Dies després d’esclatar la Guerra Civil, les autoritats municipals de Granollers van salvaguardar el patrimoni cultural del Vallès Oriental, principalment de finques adinerades i edificis religiosos. A l’acabar el conflicte es van tornar els objectes, però gairebé 3.700 -la meitat- no van fer el camí de tornada perquè ningú els va reclamar. Avui en dia encara estan al Museu de Granollers. Ara, l’artista visual Ignasi Prat els ha identificat un per un i els exposarà el maig de l’any que ve. 

-Com arriba vostè a aquest projecte?
-Coneixia el fenomen de la salvaguarda a nivell estatal, per exemple amb les famoses imatges del Museu del Prado sense quadres. I m'arriba la proposta del Frederic Montornès, que comissaria el projecte 'Obres els dipòsits', que busca estirar el fil d’obres d’art, documents o objectes que s'estan els dipòsits dels museus. Vaig anar al Museu de Granollers i la seva directora, la Glòria Fusté, em va fer cinc cèntims del que tenien. Jo ja havia treballat la memòria en algun altre projecte, però d'aquest em va cridar especialment l'atenció com interpel·lava la història del propi museu, però també de la ciutat de Granollers.

-Què forma aquest conjunt d'obres?
-Granollers va centralitzar les mesures de salvaguarda del patrimoni artístic del Vallès Oriental. A través de l'inventari amb el que he treballat es registra la incautació i l'entrada de 7.892 peces. Tot i que hi ha algunes contradiccions, consta que es van retornar 4.186 objectes. Per tant, uns 3.700 es van quedar al museu. De fet, és una xifra enganyosa, perquè 3.000 d'aquests objectes són d'una finca de Vallromanes, que creiem que sí que les van recuperar.

-Per què hi ha tantes obres que no van tornar?
-No ho sabem. Estem intentant quadrar les peces del puzzle. Pensi que era un context problemàtic i podia passar de tot. Fa uns anys va morí l'Esteve Belilla, el que va ser l'escribent de l'inventari. En una entrevista explicava que hi havia objectes que eren reclamats per molta gent alhora, i si no es posaven d'acord es quedaven al museu. És una de les possibilitats. Però també és cert que la majoria dels no reclamats tenen poc valor. I, fins i tot, pot ser que se n'oblidessin. De moment, són especulacions.

-Vostè comenta que no tenen valor material, però que en poden tenir d'altres tipus.
-Exacte. El que intento fer amb aquest projecte es donar-los un valor històric. La majoria són rampoines, no tenen or ni plata i no tenen valor artístic. Però si s'haguessin tornat a mans privades, per totes aquestes característiques segurament les seves condicions de conservació no haguessin estat les mateixes i, al final, s'haguessin acabat llençant. I no podríem fer una exposició d'aquí a uns mesos. Totes aquestes objectes tenen un valor i són contenidores d'històries.

-I ajuden a fer una fotografia del moment, també?
-Sí. Miri, la meva àvia m'explicava que el seu pare era fuster i treballava pel convent de Santa Maria de Palautordera. A l'esclatar la guerra, va anar a l'església i va recollir els objectes i les imatges de valor i ho va amagar al forat de l'escala. Amb els objectes de la salvaguarda, doncs, passa una mica com amb les persones d'aquella època, i acaben tenint un vessant extraoficial, aquest esperit de supervivència. Pensi que molts dels objectes van acabar fonent per l'economia de guerra, uns altres es van destruir, uns altres van marxar a l'estranger...

-D'on eren tots aquests objectes?
-Als inventaris hi ha força informació. Moltes de les peces provenien d'esglésies, edificis religiosos o finques de gent poderosa. Van arribar al museu gràcies a intel·lectuals del museu o ciutadans que sabien que, per exemple, famílies adinerades havien fugit i els havien deixat. O, també, gràcies a particulars que tenien por que els objectes fossin destruïts.