agafar per primera vegada una raqueta de tenis. Quan ho va fer, ja no la va deixar mai més. De jugar al frontón del Tennis Montegre de Sant Celoni a entrar al TOP 5 de l'ATP. 

Amb 39 anys d'edat i gairebé 25 de carrera professional, va decidir penjar la raqueta el passat mes de març i va dir adéu jugant, en un partit a l'última edició del Trofeu Compte de Godó. Després d'unes setmanes tastant la nova vida lluny de la pilota, Robredo atén Nació Garrotxa a les pistes del Club Natació Olot, on es va formar com a tenista al costat del seu pare, qui li feia d'entrenador. 

- Com va començar tot plegat?

- Quan tenia un o dos anys, quan no podia ni aixecar la raqueta. La meva mare treballava a una empresa d'Hostalric i hi havia una pista de tenis. El pare em venia a buscar a casa la iaia, em portava a la pista i mentre esperàvem a la mare em tirava pilotes, jo les picava, però queia enrere. Els caps de setmana també anàvem al Tennis Montnegre a Sant Celoni i em quedava tot el dia al frontó. Llavors, quan vaig tenir cinc anys, el meu pare es va fer entrenador i va trobar feina al Club Natació Olot. Va venir cap aquí i amb la mare vam venir l'any següent. Amb cinc anys ja vaig començar a entrenar a les tardes quan sortia d'escola. Aquí va ser quan vaig començar a entrenar de veritat.

- Quan veu que li agrada el tenis?

- Crec que no ho veig. Sóc pare i penso que els nens petits quan els hi dones una cosa i els hi agrada estan tot el dia amb aquella cosa. A mi em van donar una raqueta i una pilota i m'agradava. Crec que és molt fàcil enganxar un nen petit amb una pilota. A mi em va cridar l'atenció i des de llavors sempre ho he fet.

- I quan veu que comença a guanyar-s'hi la vida?

- Mai. Començo a jugar amb cinc anys, després en tinc vuit i guanyo campionats de cap de setmana, quan en tinc deu guanyo campionats de benjamí, més tard guanyo campionats de Catalunya, d'Espanya i vas guanyant. Llavors el que vols és seguir i guanyar algun títol més. Arriba un moment que passes a jugar a l'ATP i et poses a l'elit. Ha estat un trajecte. No te n'adones compte que et fas professional.
 
- Com recorda l'etapa adolescent amb entrenaments d'alt rendiment?

- Era molt disciplinat. El meu pare em va inculcar aquesta professionalitat i sabia que per fer el que volia fer havia de pagar preus: no podia sortir, no podia anar a dormir tard, el cap de setmana tocava competir... són hàbits i al final els fas perquè et surten. Vaig ser professional d'entrada i crec que era la millor manera.

- Què els hi diria als joves?
- Ha canviat molt. Crec que la tecnologia ho ha canviat massa tot. Avui en dia els nens ho tenen tot molt fàcil. Abans el cap de setmana era només anar al club perquè econòmicament les famílies tampoc podien tant. Ara és un cap de setmana a Puigcerdà, l'altre a la platja... i els pares es sacrifiquen menys pels fills perquè els pares també volen fer coses. I els fills el mateix, tenen poc esperit de sacrifici. En el món de l'esport d'ara si un partit no surt, ja sortirà la setmana que ve. Abans, si no ens sortia el partit, ens tornàvem bojos perquè sortís. Això ha canviat molt. Jo els hi diria als joves que han de fer alguna cosa que els hi agradi i dedicar-s'hi al 100%. Ja no només en l'esport, avui en dia també a la feina veus la gent jove i tots volen treballar poc i guanyar molts diners. És cap on estem anant i és molt complicat.

- La tecnologia ha provocat aquesta mentalitat?

- La tecnologia és molt bona i és molt dolenta. Està molt bé si s'utilitza bé. Els professionals de Silicon Valley no donen telèfon als seus fills. Que les persones que inventen la tecnologia no permetin que els seus fills la puguin tenir a la mà, alguna cosa deu voler dir. Avui en dia tothom vol aparentar que ha fet un cap de setmana molt entretingut, però abans ens era igual. De fet, preferíem que la gent no sàpigues què fèiem per gaudir més nosaltres.

- Creu que va ser una sort que en el seu moment no tingués aquesta tecnologia o entorn que hi ha ara?

- Crec que potser hauria arribat més tard a l'elit. Ara la gent es distreu molt més i abans érem més professionals. Abans, per exemple, al CAR de Sant Cugat estàvem tots junts i ens coneixíem tots. Fa poc hi vaig anar per un acte i no hi havia ningú, tothom estava a l'habitació amb l'iPad i l'ordinador.

- Parlava abans del seu pare. Quan l'Àngel es va retirar aquí a Olot va deixar dit que després de 30 anys d'entrenador havia volgut inculcar tres coses: fer el revés amb una mà, ser educat i vestir bé. Quins serien per Tommy Robredo aquells elements clau per un tenista?

- Que t'agradi molt el que fas, si no és molt difícil. Hi ha molta gent que diu que per fer una cosa bé has de posar-hi 10.000 hores. Si poses 10.000 hores a una cosa que no t'agrada, és com si no en fessis ni una. També és clau ser disciplinat i voler millorar. Per altra banda, no voler buscar el resultat avui: quan una persona és jove vol guanyar, però el que ha de fer és intentar jugar bé. Molts pares inculquen que els fills han de guanyar, però el que està més bé és que els fills facin les coses correctes perquè el dia de demà juguin realment bé. I per últim, has de tenir sort i talent. Hi ha molta gent que intenta jugar tenis i arriben molt pocs.

- Fins a quin punt la sort és important?

- Crec que la sort és mínima, el que existeix és el sacrifici, el treball o la perseverança. Totes aquestes coses fan que puguis arribar a tenir la sort.

"Tinc moltes espines clavades"

- Any 2006. Entra al TOP 10 de l'ATP. Com recorda aquell moment?

- Recordo que vaig fer final de Godó i vaig guanyar a Hamburg. Vaig agafar molta confiança i al final, en el món de l'esport, quan agafes confiança vas als llocs i et sents invencible. Això es nota molt, quan agafes una bona dinàmica et sents valent i fa que puguis guanyar més partits.

Robredo va néixer a Hostalric, però ha crescut a Olot i la Garrotxa. Foto: Martí Albesa

- Va arribar al TOP 5. Què va pensar en aquell moment?

- No penses res. Quan arribes en aquests moments, quan estàs al deu, vols el nou, i després el vuit... vols cada vegada més. Aquests dies m'han preguntat si tinc espines clavades i sí, moltes. Cada dia de la meva vida tinc espines clavades perquè quan has perdut un partit per a mi és una espina clavada o quan un dia no ha sortit bé és una espina clavada. Cada una d'aquestes espines fan que continuïs treballant i millorant per intentar millorar el teu nivell i sense elles potser no ho hauries fet. Tots els partits que he perdut o tots dies que hi ha hagut alguna cosa que no ha funcionat són espines que m'he clavat.

- Què pensa quan veu ara a Rafa Nadal o Djokovic?

- Va arribar una època que jo era un d'ells o estava molt a prop. Estàs allà i penses a veure si els podràs guanyar. A en Djokovic ho vaig aconseguir un parell de vegades, a en Rafa mai. Al final, és un partit de tenis i tot depèn del moment i el lloc. Eren companys meus i, a la vegada, eren rivals.

- El 2011 va passar per una lesió llarga i, fins i tot, pel quiròfan. Quins serien els pitjors moments de la seva carrera?

- Quan vols fer una cosa i no pots, quan tens ratxes dolentes i també la soledat del món del tenis. Estem tot el dia viatjant i estàs poc a casa o amb la teva família. Quan tu estàs a l'altra punta del món i perds, és dur. Si estàs a Olot i perds pots anar a casa, fer un toc amb els amics i ja te n'has oblidat, però quan estàs a Xangai i perds, després estàs 24 hores sol a l'hotel. I és dur.

- S'ha sentit sol?

- Moltes vegades. No et puc enganyar. Quan t'has d'aixecar un dia amb l'entrenador, agafar un avió i anar a l'altra punta del món, estar a l'hotel, dormir sol a l'habitació, etc. Tens molts moments de soledat. Però t'acabes acostumant i ho acabes portant bé.

- Ara es parla molt de la salut mental

- No vull dir que la salut mental no existeixi, però, abans quan hi havia un problema la gent el solucionava, la gent s'hi ficava per intentar tirar endavant. Avui en dia sembla que quan hi ha un problema, la gent no s'hi posa tant per tirar endavant. Òbviament, hi ha gent que necessita ajuda extra, però avui crec que és més fàcil dir que tens un problema mental i que no arribes. Per exemple, quan Naomi Osaka deia que no podia jugar per pressió, crec que hauria estat bo treure's les xarxes socials. Guanya 20 milions d'euros del Japó, però després diu que no vol anar a fer una roda de premsa... siguem una mica lògics. Si no ho vols fer no ho facis, però després, no estiguis a les xarxes socials i fent entrevistes amb patrocinadors. Avui en dia crec que s'afronten diferent les coses.

- Quin pes té la salut mental en el món de l'esport?

- En el món de l'esport el tema mental és la clau. Per guanyar un partit has de ser més fort mentalment que el rival. En definitiva, l'esport és un reflex de la societat. Si un empresari mentalment no és fort, ja li pot posar hores que serà impossible. Al final tu has de ser hàbil i ràpid perquè com més ràpid ho solucionis, més ràpid funcionarà tot. Al tenis i a l'esport és el mateix, quan tu tens un problema, com més ràpid el solucionis, més ràpid podràs estar jugant al 100%. El més important és el tema mental, després el talent i en acabat el físic. Posar-se en forma avui és molt fàcil.

"Fracàs és la persona que no ho ha intentat"

- M'agradaria preguntar-li per la Júlia Payola, una tenista olotina que va decidir deixar el tenis per posar-se a estudiar. Exemples com aquest demostren alguna cosa?

- Exemples com aquest demostren que no tothom arriba. Era una nena que jugava molt bé i tenia moltes ganes, però va arribar on va poder arribar. Des d'allà on va arribar fins a guanyar-se la vida amb el món del tenis, li faltava un pas molt gran, i mira que va ser molt bona. Però en el món del tenis això no és suficient. Ella ho va intentar uns anys, però no va acabar d'arribar. La conec molt i me l'estimo molt. És una noia molt treballadora i disciplinada. La Júlia és un gran exemple per entendre que moltes vegades donar-ho tot no és suficient. Això demostra com és de complicat.

- El cas de la Júlia és un fracàs o un exemple?

- Per mi és un èxit. Fracàs és la persona que no ho ha intentat. La persona que intenta una cosa i arriba on ha arribat, per mi és un èxit. Per mi va ser un fracàs no ser el quatre del món? Va ser un èxit arribar al cinc. Podia haver fet més? Crec que vaig donar el 100% i penso que la Júlia si no va donar el 100%, va donar el 95%. Per mi no és un fracàs, és un èxit molt gran per ella estar tant de temps intentant una cosa.
 
- Acabo amb el que ens ha portat a fer aquesta entrevista: què l'ha portat a retirar-se?

- Tot arriba. Hi ha canvis de prioritats. Sempre he estat molt professional: si no vull entrenar cinc hores al dia i no vull viatjar per tal d'estar més a casa, Tommy Robredo no guanyarà cap partit. Arriba un moment que dius que vols fer altres coses. És un tema d'edat, un tema físic, un tema mental... i quan s'ajunta tot això, crec que és millor fer un pas al costat i gaudir d'altres coses.

- I ara què?

- De moment tranquil·litat. D'aquí a l'any que ve sortiran coses i m'ho pensaré. De moment, vull estar amb la família i gaudir de la ciutat.

- S'hi veuria d'entrenador?

- Algunes setmanes potser sí, però no vull viatjar com ho feia. Al fi, m'he guanyat poder triar el que vull fer i el que no. Ara el que més pes té és estar a casa amb la família. No vull tornar a sacrificar això.

- Sempre més dins el món del tenis?

- No. El món del tenis és el meu món, però també m'ha donat molta experiència en altres coses. Si surt una cosa en el món de l'esport, m'agradarà, però pot sortir alguna altra cosa, del que sigui, on el final puc aportar la meva experiència. Jo sempre dic que he estat una empresa: el tenista viatja, amunt i avall, té contractat entrenador, preparador físic, marques, mànager, domines la premsa, guanyes, perd, etc. Tot això és una experiència molt gran que en el dia de demà segur que m'ajudarà.